Joaquim Amat-Piniella

David Serrano Blanquer

Manresa, 1913 - Hospitalet de Llobregat, 1974. Novel·lista



Joaquim Amat-Piniella va participar com a tinent d'artilleria durant la Guerra Civil. Exiliat a França el setembre de 1939, passarà pels camps de concentració d'Argelers i Sant Cebrià abans de ser obligat a allistar-se a la 109 CTE, destinada a tasques de suport a la Línia Maginot el desembre. L'ocupació alemanya el durà primer a un frontstalag i finalment a Mauthausen el gener de 1941. Allà passarà pels kommandos de Ternberg (1942-1944) i Redl-Zipf fins a ser alliberat a Ebensee el 6 de maig de 1945. Després d'una breu estada a París s'instal·la a Sant Julià de Lòria, on mecanografiarà els 71 poemes de Les llunyanies, poemes de l'exili (1940-1946), i escriurà K.L. Reich. Ja a Barcelona el 1948, publicarà El casino dels senyors (1956), Roda de solitaris (1957) i La pau a casa (1959). Albertí havia intentat en va publicar la seva novel·la dels camps malgrat els processos de depuració a què la va sotmetre el mateix autor per evitar la censura. Finalment, la versió esporgada presentada per Carlos Barral es publicarà en castellà el febrer de 1963. Joan Sales la publicarà en català a l'octubre d'aquell mateix any. El 1965 rep el premi Fastenrath com a millor obra publicada des de 1963. K.L. Reich és una de les aportacions més rellevants de la literatura concentracionària europea.

Va ser escrita a Sant Julià de Lòria entre el setembre de 1945 i l'abril de 1946, simultàniament a la transcripció dels 71 poemes de l'exili, que va deixar inèdits. Es tracta de la seva primera aportació com a novel·lista, després del llibre de semblances Ombres al calidoscopi (1933). Lògicament, la intenció d'Amat és publicar-la perquè, tot just arriba a Barcelona, on tindrà el seu exili interior atesa la impossibilitat de tornar a Manresa, escriu a l'amic Agustí Bartra: "Aquests dies he acabat la refundició del llibre sobre els camps" (02/02/1948), malgrat que és conscient que ho fa "sense gaires esperances de poder-lo publicar" (ibídem). Per carta, Amat evidencia una obvietat: ell hauria publicat la versió de 1946, corregida a mà el 1948, si les circumstàncies ho haguessin permès, però malauradament el franquisme i els seus òrgans censors ho impossibilitaren. Durant els anys cinquanta, Amat va marcant i suprimint diversos fragments de la novel·la amb la intenció que el seu editor aconsegueixi d'obtenir-ne el permís, com reconeix el mateix Amat a Joan Sales: "A l'amic Albertí li va ser denegada l'autorització de censura en presentar-ne fa anys una versió esporgada i llimada per totes bandes." (27/06/1963). Finalment, després de disset anys i d'haver publicat diverses novel·les, el seu amic Carlos Barral aconseguirà obtenir els drets d'edició i la versió castellana sortirà finalment el 25 de febrer de 1963. A partir d'aquí, Joan Sales li denega l'edició de La línia recta (inèdita), i li proposa editar K.L. Reich, cosa que fructificarà finalment el 15 d'octubre. Aquesta edició, que és la que coneixíem fins a l'aparició de la d'Edicions 62, compta amb un fragment imposat pel propi Joan Sales (vegeu David Serrano (2004), p. 259) i un intent greu d'intervenció del mateix Sales, que pretén eliminar la reflexió ontològica final, que el mateix Amat aconsegueix d'esmenar i evitar a temps.

Durant aquest llarg període, Amat aconsegueix publicar-ne alguns fragments a la revista Per Catalunya (1945), Antologia (1947) i Por qué (1963). Als dos primers hi trobem el mateix llenguatge, to i recursos que en l'edició íntegra d'Edicions 62. L'obra està organitzada en divuit capítols que segueixen una estructura clàssica d'introducció, nus i desenllaç i compta també amb un paratext inicial, la "Nota de l'autor", on es justifiquen els objectius que persegueix la novel·la, l'elecció del gènere i la seva finalitat.

Rere aquesta divisió estructural podem identificar amb precisió una construcció més precisa, la de la seixantena de seqüències que conformen la novel·la, enteses com a unitats espaciotemporals mínimes de significació. La seva distribució en els capítols fa ús de l'anacronia de la simultaneïtat seqüencial i la construcció paral·lelística de les línies d'acció, la qual cosa és una de les seves majors aportacions narratològiques. Aquesta disposició fa que, ben sovint, determinades seqüències es tanquin ultrapassant els límits propis de la seqüència i encara del seu referent estructural superior, el capítol. Axí, trobem unes constants que es van repetint en temps, escenaris i personatges diferents, la qual cosa incideix en la voluntat objectivista de travar de manera indissociable seqüències i capítols, alhora que s'intenta mantenir la unitat estructural de cadascuna i adoptar el to objectivista de la simultaneïtat argumental.

L'obra d'Amat, sorgida prèviament o en paral·lel a les propostes literàries i morals dels Primo Levi, Imre Kertész, Robert Antelme, Jorge Semprún, Hannah Arendt o Elie Wisel, parteix d'un mateix handicap, encara que per motius diferents: les dificultats primerenques que troben els supervivents-escriptors per publicar les seves obres arreu d'Europa, però amb elements afegits: la seva adscripció republicana catalana (en el context d'un règim feixista des del 1939) i la seva elecció per la ficció quan aquesta és una opció eminentment bandejada. I encara amb més problemes afegits: a la constatació de la necessitat que plantejava Theodor Adorno –com Giorgio Agamben o Jean Améry– de trobar un nou llenguatge després d'Auschwitz per poder explicar allò incomprensible per a l'home, cosa que preocupa especialment Amat, cal trobar també la seva adaptació a una llengua catalana sense tradició en l'àmbit de la novel·la realista i al fet que –personalment– és la primera vegada que s'enfronta a la complexa feina del novel·lista.

Més enllà de l'adscripció a la literatura concentracionària, cal situar l'obra d'Amat en la tradició de la novel·la sobre la condició humana. La solitud moral de l'home, lligada a la seva responsabilitat, no exclou un intent de diàleg i una veu requisitòria, on "l'esdevenidor d'esperances" que reclama el final de la "Nota de l'autor" prou té a veure amb el concepte de "fraternitat còsmica i mediterrània" de què parlarà Camus més tard, amb el diàleg amb l'eternitat que plantejarà Malraux a L'Espoir, o amb la unió entre Déu i Satanàs que proposarà Georges Bernanos. La seva formació afrancesada el vincula als moralistes del XVII (Montaigne, De La Bruyère), a Stendhal (quant a la preocupació per la dignitat de l'home), o a La Rochefoucauld des de la voluntat d'anàlisi de les conductes humanes per suggerir un sistema gràcies al qual poder ser jutjades. Pel que fa a la insistència en la justificació o no justificació dels actes, i al problema del seu valor en el marc d'una condició humana definida amb cruesa extrema, s'identifiquen les lectures de Blaise Pascal.

Amb aquestes premisses, els concepte del bé i del mal conformen realitats enteses dintre d'un conjunt de preceptes mutables, en què el que es produeix és una veritable vida moral en constant evolució, la qual cosa entronca tant amb la idea de "la zona grisa" que planteja Primo Levi a Els enfonsats i els salvats, com en K.L. Reich, on els protagonistes de la novel·la –com en Baroja o Hemingway–, neixen moralment (i quant a la seva construcció narratològica) en l'inici del seu camí ficcional en el moment d'entrada al camp, i és en funció de l'ús constant de la responsabilitat moral, el seu poder d'actuar i/o prendre decisions (dintre les limitacions), que es configura la seva actuació i se n'ha d'entendre el desenllaç tant físic com moral. La consciència del Bé, en Amat, va lligada, per tant, a la circumstància (res a veure amb el Bé teòric catòlic), una circumstància que va aparellada al concepte de responsabilitat estrictament des del punt vista humà i laic, és a dir, al de la justícia.

L'edició de Primo Levi de Si això és un home, el 1946, escrita el mateix any que la d'Amat, passarà força desapercebuda, però quan es recuperi a finals dels anys 50, i se'n valori la importància conceptual i aportacional, els acostaments que se'n faran sempre aniran en relació directa amb la data d'escriptura i publicació, perquè situen Levi a l'avantguarda de la literatura de l'Holocaust. Es tracta d'una situació similar a la d'Amat, perquè la reivindicació de l'escriptura de la novel·la entre 1945 i 1946 permet situar, des de la literatura comparada, la seva figura i les seves aportacions morals i ontològiques a l'avançada de la literatura concentracionària europea, amb plantejaments sobre la condició humana fins i tot avançats o simultanis als d'Albert Camus o Imre Kertész, Jorge Semprún, Robert Antelme, etc. L'edició de 1946 permet també situar la figura d'Amat com a capdavantera d'una literatura realista i compromesa tan necessària com difícil en la nostra literatura d'inicis dels quaranta (recordem que Joaquim Molas situa el realisme històric a inicis dels seixanta). Així ho han entès les instàncies canonitzadores tant de la nostra literatura (l'acadèmia, incorporant l'edició de 1946 als plans d'estudis i al cànon; les editorials, incloent-ne fragments de 1946 als llibres de text; la crítica, celebrant-ne la sortida i rellevància; les institucions, convertint l'edició del 46 en lectura obligatòria al batxillerat, i el públic, que ja ha tingut a la mà diverses edicions, de les quals alguna de butxaca) com de l'europea. Recentment, l'edició de 1946 de K.L. Reich ha estat incorporada oficialment al cànon europeu de la literatura concentracionària, amb la inclusió al Dictionnaire critique de la littérature européenne des camps de concentration et d'extermination (UE, Fundació Ars, 2007).

  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra