Un dia una periodista va preguntar a Adam Zagajewski si la poesia era un viatge del concret a l’abstracte. Zagajewski va respondre: «Sí, però és un viatge d’anada i tornada.» En efecte, és això el que esperem (no sé si tots, però els lectors hedonistes segur) de la bona poesia. Volem que un poema ens encomani una mirada capaç d’arrencar espurnes de màgia de la quotidianitat. Una mirada que ens porti més enllà del costat visible i vulnerable de les coses: fins i tot, que ens permeti entreveure’n el misteri essencial. Si aquesta revelació enlluernadora durés més d’un instant, ens deixaria cecs. Ja ens convé que sigui momentània, perquè hem de continuar vivint, i això vol dir que hem de tornar al clarobscur del dia a dia. La poesia de Jaume Subirana ens ofereix aquesta doble oportunitat: sentir l’impacte d’un llampec i recuperar la pau de la penombra.

Per comprovar-ho n’hi ha prou amb agafar, per exemple, el poema «La branca» del llibre més recent de Subirana, La hac (Edicions 62, 2020). «Voldria ser la branca de la nit/ on el sentit s’adorm i tot respira/ acompassat, amb tiges, amb un niu/ petit on s’arrecera la mirada/ quan gairebé ja no s’hi veu/ i déu despara la jornada./ Ser branca de la nit/ i res més, ara.» El trajecte sinuós del poema comença i acaba amb la branca, i entremig arriba fins a Déu: de fet, arriba fins a déu amb minúscula, perquè no és un déu que s’associï amb una religió concreta sinó un déu que viu en cada fragment de la natura, un déu indestriable, a simple vista, de les tiges i del niu: en definitiva, un déu panteista. El final del poema ens fa tornar al principi, i aleshores ens preguntem: per què la branca de la nit? Per què no una branca? Probablement, perquè una branca és anònima i anodina, mentre que la branca té un plus de misteri i un matís d’excepcionalitat. També mereix una atenció especial l’últim vers del poema. Quan es parla d’un ara, s’intueix que hi pot haver un després. És possible que el desig discret i fàcilment visualitzable que expressa «La branca» en un futur hagi de créixer i de transformar-se en una set més ampla i profunda de l’absolut? Potser sí. Un poeta com Subirana, de ment clara i llenguatge pulcre, totalment aliè a la grandiloqüència i la solemnitat, no ho diria mai de manera explícita, però sempre deixaria la porta oberta (o més aviat la finestra, perquè els seus versos no deixessin d’omplir-se d’aire fresc).

Per cert, d’on ve, aquest aire? Els vents que empenyen les naus lleugeres i elegants que són els versos de Subirana a vegades vénen d’un quadre de Caravaggio o Fra Angelico, o d’unes tombes romanes, o d’un paisatge venecià, o, el més sovint, d’uns altres versos, escrits en català, en anglès o en el que sigui. Traductor de Seamus Heaney, Gary Snyder, Ted Kooser, Billy Collins o Berta Piñán, entre d’altres, Subirana ha versionat diversos poemes dels autors que admira i ha incorporat aquestes criatures híbrides als seus propis llibres. Per a ell, la traducció poètica és una prolongació de l’escriptura, i les referències als autors traduïts formen part del teixit orgànic de la seva poesia.

Finalment, una rara virtut dels versos de Subirana és que els objectes que solem anomenar inanimats (qui sap si amb una prepotència ingènua!) hi tenen vida pròpia, sovint al marge dels humans. Com en un conte d’Andersen on totes les joguines que hi ha a l’habitació dels nens comencen a parlar entre elles quan els nens s’adormen, en molts poemes de Subirana sembla que els objectes quotidians tinguin una personalitat secreta que només es desvetlla quan no hi som, o quan no hi pensem. Així, el poema «Unmade beds» (Una pedra sura, Edicions 62, 2011) està fet a base de l’oposició entre l’actitud diguem-ne diürna de les persones i l’actitud diguem-ne nocturna de les coses, i mostra fins a quin punt és borrosa la frontera entre aquests dos reialmes: «Els llits desfets prefereixen/ habitacions a les fosques,/ cossos d’obaga ajaguts,/ pans de cabell que s’escampen,/ mans per sota del coixí.» Nosaltres, com si no poguéssim suportar una realitat independent de la nostra, irrompem en aquest paisatge immòbil, «insistim a encendre el llum,/ a mirar-nos el llit fet/ aplanant-ne el cobrellit/ com per amansir un fantasma.» El fantasma, segurament, és el nostre passat immediat, l’escalfor d’una vida íntima que deixem enrere quan sortim de casa, o d’un hotel, tant se val: de qualsevol lloc on hàgim dormit. «Colgats, els llençols se’n riuen:/ sota el mapa són relleu.» Aquest riure dels llençols era inaudible fins que el poema de Subirana el va enxampar, i ara ja no podrem deixar de sentir-lo.

Xènia Dyakonova. Contrabandista. Dilluns de poesia: Jaume Subirana. Arts Santa Mònica, 2020.