Paraula de poeta

Mots de presentació

Hi ha identitats cercades i no cercades. Entre d'altres, som menorquí, vaig néixer a Ciutadella el mes d'agost de 1952, any que Carles Riba publicà Salvatge cor, poemari que recorda en el seu títol un altre gran poeta de la llengua catalana -"que en tot lleig fet hagué lo cor salvatge"- el gran Ausiàs March. Som professor de Secundària i continui fent professió de fe en l'ensenyança. (Vaig maldar d'ensenyar coses de llengua i de literatura). He estat, anys enrere, estudiant de quebòries, activista de somnis necessaris i polític en actiu (vaig ser diputat del Parlament de les illes Balears i conseller de Cultura, Educació i Esports de Menorca). Ni em penedesc del pas per l'experiència institucional, ni retenc cap fal·lera per la representació política. He vist de tot, però no pas de res..., llevat de la mort si fos possible; però no ho és: "tot el que naix comença de morir" (torn a un altre vers d'Ausiàs March).

En molts poemes em faig dir Pere Xerxa i açò per alguns motius. Pere, perquè "sant Pere bon homo era" i és el patró dels pescadors. Perquè, essent jo insular i marítim, quin advocat podria tenir millor que ell? (Era tan humà! Va negar el Crist fins a tres vegades i ho va plorar amargament..., però la seua actitud després fou ferma com a pedra).

Xerxa és mot dialectal, té una e oberta en tost de la vocal a normativa. M'estim la llengua catalana, la unitat de la qual no refusa el color local, que identifica i marca caràcter. En fer el tast de les paraules del meu idioma, procur així també entendre l'universal. I vaig calant xarxes al llarg dels dies dels anys de la meua vida per pouar cap en terra les meravelles del fons de la mar en la mesura que arriba a pescar la bellesa la meua pobra barca.

Bellesa de viure, feta de salabore i agredolç, de moments hirsuts i d'instants excel·lents, que valen per tot d'hores ombrívoles, fins i tot amargues, aïrades, dolents... Viure, que és conviure i solidaritzar-se amb tothom que ho necessiti. Viure, que és estimar (i, ai las!, de vegades potser també odiar: hi ha tantes coses que fan oi en aquest món d'injustícies!). I viure, que és sentir la soledat, les pors, les amistats, la tristor o l'alegria: formes concretes dels miracles quotidians.

Joan F. López Casasnovas

Dos poemes de l'autor


Mort de peix a l'horabaixa

Ha eixit la lluna com mai,

vestida color rogent,

de tan vermella que va

són blancs llavis de muller.

Damunt ones de corall

primes ferides de vent.

Ha sortit lluna de sang

per glopejar sang de peix.

La mort davall l'aigua va,

no li guanya cap soter.

El peix, la lluna, la mar

em fonen com un fester.

Publicat a Faig (Manresa, 1974)

Al darrer blau

Als horitzons navegar

fins que arriba -ruta esquiva-

que un jorn la verda obra viva

blanca obra morta se fa.

Sols llavors descansarà

entre algues de moll la barca,

quan el Temps, el vell monarca,

vesti de sal la carena

i del nom, a tall d'arena,

n'esborri la dèbil marca.

De De sol a sol (1999)

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA