Jordi Lara

Jordi Lara (Vic, 1968). Escriptor i artista visual, a Edicions de 1984 ha publicat Papallones i roelles, Una màquina d’espavilar ocells de nit i Mística conilla. El 2012 va escriure i dirigir el llargmetratge de ficció Ventre blanc, la faula d’uns adults que es fan forts dintre un capgròs.


«El llibre [Mística conilla] és format per sis relats que no tenen vocació de novel·la, perquè transiten per universos diferents. Ara, sí que comparteixen temes, que mantenen unes constants. Per exemple, el tema de l’evasió. Hi ha un èmfasi en l’astorament de l’individu, un cert buit existencialista. Perquè em crida l’atenció aquella gent que sense adonar-se’n sap evadir-se del sistema. Ho paguen amb la marginalitat, que els fa més lliures. Són personatges que em fascinen. Com un home de poble, que supera la setantena, casat de fa quaranta anys, que deixa la dona perquè s’ha enamorat d’una dona d’aigua, cosa que li proporciona una manera de subvertir el dolor que porta a dins, el dolor d’un fet tràgic, i així escapolir-se de la realitat. Això passa en un dels relats, titulat “Un conte de fades”.»

«Mística conilla és un llibre escrit amb vocació de maduresa, d’aquella edat en què ets al mig de tot, als llimbs, podríem dir. Els llimbs va ser un dels títols que vaig pensar de posar al llibre. I, tot i que no m’agrada ensenyar les costures de l’escriptor i el que ara us diré és ensenyar-les, vaig acabar amb Mística conilla primer perquè m’agraden les paraules, però també perquè per a mi designava una voluntat d’evasió, una mística sense dogma, neta d’aparell ideològic. És l’evasió del món despullat de cultura, de sistema, però amb generositat.»

«En l’art, allò que no sigui superar-se a si mateix no serveix. Això et força a col·locar-te en l’avantguarda. I això et pot portar al silenci. Al buit. No hi ha res tan eloqüent com el silenci. I aquesta angoixa constant que és la creació, de fet, només pots guanyar-la amb la mort. Per tant, no sabràs mai què se sent havent culminat una obra d’art.»



—I tu, què tries?

La poesia fortuïta: hi ha molts actes del nostre viure que estan carregats de poesia sense adonar-nos-en. Trio la significació que supera la nostra condició més miserable. El sublim que hi ha en els actes execrables. Ho poso en un marc, com fem tots els escriptors, i aquest és allò que hem mamat profundament i que hem volgut que ens quedés. M’agrada l’univers contemplatiu, el d’abans del plàstic. M’agrada la pedra, el ferro, les coses que no estan de moda, que són despulles d’un passat esplendorós. M’agraden les persones que són volgudament marginals perquè no entren en la cadena i això les fa lliures. M’agraden els amors difícils, les carreteres abandonades, els confessionaris perquè s’hi han xiuxiuejat pecats.

—D’on surts?

—Tots som més polivalents del que ens volen fer creure. Ens volen posar una etiqueta per convertir-nos en un segment de mercat. Jo vinc de diversos llocs. Són el món de la cultura d’arrel, allò mal anomenat cultura popular perquè cultura popular també pot ser Star Wars. També vaig fer de músic d’esglésies i m’agraden com a espai. Tanta moda del mindfulness, doncs jo vaig a llegir als claustres. Vinc de Vic, una ciutat marginal i persistent. També vinc del món de la tele i del cinema, i hi he disfrutat molt. La veritable modernitat és saber viure el millor de les èpoques i estils sense prejudicis.

  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra