Si miro enrere, direcció infància, no trobo cap biblioteca familiar ni cap tutor que m'indueixi a escriure. Això vol dir que hi entro tot sol, suposo que per les incitacions de les lectures. O per les ganes de trobar les explicacions que ningú em dóna. O per fer versions de la vida, com quan jugava a enlairar cases amb fustes de colors. Qui sap.

Vaig picar força aviat l'ham de la literatura. Entre els deu i els catorze anys, ja havia manuscrit cinc novel·les dels més diversos gèneres i que mai no sortiran del calaix. Els estímuls em venien de les històries que acabava de llegir, des de Walter Scott a Zane Grey, passant per tot el catàleg de l'Enciclopedia Pulga i les seves ampliacions. Em recordo com un noi més solitari que sol, amb molta perplexitat per tot el que no acabava d'entendre, i ara estic per creure que ja em devia funcionar l'instint de no claudicar davant de tanta estranyesa. Escriure era una manera de dir-hi la meva, l'intent de posar ordre al desordre.

Quan el 1975 reprenc l'hàbit abandonat - per les raons pràctiques que ens duen a organitzar-nos la vida - entro directament a la novel·la i durant tres anys aprenc a treballar-la de manera autodidacta. Mentrestant llegeixo més i més, amb ulls d'escriptor, i connecto amb els companys de generació. Encara és temps d'inquietud creativa i de gust per l'experimentació i, tot i la tirada personal cap a la novel·la, durant tota una dècada treballo molt el conte, entès com un concentrat literari, però també com a laboratori d'aprenentatge per posar a prova tots els recursos narratius.

Ara que hi penso, des que als trenta anys vaig posar-me a escriure per no deixar-ho, sí que m'he preguntat sovint coses com: per què escric?, què m'hi du?, què en vull treure? Però mai no ha estat amb el dubte de si valia la pena fer-ho, sinó per anar prenent consciència d'un mateix. Al cap i a la fi, jo diria que em prenc la literatura com un mètode d'indagació: de les complexitats internes, de les peculiaritats dels altres, de com funciona la vida. Mirar-me-la així m'ha tranquil·litzat: la literatura és una actitud de vida de la qual no caldrà que em jubili.

Quan hi perseveres, descobreixes que escriure és com anar obrint els tels d'una ceba que no t'acabaràs mai. Aquest potencial tan il·limitat pot arribar a desanimar, però acabes entenent que l'únic que importa és anar dominant l'eina i posar-la al servei dels continguts que més t'estirin en cada moment de la vida. Per això ara em vénen a la memòria diferents esglaons d'aquesta pràctica sense fi.

Formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs, per exemple, va ser un dels al·licients més segurs per trobar el gust d'experimentar gèneres. Cada nova proposta de joc literari ens feia tocar una nova forma de poder. Diferents realitats i diferents maneres d'abordar-les. Modulacions ben distintes del plaer artístic. Prendre't les paraules com un material tan prodigiós i elàstic que et serveix per dir tot el que necessites dir. Sentir les paraules com a base de tot coneixement i de tota comunicació, com els maons de l'edifici singular que només tu pots construir.

Un altre esglaó important va ser quan, a partir de 1994, se'm va proposar l'ensenyament de com s'escriu. Ja duia gairebé 20 anys de feina en solitari i, de sobte, apareix el repte de comunicar l'ofici. Concretar els recursos narratius, les habilitats inconscients i tot allò que s'activa amb l'escriptura. I encara més important: saber interpretar les dificultats d'aquells que volen escriure i no encerten el to, o ni tan sols són capaços de precisar què volen explicar. Aleshores aprens a desplegar una altra mena d'intuïció - altres nivells d'humanitat, en diria jo -, mentre comproves que la formació tècnica i racionalista t'ajuda a penetrar amb prou eficàcia en les motivacions més recòndites.

Però després d'avançar en aquest pols entre professor i alumne, encara havia de passar per la prova d'escriure sobre l'escriptura. Els tres anys i mig de col·laborar setmanalment amb el suplement de Cultura de l'Avui, van ser una altra forma d'essencialitzar tot el que has après de l'ofici. I més endavant, fixar les reflexions en un format llibre va ser encara una nova modulació del compromís amb l'escriptura.

Esglaó rere esglaó. Fins que avui, cada cop més escèptic, escriure continua sent la capacitat d'il·lusionar-te per un projecte i posar-hi tota la teva fe. Sentir-te al davant d'una matèria lluminosa, amb molts punts foscos, que et crida a descobrir tot el que amaga. Apuntar-te a una idea que vas albirar entre tantes altres, però que ha persistit i s'ha anat definint millor, fins que ja li endevines unes possibilitats, de moment incertes, però irresistiblement atractives, cada cop més inevitables. Allà dins, al cor de l'asumpte, hi ha coses que vols aprendre, noves formes de dir? Vejam, se m'acut comparar la nostra feina amb la de l'escultor. Un dia l'home té un tema al pensament, va a la pedrera i escull la pedra que li farà possible desenvolupar-lo. Després entra en el procés de picar i picar, fins que va donant forma a la seva idea inicial, o se li'n va cap a altres formes sorprenents. Finalment encara l'haurà de polir, amb el goig i els dubtes d'encertar el punt precís d'acabat.

Una labor llarga, incerta, que només es pot assumir des de la fe incombustible en la pedra que tens al davant.

Copyright text © 2008 Isidre Grau