Jordi Puntí o l'atreviment

Jordi Galves

El principal tret del caràcter de Jordi Puntí (Manlleu, 1967) és el desassossec. És propietari d'un neguit que l'ha abocat, des de ben jove, a un viu tràfec intel·lectual que l'ha permès convertir-se, no només en un dels principals joves narradors de la literatura catalana amb avenir, també en un destacat protagonista de la vida cultural del nostre país, en àmbits diversos i de notable i abundosa transcendència pública. Llicenciat en Filologia Romànica en 1991, ha treballat per a les principals editorials barcelonines (Edicions 62, Quaderns Crema o Columna), ha codirigit la col·lecció de lírica medieval "La flor inversa" juntament amb els professors Jordi Cerdà i Eduard Vilella i ha signat nombroses traduccions literàries, entre les que destaquen textos de Daniel Pennac, Amélie Nothomb, Paul Auster i fins i tot del popular còmic Astèrix. Actualment Jordi Puntí, que prepara la seva primera novel·la, col·labora en les pàgines de l'edició barcelonina d'El País per a temes culturals i esportius (especialment el futbol, una de les seves grans passions) i a l'emissora RAC-1. Forma part del faceciós col·lectiu literari Germans Miranda; amb qui ha publicat Aaaaaahhh (1998), El Barça o la vida (1999), Tocats d'amor (2000), Contes per a nenes dolentes, (2001), La vida sexual dels Germans Miranda (2002) i Adéu, Pujol (2003). Però, sens dubte, el valor més remarcable de la seva biografia professional està constituït per dos reculls de contes que han gaudit d'una molt destacada aprovació per part del públic i de la crítica. Son els llibres Pell d'armadillo (Proa, 1998), premi Fundació Enciclopèdia Catalana 1995 i premi de la Crítica Serra d'Or i Animals tristos (Empúries, 2002), tres contes del qual han estat portats al cinema en 2006 per Ventura Pons amb el títol d'Animals ferits. A tot això caldria afegir la publicació en 2005 de la narració Set dies al vaixell de l'amor (Mobil Books).

Val a dir que Jordi Puntí representa, amb tota rotunditat, una manera plausible i enraonada d'entendre el conreu professional de la literatura catalana a començaments del segle XXI. La que es distancia intencionadament tant del buit transcendentalisme d'inspiració romàntica a propòsit de l'escriptura com de la coneguda instrumentalització política del resistencialisme catalanista. Una literatura que es reivindica des de la pràctica i no des de les teories, des de la normalitat, que mostra la seva identitat autònoma quan aconsegueix consolidar el territori que li és propi i exclusiu, el de les ficcions humanes, convocades a través del treball amb el llenguatge comú de cada dia sense oblidar el dels llibres. Un treball entès com un ofici com qualsevol altre, de vella arrel i d'infinites possibilitats, una professió que reclama, abans que res, dedicació constant i reiteració pràctica, convèncer a través dels seus resultats. Un ofici que, en aquest cas, assumeix i continua la rica tradició de col·laboració literària en els mitjans de comunicació de gran impacte popular -la que va de Jacint Verdaguer a Quim Monzó passant per Josep Pla, per exemple-, la que, alhora, mostra una concepció plenament contemporània de la literatura, oberta més que mai a la comunicació i al diàleg permanent amb les literatures d'altres tradicions i que acaben confonent-se amb la pròpia de l'escriptor amb naturalitat -l'anglosaxona més concretament i particularment, en el seu cas. La que sap establir vincles amb tota mena d'innovacions creatives i artístiques, sobretot de l'àmbit audiovisual. La que s'hi interessa més enllà del culturalisme i de l'academicisme, perquè és a través de l'estètica -que etimològicament vol dir 'tremolor'- que es pot conèixer l'experiència emotiva de l'ésser humà.

Escriptor de la quotidianitat i dels sentiments que organitzen i dinamitzen la vida humana, Jordi Puntí es proposa donar testimoni de la complexitat i de la tensió de les relacions interpersonals, amb un indissimulat desig de comprendre i de fer entenedor el comportament dels seus personatges. En més d'un sentit, els seus contes adopten una perspectiva literària molt similar a la que defensava Gabriel Ferrater per a la seva poesia, sobretot en el sentit que es proposen fer "una descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d'un home ordinari" segons la seva coneguda definició. No és estrany, per tant, la proximitat literària de Puntí amb no pocs poetes de la tradició ferrateriana, com Francesc Parcerisas o més properament amb Jordi Cornudella o Jaume Subirana. El discurs literari s'estableix, per tant, com un mètode de coneixement de la realitat, que permet l'administració d'una sensatesa que conjura la fragilitat de les il·lusions i les aixopluga de la realitat brutal. El discurs, el llenguatge, per tant, no és una manera innòcua d'aproximar-se a la contingència a la que es veu sotmès l'ésser humà; ben al contrari, el llenguatge forma part de la mateixa contingència, de la possibilitat de comprensió de la realitat o de la incapacitat de fer-ho; és alhora la solució i el problema, la grandesa i la misèria a la que es veuen abocats, d'igual manera, el lector i el narrador. La introspecció, la narració de les experiències privades prenen, per tant, gran protagonisme.

Els contes de Jordi Puntí estan poblats de parelles en crisi, de personatges solitaris que miren la televisió i mengen pizza, de noies joves i intuïtives que busquen realitzar-se a través d'una aventura amorosa, de compradors de l'Ikea, de llocs impersonals com àrees de servei en les autopistes, els càmpings, els duty free dels aeroports o el fred interior dels transatlàntics. Aquests territoris desangelats i gregaris, sense memòria ni singularitat s'erigeixen com a metàfora de la impossibilitat -molt majoritària en la nostra societat- de construir una personalitat distinta i allunyada de tots els altres, d'aconseguir realitzar el cúmul de desigs que no estimulen ni ajuden en res a la superació personal i acaben esdevenint una nosa. Les anècdotes que se'ns narren amb gran precisió tenen l'habilitat d'apropar-nos a un món adotzenat i vulgar que s'assembla perillosament al que coneix el lector, sovint sense la pantalla protectora de la ironia o el sarcasme, sense la nota culta o l'exhibició d'intel·ligència per part del narrador que ens pugui tranquil·litzar. L'absurd i la vulgaritat assetgen les relacions sentimentals, però també el discurs pensat o comunicat durant aquestes relacions. Els personatges de Jordi Puntí no aconsegueixen resistir-se, com en les novel·les romàntiques que vindiquen la figura d'un heroi, a la inèrcia de la societat; no saben ni poden anar més enllà de l'escepticisme conformat, de la impotència. Parlen, a més a més, amb un llenguatge desficiós, inquiet, sovint empedrat de tòpics i de banalitats que, com paràsits, colonitzen les seves ments i els impedeixen de pensar de manera independent i alliberada. En la societat opulenta i avorrida que se'ns retrata, el sentimentalisme i el xaró es descorda sense aturalls amb la mateixa facilitat amb què la barbàrie i l'horror s'apoderaven dels adolescents nàufrags en l'illa deserta d'El senyor de les mosques del William Golding.

Els contes de Jordi Puntí, escrits amb un llenguatge pulcre i molt elegant, genuí i ple de troballes estilístiques, amb gran habilitat per a la narració dels fets, recorden en molts aspectes el model clàssic que representa Quim Monzó i els autors que li son afins com, entre d'altres, Sergi Pàmies, Empar Moliner, Toni Sala o Josep Maria Fonalleras. I, alhora, el model costumista d'arrel nord-americana, procedent d'Ernest Hemingway i que inclou John Cheever, John Updike o Henry Roth. Però, a diferència de tots ells, Puntí situa l'experiència dissolvent del sentimentalisme al bell mig de les seves històries, en un gest inquietant i incòmode, desassossegat. Convençut que, mentre la bona literatura costumista i moralitzant, contempla les personalitats sentimentals des de la superioritat i la discrepància, el comú dels lectors i dels televidents consumeixen grans quantitats de narracions de la pitjor qualitat, històries toves i cursis que exciten les passions més infantils i ingènues, més ximples, protagonitzades per antiherois alienats que estan satisfets amb la seva pròpia resignació, amb la seva inexistent educació sentimental; i que, a diferència dels protagonistes de les històries dures i cruels, no gaudeixen mai del poder consolador, catàrtic, correctiu que té la tragèdia. El tractament de l'estupidesa i del sentimentalisme que fa Puntí no té res a veure amb la causticitat i la crítica a la manera de Flaubert. Perquè ¿realment l'escriptor pot situar-se, amb tota justícia, fora d'aquest món, per sobre d'aquest món, com si no hi tingués res a veure? ¿Mai no participa del xaronisme i de la vulgaritat? Algú tan aristocràtic com Nabòkov pensava que sí. Potser després de l'experiència literària del mal, la que representen Dostoievski, Baudelaire o Bataille, avui el territori tabú és el del sentimentalisme descordat, el de qui no sap i no vol viure-hi al marge.

Els personatges de les històries de Jordi Puntí, molt sovint, no viuen: actuen; com si la vida, gràcies a la omnipresència dels mitjans de comunicació s'hagués convertit en representació constant, en ball de disfresses sense aturador ni límit, en apoteosi sistemàtica de les personalitats narcisistes que sempre reclamen un mirall que les justifiquin. És la força arrabassadora de l'autoengany. De viure sense excessiva sinceritat per por, per desconfiança en un mateix. Al conte "No estem sols", i només per posar un exemple, podem veure l'ambigüitat que s'apodera de l'existència dels éssers humans: "L'escena tenia un aire cinematogràfic, però no queda clar si en Helmut es parodiava a si mateix o si s'ho creia de veritat." Efectivament, és inquietant perquè no queda clar.

  • Massa mare
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra