Josep M. Cruzet i la fundació de l'Editorial Selecta

Jaume Subirana (Universitat Oberta de Catalunya)

L'any 1924, amb Antoni López-Llausàs (a la impremta del qual havia entrat a treballar uns anys enrere) i Manuel Borràs com a socis, Josep Maria Cruzet obrí (primer a la plaça de Catalunya i més tard al seu emplaçament definitiu de la Ronda de Sant Pere) la Llibreria Catalònia, una institució moderna i modèlica que aviat arrelà en la Barcelona del moment. Nascut a Barcelona l'any 1903, educat al Col·legi Comtal (on fou condeixeble de Marià Manent), Josep Maria Cruzet i Sanfeliu era un home de poca salut però ple d'idees sovint innovadores i amb una virtut essencial: la tenacitat. Sota la seva direcció la Llibreria Catalònia anà esdevenint també quiosc, editorial (de la revista D'Ací i d'Allà al Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra) i distribuïdora. Després d'un parèntesi, el 1926, a la Patagònia, Cruzet continuà la seva tasca al capdavant de la Catalònia. El 1934 es va casar amb Maria Borràs de Quadras, germana del seu soci Manuel. Durant la guerra civil, el llibreter-editor passà a França i després a Pamplona i Sant Sebastià, on també va dedicar-se al negoci dels llibres.

De retorn a Barcelona, Cruzet convertí per raons òbvies la Catalònia en "Casa del Libro" i sol·licità els permisos pertinents per reprendre les edicions en català amb les Obres completes de Jacint Verdaguer. La llum verda no arriba fins al 1943, però amb condicions: el llibre es farà en edició de luxe i amb ortografia pre-fabriana. A partir d'aquest primer permís i del canvi de perspectiva que la victòria dels aliats, el 1945, representà, la tenacitat i les gestions a Madrid de Josep M. Cruzet facilitaren nous permisos, i el 1946 els volums aïllats s'integren en el primer projecte empresarial per a editar llibres catalans de la postguerra: la Selecta. Un projecte que mirarà d'obrir-se camí en un clima asfixiant de prohibicions i supervisió governativa, censura implícita i explícita, buit a la premsa i absència de públic. L'editorial naixia d'un pla ambiciós. En paraules del mateix Cruzet: "Vaig creure que havia de dedicar-me al desenrotllament d'un projecte editorial, fruit de llarga meditació, encaminat a assegurar la continuïtat de la literatura catalana i de demostrar-ne la real i viva existència, l'any 1945. Aquesta realització s'havia d'orientar, al meu entendre, dins una base al més àmplia possible, tant en quantitat i qualitat com en accelerat ritme de producció. Hi havia d'ésser representada l'obra dels millors autors catalans d'abans i d'ara, tractant d'evitar la dispersió i la improvisació que tan sovint havien afectat moltes de les nostres empreses culturals." A partir d'aquí, el projecte de la Selecta aconsellà la creació de tres col·leccions fonamentals (sempre amb noms que, com el de l'editorial, s'escrivissin igual en català i en castellà): la Biblioteca Perenne (petits volums d'obres completes), la Biblioteca Excelsa (per als autors contemporanis) i la Biblioteca Selecta (la col·lecció central, amb diverses seccions). Vista amb perspectiva, suspesa en la corda fluixa entre el possibilisme i la claudicació, l'Editorial Selecta és, d'acord amb Joaquim Molas, una de les peces més significatives del doble procés de resistència/recuperació de la literatura catalana de postguerra. Segons Molas: "Des del primer moment, la Selecta, inspirada, en part, per la casa Aguilar, de Madrid, es proposà de fer un inventari total del passat. Un inventari més caut que rigorós, que, en conjunt, s'hagué d'enfrontar amb dos problemes: la duresa de la censura i les dificultats de comercialització".

En aquest projecte tingué des del començament un paper destacat Josep Miracle i Montserrat (Barcelona 1904), escriptor i gramàtic, deixeble directe de Pompeu Fabra (seva és la revisió i ampliació del diccionari Fabra a partir de la quarta edició) i autor de novel·les, teatre, llibres de contes i reconegudes biografies. Després de la guerra, Miracle havia començat a treballar corregint proves per a l'Editorial Salvat, però coneixia Cruzet i aquest li proposà corregir el primer volum amb les obres completes de Verdaguer de 1943 i, a partir d'aquí, l'anà involucrant en el projecte de la Selecta: a la fi, Miracle va anar a treballar amb Cruzet i va acabar essent durant molts anys el sots-director literari de l'Editorial Selecta, amb les funcions d'una mena de cap de redacció.

A més de l'Editorial Selecta, Josep M. Cruzet fou també el responsable de la "Biblioteca Biogràfica Catalana" (1950), de l'"Enciclopèdia Catalana" (1955), de l'editorial AEDOS (especialitzada en textos memorialístics) i, juntament amb els editors d'Aymà, de la institució l'any 1951 dels Premis de Santa Llúcia: la primera gran vetllada pública dedicada a la literatura catalana sota el franquisme. L'editor morí a Barcelona el 17 de febrer de 1962, però a partir d'aleshores la seva esposa, Maria Borràs de Quadras, mantingué la continuïtat del projecte que ell havia posat en marxa.

Copyright © 1995 Jaume Subirana

N'han dit...

Ningú no ignora el grau de precarietat en què es mou, moralment i materialment, la nostra literatura. I tampoc no ignora ningú l'energia, l'eficàcia i l'habilitat que ha calgut desplegar per salvar-ne la continuïtat i per mirar de garantir-li un mínim de solidesa normal. A Josep M. Cruzet devem un esforç positiu i sostingut en aquesta empresa, potser un dels més dilatats i coherents que pugui recordar la tradició editorial del país. Quan, d'aquí a cent anys, o els anys que siguin, es faci la història literària del nostre temps, els catalans hauran d'ocupar-se, no sols dels poetes i dels novel·listes, dels dramaturgs i dels erudits, dels assagistes i de Josep Pla (que ell sol ja val per tot un gènere literari), sinó també dels editors. Els editors, tant com els escriptors, mereixeran l'estudi i l'atenció dels historiadors del futur, perquè els uns tant com els altres contribueixen a possibilitar el fet social de la nostra literatura d'avui, plantant cara a les pitjors i més dramàtiques adversitats amb què ha hagut d'enfrontar-se la cultura catalana.

Joan Fuster, "Parla Joan Fuster", dins Josep M. Cruzet i la seva obra (Barcelona, Selecta, 1964).

Més exemplar encara, al meu entendre, i més singular per la seva raresa que l'obra mateixa, és el procediment i, sobretot, l'arma essencial, podríem dir, de què Josep M. Cruzet va valer-se per a la seva arriscada empresa. Tot seguit s'adonà que no podia disposar de cap mena de força, ni pròpia ni d'altri. Era justament la manca d'ella, fins al grau més miserable -i això després d'haver gallejat tant que en teníem de sobres-, el que a tots ens havia perdut. No era pas cas, per tant, si volíem redreçar-nos, de recomençar partint de la mateixa megalomania. L'únic camí que quedava, no pas obert sota les ruïnes, que ho colgaven tot, però vagament transitable, era el de la humilitat i la persuasió, virtuts excelses dels radicalment febles, i úniques quan jauen per terra. Però la dificultat enorme, en aquest cas extrem, no era pas la de persuadir el vencedor perquè tingués pietat del vençut, sinó donar-li entenent que li permetés de fer quelcom que anava contra els principis mateixos i les més estrènues oposicions que havien determinat la rotunda i implacable victòria. Calenta encara l'exasperació de la brega, era ben bé el cas de dir-se: qui li posa l'esquellerinc al gat?... I Josep M. Cruzet fou l'home pacient i dúctil que, sense comptar vetlles ni passos, fent voltes i marrades, i no cansant-se mai de trucar a les portes hostils, per mes vegades que les hi rebotessin a la cara, sabé amanyagar el gat.

Gaziel, "Una flor que val per totes", dins Josep M. Cruzet i la seva obra (Barcelona, Selecta, 1964).

Si s'examinen avui els primers catàlegs de la Biblioteca Selecta, hom es pot fer càrrec de la cautela amb què Cruzet actuà. Els primers cinquanta volums de la col·lecció són admirablement escollits per obtenir una innocuïtat. Els tres primers volums són de mossèn Cinto; els dos següents, d'Eugeni d'Ors; el sisè, del senyor Rusiñol; el setè, del doctor Roig i Raventós, etc., etc. Cruzet tempteja, camina amb peus de plom, tracta de trobar, davant de cada volum, el desllorigador més adequat. Avança el nom de Carles Soldevila i té la satisfacció de veure, després de moltes anades i vingudes, que Fanny obté el permís de censura. (Més tard intentarà altres títols d'aquell vell amic amb fortuna diversa -de vegades favorable, altres contrària.) Hi ha coses que són per a desanimar. Dintre del pessimisme, Cruzet no es desanima mai. El considerable grup dels conformistes frenètics però conformats donà la col·lecció per definitivament morta des del moment inicial. Cruzet, però, va tirant. Amb una gran i pausada lentitud, fent el menor soroll, però va tirant. Només hi ha un camí per a saber la pròpia situació: tractar de fixar-la fent un acte de presència real. És el que Cruzet intenta a cada moment sense fatigar-se. En aquest país, aquest camí no és pas gaire habitual. És sempre més convincent el "no hi ha res a fer" -s'entén: el "no hi ha res a fer" sense provar-ho. Aquest és un criteri que en el nostre país fou sempre molt apreciat. Per a tenir sempre raó hi ha un camí magnífic: consisteix a no fer res, a quedar-se estratègicament i heroicament al marge. "Pobre Cruzet!", deia molta gent el 1947. "Quan se n'adonin, no en quedaran ni les cues, i ell -pobre xicot!- s'haurà fet malveure de totes les seves amistats." El compadien amb aquella complexitat que la compassió produeix entre nosaltres, però el fet real és que editorialment s'havia trencat el glaç i es començava de veure algun llibre als aparadors i a les llibreries -certament, no gaires, però, en fi, algun amb la tinta fresca, autèntic i real.

Josep Pla, Homenots, IX (Barcelona, Destino).