Joaquim Carbó, un luxe

Pep Albanell

Si hagués de definir en Joaquim Carbó amb una sola paraula i atenent-me a la relació que tinc amb ell fa prop de trenta anys, triaria sense dubtar ni un moment tolerància. Ell és, de totes les persones que conec i que he tractat, la que em sembla que el seu comportament s'ajusta més a la definició que el diccionari dóna d'aquest concepte: "Disposició a admetre en els altres una manera de pensar, d'obrar, d'ésser diferent a la nostra". Hom pressuposa, en la persona tolerant, altres qualitats com és ara la generositat, l'empatia, els bons sentiments. El que en podríem dir un perfil de "bona persona". En el cas d'en Carbó, aquests pressupòsits són certs: és una bona persona.

Després d'una afirmació tan categòrica he d'afegir ràpidament que en la meva idea de bona persona no incloc cap mena de babaisme moral o intel·lectual, i que no crec pas que les bones persones no s'hagin d'exaltar o no els somogui la indignació, la passió o la ira quan s'acaren amb comportaments que repugnen les seves conviccions o atempten contra els seus drets. Crec que en Carbó és una "bona persona" amb les idees força clares; si més no, molt més clares que molts de nosaltres.

No sé si deu ser veritat que algú va dir algun dia que amb bons sentiments no es poden escriure bones novel·les. Pràcticament la totalitat de la literatura infantil i juvenil d'en Joaquim Carbó -i una part important de la literatura d'aquesta mena escrita durant tot el segle vint en el món- és la demostració pràctica que aquesta frase és una boutade sense cap base sòlida. Els bons sentiments, com la perversitat o la temeritat, no són altra cosa que matèria primera literària i depèn de quin tractament i quin ús literari en fa cada autor per determinar-ne la qualitat de l'obra resultant.

Tots les autors som, en el fons, una mica els nostres personatges: els construïm amb allò que tenim o no tenim, el que creiem o el que no creiem, el que estimem o el que odiem... Per això, en Joaquim Carbó també podria dir: "N'Henry Balua sóc jo." I així ha estat com ha creat una mena d'heroi situat al pol oposat dels intrèpids i temeraris aventurers de la novel·la d'acció, campions o superhomes que protagonitzen les tradicionals narracions d'aventures, però tan interessants i inquietants com ells. Ens ha donat històries d'un gran interès, muntades meticulosament i habitades per uns personatges profundament humans, assequibles, senzills, honestos, compromesos amb el món on viuen i, encara que es moguin en escenaris exòtics i allunyats, molt propers al lector. No es tracta de fer personatges políticament correctes -de vegades no ho són gens!-, sinó personatges humanament correctes, que és tota una altra cosa. Perquè que s'escrigui amb bons sentiments no vol pas dir que l'autor doni l'esquena a la realitat més cruel i escabrosa que l'envolta. Ans al contrari: la rebel·lió contra la injustícia social, l'anàlisi dels conflictes d'interessos, la lluita per una vida digna, són també constants en l'obra infantil i juvenil d'en Joaquim.

Però aquest Carbó benèfic té un Mr. Hyde literari en la seva obra per adults. Tot allò que no solen ser els seus protagonistes infantils i juvenils, ho poden ser, per contrast -i potser per compensar!- els seus personatges de la literatura per a adults. Si la literatura infantil d'en Carbó sol estar poblada de lluitadors i idealistes, en la seva literatura "per a adults" abunden els personatges que, mig víctimes, mig botxins, es mouen entre l'estultícia i la injustícia de la seva situació social i moral. En Carbó ens posa al davant una nodrida galeria de gent egoista, obcecada, curta de mires -i, sovint, curta de sort- que se'ns presenta sota el prisma deformador d'un humor corrosiu i implacable. Les històries, que solen transcórrer en la nostra societat i en els nostres ambients, no estan bastides sobre trames complexes o grans intrigues. Solen ser les cròniques de fets bastants quotidians, on els personatges, agrament conscients de les seves limitacions, lluiten per evitar les petites derrotes que els convertiran -lluny de la grandesa tràgica del veritable perdedor- en el contraretrat de l'heroi: petits, enllardats i irredempts. I més que amb humor, les peripècies d'aquests no guanyadors se'ns expliquen amb una ironia implacable, amb un sarcasme que, de vegades, pot esdevenir sàdic i tot.

Jo encara vivia a la Seu d'Urgell que vaig llegir el primer text d'en Carbó, Un altre tròpic, Premi Joan Santamaria de novel·la curta. Em va impressionar molt la llengua dúctil i expressiva que l'autor feia servir per fer-nos seure, en una llotja del Liceu, al costat d'unes minyones i els seus acompanyants que hi assistien per primera -i potser única- vegada. En aquest text, un dels primers que va publicar, ja ens mostra les seves armes originals: un realisme burleta que situava els personatges enfront de la seva ofuscació social i la seva petitesa moral, reflex d'una societat que viviuejava en l'ambient sòpit i resclosit de la postguerra. Vaig buscar i trobar altres coses seves, sobretot narracions: La sortida i l'entrada, Solucions provisionals, Amb una precissió fantàstica, i les novel·les L'escapada, El carreró contra Còssima, Els orangutans, S'ha acabat el bròquil...

Després, quan ja ens coneixíem, he llegit, és clar, la resta de la seva producció, de la que voldria destacar, a part de les seves regulars col·laboracions en el col·lectiu Ofèlia Dracs, els dos volumets de relats brevíssims, que ell anomena bonsais. Per a aquests textos, l'autor s'ha sotmès al peu forçat d'un nombre exacte de ratlles o de paraules en què la contenció, la capacitat expressiva i la precisió narrativa es combinen per donar, probablement, les millors mostres del que en podríem dir "estil Carbó".

Però tornem als seixantes. En aquella època imperava, en l'àmbit literari peninsular, el realisme social: poca complicació argumental, poca transcendència, poca reflexió; el que calia era mostrar el món -sobretot les capes més baixes i més desafortunades- tal com era, sense adorns ni filosofies. A Catalunya el realisme incisiu, combatiu i compromès dels principals autors castellans va esdevenir, en una part de conreadors catalans, un realisme gris i contemporitzador, sense mordent dramàtic, i més d'una vegada i en més d'un autor, mimètic.

En aquest panorama, els textos realistes d'en Carbó, destacaven pels seus tocs nihilistes i pel seu poder revulsiu. De vegades em feia l'efecte que l'autor tractava els seus personatges amb inclemència, com si esperés que, per reacció, fos el lector qui es rebel·lés contra les seves criatures i la vida que duien. Tot i que, quan menys t'ho esperaves, en un revolt de la història, apareixia una pinzellada tendra que gairebé feia la funció de miratge enmig del laberint brúfol i hostil d'un món mal fet.

Crec que l'stablishment cultural català té un deute amb aquesta important part de l'obra d'en Carbó, una obra que no va saber entendre en el seu moment i que no té gaire en compte avui dia. Però ja fa uns anys que en Joaquim Carbó, com si donés una volta de rosca més a aquell realisme exacerbant i fins i tot irritant que feia servir per assenyalar la migradesa moral del món on vivim i ensenyar-nos els aspectes menys dignes de nosaltres mateixos, ens torna a oferir una particular visió del món, de la gent que l'habita, dels seus vicis i virtuts, i de les seves manifestacions culturals. No ho fa a través de la narrativa, sinó emprant el que s'anomena "no ficció": uns textos que tenen tant d'assaig sociològic, com de memòria discursiva i de dietari personal.

Probablement hi ha poca gent al país que estigui tant al dia com ell del que es publica, del que s'estrena, sigui cinema o teatre, del que s'interpreta, del que s'exposa a Barcelona. Tinc la sensació que no hi ha espectacle interessant que s'hagi estrenat a Barcelona aquests últims anys que ell -i la Rosa, la seva companya- no hagi vist. Les seves referències culturals són, doncs, abundantíssimes i molt riques. I en aquests textos on últimament aboca els seus impulsos creatius, en Carbó ens parla del que sap, del que imagina, del que ha vist. Ens parla d'ell, del seu entorn social i cultural, del seu present i de la seva història mediata i immediata. I ho fa amb una amenitat i una naturalitat exemplars. No sé pas d'on ho trec, però estic segur que aquestes últimes obres són conseqüència de la seva gran tasca en el món de la literatura infantil i juvenil. Les dues primeres manifestacions d'aquest gènere híbrid, si més no, hi estan directament relacionades. Em refereixo al volum commemoratiu Joaquim Carbó, setanta anys, un centenar de títols, un milió d'exemplars, on reprodueix les respostes que solia donar a una bona colla de preguntes que han fet els nois i noies en les seves visites a centres escolars. A més, hi ha un comentari a cadascun dels seus títols publicats fins en aquell moment (2002) i un apèndix amb tots els articles publicats a la premsa fins llavors. I l'altra obra és La caritat explicada als joves, publicat a Columna el 2004.

Però on es fa més patent i on es mostra d'una manera més brillant el talent que l'autor té per mirar la realitat amb ull crític, però alhora sensible, és a Un disset de maig (2005). Amb el pretext de fer-nos la crònica d'un dia qualsevol, en Carbó retrata, recorda, reflexiona, recupera, reinventa la seva realitat quotidiana, és a dir, la nostra. L'altre text d'aquesta mena, encara inèdit, si no m'erro, és Viure amb els ulls, on repassa tot allò que l'ha fet viure, que l'ha apassionat, l'ha interessat, l'ha indignat, l'ha revoltat... És el Carbó pur, cristal·litzat.

És un luxe gaudir de la seva obra. I de la seva amistat.

  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra