La noia del ball o la figura del pare a la narrativa de Jordi Coca

Àlex Broch

Entre els diversos itineraris que permet la narrativa de Jordi Coca n'hi ha un que cal resseguir amb atenció: la figura del pare. És una figura que, de manera angoixant i angoixosa, havia aparegut en algun text dels anys vuitanta i que sempre havia deixat l'estranya sensació d'una relació conflictiva, quasi impossible. Era una relació negativa des de la perspectiva del personatge narratiu. Hi havia, sempre, més raons per a l'allunyament que per a l'aproximació. Si un dels temes centrals de les primeres obres de Coca girava entorn dels conflictes de relació, de la complexitat o la fragilitat de les relacions humanes, o d'intents i maneres diverses per a fer-les possibles o no, ateses les condicions i les circumstàncies de cadascú –un exemple clar seria La japonesa–, aquesta relació esdevenia problemàtica quan un dels elements era el pare. De manera que aquesta figura ha planat en la narrativa de Coca des de la condició i la perspectiva de la negativitat, la qual cosa deixava obert l'interrogant del motiu i el perquè d'aquesta raó.

Sota la pols o la novel·la del pare
A hores d'ara aquest itinerari passa per tres títols, Mal de lluna (1988), Sota la pols (2001) i, més recentment, La noia del ball (2007). A Mal de lluna un personatge femení, que anteriorment havia deixat Menorca, retorna a l'illa –fugint d'una ruptura sentimental– amb la voluntat de veure el seu pare, que viu a Ferreries, i retrobar-s'hi. Tota la breu novel·la és la descripció de la impossibilitat –interior, de necessitat, de voluntat– d'agafar el telèfon, anunciar la visita i fer-la. El motiu del viatge era aquest, però la indecisió del personatge va retardant el moment, s'introdueixen altres elements –el retrobament d'antigues amistats i relacions– que van posant temps i espai entre la intenció que la porta a l'illa i el que veritablement hi fa. Ferreries és com una frontera que parteix l'illa en dues meitats. Circula per una però li és impossible accedir a l'altra. Alguna raó hi ha, una frontera interior d'indecisió, que mou a no fer-ho. Mentrestant el record va construint la vida del passat, la relació amb els pares, amb la germana, amb els amics, la infantesa i la joventut fins que l'illa es fa petita i decideix anar-se'n a Barcelona. Amb el retorn la trobada no ha estat possible. La darrera frase del llibre deixa oberta la possibilitat de la trucada al pare per avisar que no anirà a visitar-lo. Trucada que farà des de l'illa o potser ja des de Barcelona mateix. No es manifesta una agressivitat especial cap a la figura del pare, però una raó o frontera interior els separa.

Molt diferent serà Sota la pols, que introdueix alguns canvis significatius en la concepció de la figura del pare i on es comença a construir un personatge narratiu que dibuixa una psicologia concreta que no solament explica la seva personalitat, sinó que, en explicar-la, dóna les claus d'interpretació d'aquest, diguem-ne, i parafrasejant l'anterior títol, "mal de pare". Sempre, en les dues novel·les, el pare és vist des de la mirada de l'altre. És la veu narradora, el subjecte actiu, qui va construint-ne la visió sobre la qual es determina la relació. A Mal de lluna, com hem vist, es descriu més l'atmosfera d'una impossibilitat que fa que pare i filla no es trobin per una indecisió de la filla, la causa de la qual només es pot atribuir a raons del passat que dificulten aquest nou retrobament. Hi ha un desig, o la responsabilitat del deure filial, però, en el fons, també una prevenció que ho dificulta. Sota la pols és tota una altra cosa. És molt més i són moltes més coses. En primer lloc hi ha un canvi de veu narradora, que passa del femení al masculí i que comença a identificar una possibilitat subjacent en tot aquest conflicte de relació i que el pot explicar en bona part o, almenys, en una part important. Perquè de cop i volta de la personalitat de la veu narradora es comencen a despendre uns indicis que l'apropen a la veu de l'autor i la possibilitat de trobar-nos davant d'un alter ego narratiu comença a ser possible. Naturalment l'autor estableix una sèrie de prudents distàncies narratives, però això no impedeix la seva possible proximitat o identificació. L'any del naixement, per exemple, entre personatge i autor, no és el mateix, tot i que la distància és poca, la qual cosa els pot fer testimonis de les mateixes experiències i del mateix temps històric. Si som davant d'un alter ego narratiu, aleshores també el pare hipotètic deixa de ser-ho per convertir-se en un pare real, sotmeses, naturalment, la visió, la relació i la personalitat a totes les pantalles que la literatura permet introduir, però sempre sobre una base de fonament real.

Sota la pols, guanyadora del premi Sant Jordi del 2000; és d'una més gran complexitat que Mal de lluna no solament per aquesta intensificació de la personalitat del pare, sinó, també, per tot el que és l'obra: la crònica de la iniciació al món adult d'un jove i futur escriptor i la descripció de la forma de vida asfixiant i grisa –sota la pols– de la postguerra. Una família humil viu en un barri obrer de la ciutat sota la misèria d'aquell temps. El nen, la veu narradora, va reconstruint els seus records i a través seu prenen forma un estat d'època i l'atmosfera d'aquells anys. Aquesta novel·la d'iniciació personal a la devastació social de la postguerra permet seguir el procés interior del nen i la seva relació amb la família.

D'aquesta relació del nen amb el seu entom sobresurten els jocs d'infantesa, la relació amb els amics en els suburbis de la ciutat, la tràgica mort d'un d'ells i la progressiva relació amb uns veïns, vells anarquistes, que, amb els seus consells i indicacions, obriran el camí d'accés a la lectura i a la formació literària. Quant a la família, la presència violenta i autoritària del pare, amb la imprevisibilitat de les seves reaccions, condicionarà totes les relacions i crearà la situació d'asfíxia i por que marcarà tota la vida familiar. La por de l'infant a la persona del pare és absoluta i, fins i tot, el final deixa oberta l'ambigüitat del seu veritable sentiment cap a ell. El pare ha de sortir de la presó, on ha anat a raure per obscurs i marginals actes relacionats amb petits negocis prohibits, i el sentiment davant el possible alliberament i la por del seu retorn i la seva acció violenta i autoritària es mouen entre el dubte i la inseguretat, l'alegria i el temor davant aquest possible retrobament. Curiosament –o no– tant el final de Mal de lluna com el de Sota la pols acaben amb l'ambigüitat i la incertesa d'una decisió. A Mal de lluna telefonar al pare, quan, on i com. A Sota la pols, el sentiment davant el possible retorn. La presó del pare és la llibertat del nen. El retorn l'asfixia. I també curiosament –o no– totes dues novel·les estan encapçalades per una citació d'un mateix autor: Verlaine. La primera per a recordar-nos que sota les petites coses s'amaguen les grans realitats i que darrere l'aparent senzillesa s'amaguen les realitats més profundes. Una filosofia que defineix i orienta bona part de l'obra de Jordi Coca. I la segona, la tristesa dels records del passat. Sobretot quan aquest passat és el que explica Sota la pols.

La noia del ball o la novel·la de la mare
La publicació de La noia del ball, premi Carlemany 2007, tanca aquest itinerari d'una manera quasi sorprenent atorgant-hi una continuïtat i un interès que no solament ajuden a interpretar millor la narrativa de l'autor i la forma i el pes de la figura del pare, sinó que l'obra és un nou element i una nova peça narrativa per a interpretar i explicar una època que va des dels anys vint fins a la immediata postguerra. Ara el canvi de perspectiva és notable, però està clarament al servei del mateix projecte dels llibres anteriors. Sobretot a Sota la pols, perquè, com un mirall de dues cares, La noia del ball és l'altra mirada. Una i altra es complementen. Així Mal de lluna sembla un preàmbul, com la preparació i la posada en funcionament de la gran operació narrativa que és la dualitat formada i composta per Sota la pols i La noia del ball.

Si Sota la pols és la novel·la del pare, La noia del ball és la novel·la de la mare. Però amb unes precisions que cal explicar, perquè la construcció de la figura de la mare està en virtut de la seva relació i de la personalitat del marit, que no és altre que el pare de Sota la pols. Amb la qual cosa una novel·la i altra no fan sinó parlar d'un mateix personatge masculí, primer en funcions de pare, des de la perspectiva del fill, i després com a marit, des de la perspectiva de la dona, mare del fill. Així les dues novel·les mostren l'acció destructiva del pare i marit en l'àmbit familiar i les dues víctimes de la seva violenta i autoritària personalitat: la dona i el fill.

El recurs narratiu de les dues novel·les és el mateix i el lligam entre l'una i l'altra –que uneix mare i fill–, ben explícit. A Sota la pols la veu narradora del nen és la que explica la història. A La noia del ball és la veu de la mare la que explica la història. Però ho fa adreçant-se al fill. És un monòleg narratiu que explica al fill la seva història: la infantesa, el treball, el matrimoni, el seu naixement, i com van viure la preguerra, la guerra i la postguerra. Perquè no quedi cap dubte de qui és qui, el fill receptor dels records de la mare és l'autor, tal com la mare recorda, d'un llibre anomenat Sota la pols, amb la qual cosa el procés narratiu es tanca en saber que una veu narradora –el fill de Sota la pols– rep ara la confessió de la mare perquè l'ordeni i escrigui la seva novel·la, que no és altra que el mateix procés de confessió de la mare. El narrador de Sota la pols és ara el receptor/oient de La noia del ball. Com és lògic La noia del ball és, alhora, el que hem dit i més del que hem dit, perquè la novel·la també és l'elegia d'un món perdut: la infantesa del personatge i la geografia que l'explica, Menorca. L'illa a la qual retorna el personatge femení de Mal de lluna i que ara, en aquesta tercera novel·la, es converteix en el paradigma del passat i del temps feliç.

El temps interior del personatge passa de l'espai de felicitat al de la infelicitat identificat cadascun amb Menorca i Barcelona. La sortida de l'illa camí de Barcelona és l'inici del que serà la baixada als inferns. És el pas del món de la infantesa al món adult, a la realitat. De casa l'àvia, els jocs, la vida lliure i el mar, al món del treball –que no és vist negativament–, les penúries, la malaltia i la mort del pare, però, sobretot, al matrimoni, que és la causa i el motiu de la infelicitat del personatge, contra la qual intenta salvar-se i lluitar des de la innata, amagada, temorosa fortalesa que ella sent, i la vida del fill, que és la força i la raó de la seva lluita. És, no cal dir-ho, un homenatge a la fortalesa anònima d'una dona senzilla, perquè la dona del ball és una dona amb tots els atributs i condicions de la normalitat, un antiheroi l'única èpica del qual és viure i la quotidianitat. Però el que és més important d'assenyalar és que el pas de Menorca a Barcelona no porta necessàriament implícita la davallada als inferns.

Malgrat les dificultats d'una família humil dins la societat convulsa del moment, l'eix destructor que trenca en dos moments la vida del personatge és el coneixement del que serà el seu marit. Una imposició –la seva presència– que es produeix sense que ella hi pugui fer res. Des del primer moment ell actua com a propietari d'una voluntat i així serà fins al final de la novel·la. I ho farà des de la violència arbitrària –avui n'hauríem de dir violència de gènere–, que crea el constant terror de viure amb la por de qualsevol reacció imprevisible de força i maltractaments psicològics que porten a la humiliació constant. Per això la possibilitat de guanyar l'espai de somni perdut és la possibilitat de retornar a l'illa. Somni, realitat, somni, semblen regir el pensament del personatge. La nostàlgia del passat i la voluntat de recuperar el paradís perdut, fugir de la realitat present, són una constant que viu el personatge femení i una possibilitat que d'una manera molt imprecisa tanca el relat. Pensem que quan ho fa el personatge només té vint-i-quatre anys i tot el temps futur està per endavant. Novament, com a Mal de lluna o Sota la pols, l'ambigüitat del final queda obert. Trucar al pare o no trucar-li. L'alegria per la llibertat o la por pel retorn del pare. La possible recuperació de la felicitat o la pèrdua definitiva representades pel viatge de retorn a l'illa o no. Tot això marca cadascun dels sentiments finals dels personatges narradors que expliquen, sempre en primera persona, les tres novel·les. En tots tres casos senyoreja el sentit de la complexitat i la fragilitat de les relacions humanes mentre, sobretot en les dues darreres novel·les –la primera ja hem dit que era com un avís, com un preàmbul del tema–, es construeix la definició psicològica de tres personatges: pare, mare i fill. l també, com a Mal de lluna i Sota la pols, com un exemple més del lligam i la relació entre els tres títols, La noia del ball està encapçalada per una nova citació de Verlaine, que ens remet, ara, al dolor i a la queixa del personatge sobre els esdeveniments de la vida.

Però els personatges també viuen un temps històric, i aquest és l'altre eix que explica la novel·la, encara millor que el projecte narratiu que s'amaga darrere d'una novel·la i altra, de Sota la pols i La noia del ball, com hem dit, les dues cares d'un mateix mirall. Sota la pols era la grisor i la feixuguesa de la postguerra, la misèria i el combat per sobreviure, la descripció de la forma de vida dels suburbis obrers de la ciutat. Era la crònica d'un temps marcat per les necessitats i en què el personatge inicia l'aprenentatge del món adult i defineix la seva vocació d'escriptor. Com hem dit, també, el temps històric de La noia del ball abasta dels anys vint a la immediata postguerra. La suma de tots dos temps marca un arc temporal que va dels anys vint als seixanta del segle passat. Anys convulsos. En aquest sentit La noia del ball significa una intensificació ideològica en relació amb Sota la pols.

Vist des de la senzillesa de la veu de la narradora, la mare, ens descriu moments de la preguerra –els assassinats al carrer–, de la guerra –els fets de maig de 1937, els bombardeigs– i de la postguerra –la repressió franquista. La descripció d'un dels personatges de la família del marit, el seu pare i sogre d'ella –avi del fill–, l'avi Diego, permet entrar en el món de l'anarquisme de la CNT-FAI i de la seva acció al llarg de la guerra. Acció que es contraposa a la bondat humanista i idealista d'en Joan, anarquista amic i possible sentiment que viu el personatge femení estroncat per la irrupció possessiva del marit. En Joan és l'altre somni que ella viu i al costat del qual podria haver assolit la felicitat. En Joan és el noi del ball, perquè el ball, en la joventut del personatge, és un moment de felicitat que queda asprament trencat perquè, segons el marit, "només ballen les putes". Simbòlicament la irrupció d'ell comportarà, doncs, deixar el ball i, també, deixar de veure en Joan, un possible espai de felicitat, sempre mogut pels ideals del millor anarquisme llibertari. Com el representat per la família i els veïns vells que inicien a la cultura i a la literatura la veu i el nen narrador de Sota la pols. Perquè l'altra cara d'aquest anarquisme, el violent i causant de moltes de les destrosses de la guerra, és el que s'identifica amb l'acció del marit i la seva família. És com si la violència arbitrària que es viu al carrer es visqués també a casa. Ella, la noia del ball, és un personatge presoner i víctima d'aquesta violència.

Però la lectura ideològica de La noia del ball també potencia una idea que es converteix en eix definidor de la darrera part de la novel·la: l'acció de la repressió franquista contra Catalunya. Contundent i clara i en la línia política –que és un altre dels itineraris possibles de la lectura de l'obra de Coca, tant la narrativa com la dramàtica–, la novel·la és una denúncia de la repressió franquista i de la seva activíssima voluntat desnacionalitzadora de Catalunya i d'odi contra tot allò que fos català. Des de la ingenuïtat de la veu de la mare emergeix la descripció d'unes actituds i situacions que porten implícites tant la denúncia dels fets que van passar com la reivindicació d'un sentiment primari –atesa la condició del personatge– de la seva catalanitat contra les malvestats dels vencedors de la guerra. En aquest sentit La noia del ball és la definició última de la figura del pare en la narrativa de Jordi Coca però, també, la descripció d'uns personatges que viuen un temps històric concret i que serveix a l'autor per a narrar una temporalitat específica i descriure fets i circumstàncies que, a La noia del ball, acaben per ser un dur al·legat contra el franquisme i la seva acció repressora contra Catalunya. Una manera d'explicar un element clau i determinant de la postguerra catalana. Un record contra l'oblit de la història. Un testimoni a favor de la memòria històrica.

  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra