Jacint Verdaguer

Narcís Garolera (Universitat Pompeu Fabra)

Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902. Poeta i sacerdot



Vida

Jacint Verdaguer i Santaló va néixer a Folgueroles (Osona) el 17 de maig de 1845, en una família pagesa, modesta però relativament il·lustrada. A deu anys ingressà al Seminari de Vic, on cursà estudis eclesiàstics. L'any 1870 fou ordenat de sacerdot, i celebrà la primera missa a la capella de Sant Jordi de Puigseslloses. Del 1863 al 1871 residí a can Tona, una masia a mig camí entre Vic i Folgueroles, on escriví les seves primeres obres literàries.

Després d'un curt vicariat a Vinyoles d'Orís (1871-1873), i afectat de fortes cefalàlgies, passà dos anys fent el trajecte d'Espanya a Cuba, com a capellà de vaixell, en els vapors de la Companyia Transatlàntica d'Antoni López, futur marquès de Comillas. El 1877 entrà al seu servei com a capellà de la família, i sis anys més tard li fou confiat el càrrec d'almoiner. Durant els més de quinze anys que visqué al palau dels Comillas, a la rambla de Barcelona, Verdaguer tingué ocasió de tractar personalitats de l'alta societat catalana i espanyola, i pogué realitzar llargues excursions pel Pirineu, fer estades en balnearis i residències del marquès, i dur a terme viatges importants al nord d'Àfrica, als països de l'Europa central i a l'Orient Mitjà, dels quals deixà constància literària.

El 1886, de tornada d'un viatge a Terra Santa, sofrí una crisi espiritual que li provocà un desig de purificació i d'ascetisme, acompanyat d'un increment de les funcions pròpies del seu ministeri i, més concretament, les derivades del seu càrrec d'almoiner. A partir del 1889 entrà en contacte amb vidents i practicants d'exorcismes, i es convertí aviat en propagador d'aquestes activitats, poc aconsellades per l'Església i prohibides pel bisbe de Barcelona. Endeutat Verdaguer amb la compra d'una finca a Vallcarca, per salvar-hi una capella i establir-hi un lloc d'oració i de penitència, Claudi López, el segon marquès de Comillas, decidí prescindir dels seus serveis com a capellà almoiner i, amb els bisbes de Barcelona i de Vic, Català i Morgades, respectivament, planejà el seu trasllat a la capital d'Osona, amb el pretext d'una cura de repòs. Després d'alguns dies al palau episcopal de Vic, al maig del 1893 Verdaguer s'instal·là al santuari marià de la Gleva (Osona), on residí dos anys.

Per l'abril del 1895, contravenint a les ordres del seu bisbe, abandonà la Gleva i s'establí a Barcelona, al domicili particular de la família Duran -una vídua i dues filles-, amb la qual havia entrat en relació alguns anys abans. El mes de juny publicà un comunicat a la premsa de Barcelona en què es declarava, "davant de la gent honrada" de la ciutat, víctima d'una persecució injusta. Morgades el privà de celebrar missa i d'exercir funcions sacerdotals. Verdaguer respongué a la prohibició amb una sèrie d'articles periodístics "en defensa pròpia", de gran impacte públic. L'enfrontament del capellà poeta amb el seu superior eclesiàstic, amb el marquès que l'havia acollit, i amb alguns dels seus amics íntims i familiars (el canonge Jaume Collell, l'advocat -i cosí seu- Narcís Verdaguer i Callís...), adquirí una dimensió social que transcendí el marc estrictament eclesiàstic. L'escàndol fou clamorós. El "cas Verdaguer" esdevingué el centre d'interessos socials i polítics oposats. Dos anys després lliurà una segona sèrie d'articles a la premsa, encara més virulents i agressius. A la fi del 1897, però, mitjançant la intervenció dels pares agustins d'El Escorial i del bisbe de Madrid, Morgades s'avingué a una reconciliació, formalitzada amb l'acceptació d'un escrit de retractació de Verdaguer, i, el gener de l'any següent, li concedí novament les llicències sacerdotals.

Adscrit amb un benefici a l'església de Betlem, visqué els darrers anys a Barcelona, fins que, víctima de la tuberculosi, i després d'una llarga malaltia, fou traslladat a la Vil·la Joana de Vallvidrera, on morí el dia 10 de juny de 1902. Tres dies després, fou enterrat al cementiri de Montjuïc, a Barcelona, enmig de la manifestació de dol més impressionant de la història de Catalunya.

Obra

Verdaguer manifestà, de ben jove, una notable aptitud literària. Després d'unes primeres poesies de caire satíric i jocós, en la línia de les composicions barroques i populars de la literatura catalana moderna, conreà la poesia de tema bucòlic i amorós, seguint els models de la preceptiva neoclàssica, d'influència castellana, o servint-se dels patrons més habituals en la poesia catalana popular (corrandes...), o, encara, imitant el model romàntic de la Mirèio mistraliana. Una part d'aquestes composicions primerenques es publicà pòstumament (Amors d'en Jordi i na Guideta, 1924; Jovenívoles, 1925).

Durant els anys de formació, Verdaguer assajà diversos gèneres literaris: un poema èpic en prosa sobre la descoberta d'Amèrica (inacabat i publicat, pòstumament, amb el títol de Colom), narracions fantasioses i escrits autobiogràfics (inèdits fins fa poc temps) i, sobretot, un extens poema de factura neoclàssica, Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià, que publicà, el 1865, com a fulletó, el periòdic vigatà Eco de la Montaña. El mes de maig del mateix any, Verdaguer s'havia donat a conèixer als Jocs Florals de Barcelona, on obtingué un accèssit i un premi extraordinari per dues composicions en vers, de tema patriòtic i d'orientació romàntica. Aquestes distincions li valgueren el reconeixement dels promotors dels Jocs, i li procuraren contactes personals -decisius en la seva futura carrera literària- amb les figures més destacades del moviment renaixencista català (Milà, Aguiló...).

Encoratjat pels estímuls rebuts a Barcelona, Verdaguer reprengué el tema colombí en una extensa composició poètica, L'Espanya naixent, que presentà, sense èxit, als Jocs Florals del 1868. Al cap de poc, començà a treballar en un projecte més ambiciós, que li valdria, quasi deu anys després, el reconeixement literari dins i fora de Catalunya: el poema èpic L'Atlàntida, premi extraordinari als Jocs Florals de Barcelona del 1877, de concepció grandiosa, amb elements geològics i figures mitològiques d'una gran força descriptiva. Dos anys després donà a la impremta un volum d'Idil·lis i cants místics, composicions líriques de tema religiós i d'una gran delicadesa, que confirmaren la vàlua literària de Verdaguer en el conreu de gèneres ben diversos.

El 1880, amb motiu del mil·lenari montserratí, publicà Cançons de Montserrat i Llegenda de Montserrat, que reféu i unificà, anys després, en el volum poètic Montserrat (1889). Dos anys després, féu conèixer una primera versió de Lo somni de sant Joan, refosa i ampliada en un volum homònim posterior (1887), i un aplec de romanços de tema franciscà que, anys a venir, reelaborarà en un volum dedicat al pobrissó d'Assís (Sant Francesc, 1895). A les acaballes del 1885, després del recull poètic Caritat i de la traducció de Nerto, de Frederic Mistral, Verdaguer publicà Canigó -considerat el seu millor poema èpic-, que li valgué la coronació simbòlica, pel bisbe Morgades, com a "poeta de Catalunya". Si L'Atlàntida era una epopeia de tall clàssic, amb una visió hispànica de la descoberta del Nou Món, Canigó era una "llegenda" romàntica, dedicada a exaltar els orígens cristians de Catalunya. Un altre volum miscel·lani, també en la línia del romanticisme, Pàtria (1888), l'acabà de consagrar com a poeta nacional. El 1887 havia aplegat en volum, amb el títol d'Excursions i viatges, les impressions literàries aparegudes com a reportatges periodístics en diverses publicacions, i el 1889 donà a la impremta un segon llibre de viatges -Dietari d'un pelegrí a Terra Santa-, que ha estat considerat la seva millor obra en prosa.

A l'inici del darrer decenni, publicà la trilogia poètica Jesús infant, composta a partir de les seves vivències a Palestina, i formada per tres llibres: Nazaret (1890), Betlem (1891) i La fugida a Egipte (1893). Coincidint amb la seva estada al santuari de la Gleva i amb els moments inicials del seu conflicte eclesiàstic, donà a l'estampa el poema Sant Francesc (1895) ja citat, i els reculls miscel·lanis Roser de tot l'any (1893), Veus del Bon Pastor (1894) i Flors del Calvari (1896), que es pot considerar un correlat poètic de la primera sèrie d'articles periodístics, aplegats en volum amb el títol d'En defensa pròpia (1895).

Els darrers anys acceptà la direcció literària d'algunes revistes -L'Atlàntida, La Creu del Montseny i Lo Pensament Català-, i donà a la impremta tres obres poètiques més: Santa Eulària (1899), Aires del Montseny (1901) i Flors de Maria (1902). Pòstumament aparegueren els volums poètics Al Cel, Corpus Christi (1903) i Eucarístiques (1904), un recull de Rondalles i un aplec de Discursos (1905), seguits d'un volum sobre Folklore (1907), una represa poètica dels temes colombins -Colom, seguit de Tenerife (1907)-, un volum que integrava dos títols en vers -Els pobres. Els sants (1908)-, unes glosses lul·lianes intitulades Perles del "Llibre d'Amic e d'Amat" (1908), i una versió del Càntic dels Càntics, precedida de la prosa Los jardins de Salomó(1907).

Dos volums d'Escrits inèdits (1958 i 1978), un recull complementari de Poesies juvenils inèdites (1966) i un extens Epistolari (1959-1993) completen, fins avui, la producció literària de Verdaguer, i constitueixen una font documental i biogràfica de primer ordre.

Jacint Verdaguer fou l'escriptor català més destacat del segle XIX i el més representatiu de la Renaixença literària catalana. Autor d'obres cultes d'una gran ambició, se serví de temes i formes populars per transmetre les idees del catalanisme conservador i del catolicisme del seu temps. Tornà a la llengua catalana el prestigi perdut d'un idioma de cultura, i, tot i els seus desequilibris, dugué a terme una obra perfectament coherent, al servei dels ideals de la fe i de la pàtria. Ha estat utilitzat des de postures ideològiques oposades, i invocat sobretot com a símbol de catalanitat. La seva eficàcia expressiva i el ressò social del seu conflicte li procuraren, ja en vida, una estima popular més personal que literària, en perjudici d'una valoració estrictament artística. Si la seva figura és, encara avui, objecte de debat, la seva obra ha adquirit la consideració de clàssica.

  • >>
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • >>
  • Viquilletra