N'han dit...

Joan Jordi Miralles és un escriptor car de veure. Tan car, que guanya més premis que no pas entrevistes concedeix, la qual cosa ens fa sospitar, primer, que treballa de valent, i encabat, constatar que recull els fruits del seu exercici literari. Són dades objectives: 2005, premi Andròmina per L’Altíssim; 2009, premi Vila de Lloseta per L’úter de la balena; 2012, premi de Teatre Mediterrani Pare Colom per Això no és Àustria; 2017, premi Marian Vayreda per La intimitat de les bèsties. I aquest 2018, premi Joanot Martorell per Aglutinació. Una dona meravellosa (2014) i Els nens feliços (2016) completen una trajectòria sòlida i consolidada que despunta amb la seva prosa granítica i vertiginosa.

Diu Ponç Puigdevall, vencedor de l’anterior edició del Joanot Martorell, que “per a Miralles el lector també és culpable i l’únic tracte possible amb ell és sacsejar-lo sense clemència per obrir-li els ulls i tornar-li la intel·ligència perduda”. Aglutinació és exactament això, i a més a més està escrita en segona persona, per tant, tu, lector, ja saps des del primer paràgraf que el narrador se t’adreça directament, t’escodrinya, t’interpel·la, t’absorbeix dins la història com si tu mateix fossis el protagonista perquè et qüestionis els límits de la desmesura i la perdició a través d’una romeria londinenca decadent i ennegrida com la goiesca de Sant Isidre. L’única diferència és que en aquest pelegrinatge evasiu s’imposa la solitud en col·lectivitat en una metròpoli desmesurada i frenètica avorrida d’asilar nihilistes com tu.

Aglutinació és una història escrita amb una llengua vibrant, massissa, descaradament segura i sense arestes, amb una capa d’humor negre que ressalta la lluïssor dels marges de la societat, on una banda desorganitzada de personatges estrambòtics i delirants ens regala dosis ben administrades de diàlegs i escenes gasoses i sovint divertides (de rialla ronca i boca desdentegada) en una atmosfera estancada i salvatge. Els sobresalts i la intensitat no hi manquen. És la gènesi del contrast: personatges desemparats que, com a contrapartida, viuen experiències al límit. Per això, amb l’etiqueta penjada de runner-away, són meticulosament hilarants.





Els set contes llargs que configuren La intimitat de les bèsties (Empúries, 2017) estan escrits com si l’autor hagués filmat el que relata: amb una mirada distant i freda però alhora intensa i penetrant, que busca la força i el significat de les escenes en les accions externes més que no pas en els laberints de la moral i la psicologia dels personatges, una mirada que en general s’expressa mitjançant una prosa depurada, directa, accelerada i tallant, d’una consistència cantelluda, gairebé agressiva, i que només ocasionalment es desenganxa de l’estricta literalitat per entrar en el terreny de la dimensió simbòlica.

Tot i que és evident que la prosa d’aquests contes ha estat molt treballada fins a fer-la fluïda, enèrgica i transparent, Joan Jordi Miralles no és un autor superficialment formalista, que s’ho jugui tot en la carta de l’estil. Més aviat tot el contrari. Un dels seus mèrits és que en té prou amb uns quants paràgrafs per fer-nos entendre que, des d’un punt de vista de l’experiència humana que tots compartim, val la pena que prestem atenció a cada una de les històries que es disposa a contar-nos.


Una dona meravellosa fa equilibris entre l’extremisme temàtic i la distància freda del narrador, recollint el millor de totes dues apostes narratives, la histèrica i l’asèptica. La novel·la arrenca a alta velocitat: en un parell de pàgines es poleix més d’una dècada de la infermera Neus. A Miralles li interessa avançar fins als 40 anys de la protagonista, moment en què la seva vida comença a canviar. La separació del marit és la primera baixada de la muntanya russa. La segona és l’experimentació sexual, que assoleix ràpidament nivells de degradació considerables, com per exemple el capítol de la terrina de gelat i el gos solitari. L’autor explica una vida que es va fent més i més sòrdida, però no s’hi rabeja. Els excessos personals i la contenció laboral –la Neus treballa a l’Hospital de Bellvitge– són alternats amb un equilibri perfecte, fins que uns contagien l’altra i viceversa. El burnout que una companya li diagnostica és un graó primerenc que la Neus baixa sense entretenir-se. El ritme perfecte d’Una dona meravellosa pràcticament obliga a devorar la novel·la en dues o tres tirades llargues, i d’aquesta manera el lector avança a tot vent cap a la pregunta que ressona durant tota la segona meitat del llibre: ¿val la pena, seguir vivint, quan el dia a dia implica una tortura constant?

Miralles ha aconseguit un llibre rodó i intens, instal·lat en un present d’extraradi i incòmode, on ni els trens ni les carreteres són segurs, on el preu de deixar de “ficar- se la llengua a la butxaca” i investigar a fons és altíssim, gairebé mortal. Se’n surt sense artificis ni acrobàcies retòriques, amb la fúria estilística justa.

  • Massa mare
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra