Jaume Pont
Josep Maria Sala-Valldaura
Com a catedràtic de Literatura espanyola moderna i contemporània de la Universitat de Lleida, la recerca de Jaume Pont (Lleida, 1947) s'ha centrat en dos camps: la poesia del segle XX, especialment el postisme i Carlos Edmundo de Ory; i Antonio Ros de Olano i la narrativa fantàstica del Dinou. La seva dedicació a la crítica literària ha estat també constant, amb col·laboracions a diverses revistes i diaris: Destino, Ínsula, La Vanguardia, Avui... Ensems amb Joaquim Marco, fou autor de La nova poesia catalana. Estudi i antologia (1980), llibre que detectà els canvis estètics dels anys setanta, i, des d'El año literario español 1978 fins a Letras españolas 1976-1986, els seus balanços anuals sobre la literatura catalana aconseguiren de sintetitzar-ne l'evolució.
Si la tasca acadèmica i crítica de Jaume Pont ha contribuït a lligar i establir diversos referents de la modernitat, la seva obra poètica n'esdevé un dels millors exemples. (El terme "modernitat" abraçaria tot el seguit de relacions amb què els dos darrers segles han provat d'associar el món, el llenguatge poètic i el poeta, des de les més màgiques i unitives fins a les més desconfiades.) A l'ombra de Brosssa i de Foix, i al sopluig del simbolisme francès, Límit(s) (1976) `el primer llibre de Pont` cerca la força i el suggeriment en la concreció, mentre els versos es beneficien d'una llibertat d'associació semàntica que no exclou ni l'antítesi ni el cripticisme. El trencament amb el realisme històric duia al poeta lleidatà, com a molts altres poetes de la seva generació, cap a investigar les possibilitats del llenguatge en el seu viatge vers l'inconegut.
El títol del segon llibre, Els vels de l'eclipsi (1980), resumeix aquest desig d'indagar: "busca l'home a l'univers la clau i la distància". El nou recull, però, afegia una acceptació més física o sensual del món, amb unes imatges i un lèxic que combinaven, per exemple, la llum i el tacte. Francesc Parcerisas hi destaca el paper de l'amor i el del signe davant la fugacitat del temps. La confrontació entre Eros i Thànatos, la victòria impossible de l'instant contra el pas inexorable de la vida continuarà a Jardí bàrbar (1981), que, d'una banda, culmina el primer període creatiu de Pont i, de l'altra, mostra alguna de les novetats posteriors: la narrativitat elegíaca que creix a Divan i a Llibre de la frontera, la vinculació per mitjà de la carn (sexe i despulles) que lliga l'amor i la mort a Raó d'atzar, etc.
Per a Àlex Broch, les dualitats que estructuren Jardí bàrbar són Diürn/Nocturn i Amor/Destrucció. "Llum com a espai de lucidesa i plenitud existencial. Ombra com a espai de nocturnitat, recerca i misteri. Foc com a espai d'amor i plenitud humana. Cendra com a destrucció i consumació de l'espai d'amor". No costa gaire observar-hi el pes de l'imaginari col·lectiu, el valor que la creació poètica ha donat, d'ençà dels presocràtics, al foc, la terra, l'aigua i el vent. Tanmateix, a parer meu, aquest llibre viu en la lluita i de la lluita: el seu camp de batalla, per a fer servir el poema XX de la seva primera part, és "el paisatge indomable de la vida", i s'hi enfronten la impossibilitat de dominar la realitat, per un cantó, i, el poder del signe poètic, la força de l'amor, per l'altre; és a dir: Encara un nom. / Carnadura de silenci, / òxid on la mort colora les parpelles. / Per l'amor, el llarg aprenentatge dels segles.
Divan (1982) pot palesar la voluntat de recuperació dels substrats culturals i d'una nova mediterraneïtat ben allunyada del noucentisme que altres poetes, com ara Josep Piera o Salvador Jàfer, compartirien. Interessa, però, destacar el nou camí expressiu que hi obre Jaume Pont per tal de poder recórrer, amb més llibertat lírica, alguns dels aspectes més sensuals, amatoris i eròtics de la seva obra. El poeta sembla haver de menester la veu d'altri, la que li forneix la tradició andalusí, per tal de poder expressar sense embuts una passió existencial que, en els llibres anteriors, només era suggerida des de la dificultat. Anys a venir, Llibre de la frontera perllongarà aquesta faceta sota el recurs d'un manuscrit trobat.
L'absència ("cendra", "ombra", "silenci", "naufragi"...) assoleix una rellevància més gran a Raó d'atzar (1990), fins a convertir-se en un nou element essencial de l'idiolecte poètic de Pont. Nàpols pot ser-ne la metonímia i el símbol geogràfic, pel que representa d'enyorança existencial i de derrota arquitectònica i fins i tot cultural. El llibre recupera també el combat contra la "desraó dels dies", però el pessimisme ho amara tot; l'últim poema conclou: D'aquell far que guspireja / (aparellades les barques) / al tombant de la memòria / ara només en resten / l'erma rosa dels vents / i el silenci dels mapes / i al cor un oceà de naufragis.
Vol de cendres (1996) desenvolupa una equivalència més punyent, en ser més física i del tot autobiogràfica: "la llàgrima negra als ulls del moribund" equival a la tinta amb què Pont escriu l'acceptació de la mort del pare i l'acceptació de la vida més enllà del dolor: tota una elegia de l'amor, que, com sempre succeeix a l'obra de Jaume Pont, es resol lluny del sentimentalisme efectista. La "neu", la "tinta", la "flor", la "boira"... ajuden al poeta a generalitzar la seva experiència, aferrant-la com un viatge (i un naufragi) a la llum i a la foscor del viure humà.
Llibre de la frontera (2000) troba de bell nou la distància lírica en el substrat aràbigo-andalusí, però d'una manera molt més novel·lada que a Divan. Un professor, M. Omar Sumi, lliura a Jaume Pont una antologia de catorze poetes en llengua àrab de les terres lleidatanes i dels segles X, XI i XII. Cadascun dels autors aporta una biografia i una manera de tractar, entre la tristesa i la burla irònica i satírica, els grans temes: la vida, l'amor, el sexe, els plaers, la terra, la pàtria... Tot plegat forma un mosaic que, peça rere peça, va dibuixant tant les variades experiències de l'ésser humà com les seves arrels en el temps i l'espai, en aquest cas com a fill de Lleida. Per exemple, l'últim poema, "Adéu al Maskijan", d'Abd al-Maliq ibn Rizq, n'és una mostra excel·lent.
També la barreja de temps i d'espais dóna un gran poema i un brillant final a Enlloc (2007), "Jemmaa el-Fna", on el somni de Fitzcarraldo apareix "com una nau varada al mig del desert"; val a dir, com una al·legoria de la realitat atzarosa, oculta i buidada que recorre la trajectòria poètica de Jaume Pont. També l'altre adquireix una importància remarcable, com a mirall d'una identitat que el subjecte mai no acaba de posseir:
L'ALTRE
I tot de sobte, amb l'esma ja vençuda,
ha decidit trobar la llum
dins una tinta plena de paraules:
eclipsi i vol, límits, atzar i cendres.
Ell, alosa del bon passar,
l'hoste que porta el mateix nom,
aparia la bugada que ens acordi
l'estatge de la neu i la ventura.
A l'altra banda del mirall,
jo cerco vent gelat i fruita amarga,
les roderes del cant secret
i un fogall de deserts on res no brosta.
La clau és meva i ell ho sap:
li calen les aigües d'aquest poema
per trobar-se i retrobar-nos.
Durant el curs i el transcurs d'Enlloc, l'aigua és la substància que materialitza el pes de l'inconscient, "la sang de la Terra, la vida de la Terra" cap a la seva destrucció, si podem aixoplugar-nos sota Heràclit i Gaston Bachelard. L'aigua hi esdevé el foc, arrossega la terra i brolla de la deu "el vent que passa i no dura" camí d'enlloc. Malgrat llur resistència, el cos i el llenguatge pateixen el mateix trànsit, un idèntic anorreament.
En realitat, no és possible d'establir amb claredat èpoques molt delimitades en la trajectòria poètica de Pont, perquè els llibres s'encavalquen els uns amb els altres, vertebrats, si més no, per tres eixos: el de la reflexió metapoètica sempre al llindar del silenci i d'allò que hom ignora; el de l'exploració de les relacions que l'ésser humà estableix en el temps i l'espai (i contra la seva indefugible victòria), i el del distanciament del subjecte poètic, que afavoreix una lírica objectivada de l'amor a l'altre (des del cos de la dona fins a la terra nadiua). Cal afirmar, doncs, que la poesia de Jaume Pont compleix un dels requisits exigibles a tota obra artística: és singular; i la seva excel·lència es fonamenta tant sobre el coneixement de la poesia andalusí com sobre la tradició barroca, simbolista, expressionista i surrealista, a fi d'aportar-hi els seus descobriments particulars. Sovint sembla un company de viatge de Georges Bataille, però, alhora, perllonga la sensualitat d'Ibn Hazm o la burla d'Ibn Quzman.
La poesia de Jaume Pont, traduïda a un bon nombre d'idiomes, ha merescut el premi Vicent Andrés Estellés i el Carles Riba, el premi Serra d'Or de la crítica un parell de vegades i el de la Crítica de Poesia catalana.
Copyright text © 2007 Josep Maria Sala-Valldaura
