N'han dit...

Josep M. Espinàs és autor d'una extensa obra narrativa en la qual ha dominat l'element realista i testimonial. Ja els anys cinquanta fou un dels primers a incorporar les formes literàries neorealistes, combinant models de la literatura espanyola (Delibes, Camilo J. Cela) i pagant homenatge al cinema italià, que s'imposava com a opció de crítica de la realitat de postguerra. Espinàs guanyà el premi Joanot Martorell 1953 amb la novel·la Com ganivets o flames i es convertí en un dels capdavanters de la pràctica de la narrativa realista. Amb novel·les com El gandul (1955) i Tots som iguals accentuà l'atenció vers una narrativa de caràcter marcadament social. En aquesta última destaquen els contrastos aguts entre la situació econòmica, d'habitatge, entre els personatges de classes socials diferents. A Combat de nit (1959) presenta un grup de treballadors des d'una perspectiva que voreja l'èpica: un grup de camioners en lluita amb la mecànica. Els personatges són despersonalitzats, no en dóna el nom sinó referències físiques, i hi ha una visió objectivada de la realitat del viatge i dels espais que visiten a partir dels monòlegs interiors i les descripcions. Espinàs també publicà llibres de contes: Varietés (1959), premi Víctor Català 1958, i Els joves i els altres (1960). El realisme d'Espinàs parteix d'una visió escèptica de la societat. Es fixa en la tragicomèdia humana, en les vides anònimes que configuren l'univers urbà d'una societat sense esperances. La condició de periodista es tradueix en uns dots extraordinaris d'observador i crític social, i l'adopció d'una perspectiva desencisada tenyida per un humorisme de gran densitat. Escèptic i individualista, els plantejaments dels anys seixanta no casaven gaire amb una proposta revolucionària. D'ençà de la fundació del diari Avui (i fins al gener de 1999) n'ha estat columnista fidel, amb una de les seccions més populars del diari. Ha pogut ampliar la dedicació que ja havia fet abans en espanyo al Noticiero Universal, Destino i El Correo Catalán. Espinàs ha combinat sempre el periodisme i la literatura. El millor fruit d'aquesta vocació han estat les sèries d'entrevistes a la televisió recollides en volum; i els llibres de viatges per Catalunya, des del mític Viatge al Pirineu de Lleida (1957) que féu amb Camilo José Cela, fins als més recents, de visita a comarques allunyades del centralisme barceloní, cridant sempre l'atenció envers grups socials i problemes allunyats dels centres d'interès. Els últims anys ha tornat a escriure ficció: la novel·la Vermell i passa (1992) i el magnífic recull de contes Un racó de paraigua (1997).


Enric Bou, «El context cultural a partir del 1959», Literatura catalana contemporània, (Barcelona, UOC-Proa, 1999).

Llegir regularment l'article diari d'un columnista ensenya no sols les opinions que l'articulista té sobre el món sinó la trama interna que la basteix: de què parla, quan en parla, com alterna els focus d'interès... I aleshores pot passar que, de ser-ne tan fidel seguidor, si hi ha trampa, la descobreixis i te'n decebis, i si no n'hi ha, en quedis fascinat i, de passada, aprenguis bastant sobre aquest ofici que se'n diu columnisme. Des del Joan de Sagarra que publicava a Tele/eXprés jo no havia llegit amb fidelitat cap columnista diari fins que el 1976 Josep Maria Espinàs va començar a fer cada dia un article, durant més de vint anys a l'Avui i últimament a El Periódico.
Tinc clar que gràcies a l'Espinàs he entès que no hi ha notícies petites i grosses; tot depèn de l'ús i del comentari que se'n faci. Que, si d'això que se'n diu «un tema d'actualitat» n'ha parlat tothom, potser val més no dir-ne res si tot el que en diries ja ho ha dit un altre, abans. En canvi, si s'hi aporta un punt de vista diferent, per petit que pugui semblar, val la pena parlar-ne, encara que d'aquest «tema d'actualitat» tothom n'hagi dit abans la seva. També he entès que es pot ser dur i educat, assenyat i irreverent, i que és més efectiva una opinió dita amb coherència i un somriure que no pas amb improperis suposadament provocadors. I que, tot plegat, l'important és ser un mateix, independentment que el que pensis coincideixi o no amb l'opinió majoritària o convencionalment correcta.

Quim Monzó, «25 anys d'article diari de Josep Maria Espinàs», Homenatge a J. M. Espinàs (23/04/06).

L'autor n'ha dit...

Els escriptors ens equivoquem bastant sobre nosaltres mateixos. Jo vaig escriure novel·les i, ara que semblen poques, llavors eren el cent per cent de la meva producció. Vaig estar durant cinc anys fent dues novel·les cada sis mesos. Exercia de novel·lista total i, a més, amb la sort de vendre. Vaig deixar-ho, no perquè em sentís frustrat, o fracassés o no vengués...Potser va influir el meu temperament per al canvi i el fet d'endegar el moviment de la Nova Cançó per a mi incompatible amb el fet de tenir la serenitat mental necessària per escriure novel·les...També vaig pensar que havia d'arribar una nova generació que havia de fer una novel·la diferent de com la fèiem nosaltres. Vaig començar a publicar amb vint-i-sis anys. No tenia la vocació de novel·lista per pensar que ho seria tota la vida. Això no ho he pensat mai ni per ser novel·lista, advocat o cantant...No ho sé, perquè vaig deixar de fer novel·la. Tampoc m'interessava gaire el Nouveau Roman, ni l'experimentalisme, ni les noves tècniques que aleshores es portaven...
Tot escriptor es fa una clientela. Però la meva on és: ¿en els llibres de viatges, en les novel·les, en la cançó? Sembla que sigui fàcil, però també té un punt de risc. La veritat és que és un fet, aquesta comunió amb el públic. Des que tinc vint-i-set anys m'ha passat. Mai he tingut un llibre al calaix per publicar. Jo tinc determinades aptituds, condicions que fan comunicable allò que faci. No perquè m'ho hagi plantejat. Sempre he fet el que he tingut necessitat de fer. Sempre he escrit sense esquemes previs, sense capítols ni res. La meva obra és com aquelles figures de números i punts que, en ajuntar-los, surt una figura. Hi ha d'altra gent que ja dibuixava sabent on volia anar.

«Entrevista de Carles Geli a Josep M. Espinàs», Cultura Barcelona, núm. 18 (Barcelona, 1990).

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA