Perdonin si no he donat gaire espectacle

Joan Orja entrevista Gabriel Galmés [1990]

1. Data i lloc de naixement.

2. Allò de vostè que vol que se sàpiga (família, formació, situació laboral, vicis, aficions, etc.).

Vaig néixer el 29 de març del 62, com tothom. Allò que vull que es sàpiga de mi és el que pos als llibres i el que explic a la gent quan m'ho demana. La meva situació laboral és simple: som professor d'anglès a l'institut de FP de Manacor i tenc accions en una acadèmia al mateix poble, més que res, perquè no em passi el que passa a Celaya. La meva família es compon de pares, germans, dona i un fill innocent. La meva formació és l'habitual: una carrera universitària poc productiva i nocions sobre el que s'ha de dir a la gent quan te la trobes pel carrer. D'aficions, no en tenc. Vicis, alguns, però això no és compte de ningú.

3. Allò que li agrada que diguin quan parlen de vostè. Allò que li desagrada que diguin quan parlen de vostè.

Quan parlassen de mi, m'agradaria que diguessen que som galà, simpàtic, intel·ligent, culte, divertit, enginyós, viril, modern, obert, europeu, educat, efectiu, agut, cavallerós, elegant, franc, discret, fi, delicat, ferm, segur, feiner, trempat, fidel, optimista, generós, amable i digne. No m'gradaria que diguessen el contrari.

4. Quina mena de relació manté amb el seu poble o ciutat?

On jo visc, Manacor -branca Porto Cristo, per sort-, és una ciutat d'un estil inimitable i de mal definir; el que em reporta no és més que el que ocorre a tothom amb el seu poble: que com que és d'allà, el coneix. Però el gust de passar per carrers coneguts pot mudar-se en la necessitat d'un canvi d'aires, sense per això haver-se de plantejar cap relació amor-odi ni cap sentiment nacional ni cap depressió, ni res de res. Em sembla que el que passa és que ens agrada molt transcendentalitzar qüestions poc transcendents.

5. Quines condicions necessita per escriure? Quant de temps hi dedica?

Les condicions que necessit per escriure són, també, molt precàries. He de mester temps, tranquil·litat i silenci, estar descansat i no tenir problemes insalvables que em distreguin. Hi dedic, això sí que és una pena, poc temps: tot el que em deixen les obligacions laborals i familiars, i les necessitats de diversió, que m'he imposat ben conscientment.

6. Resumeixi la seva història literària.

Resumesc la meva història literària: Parfait amour (1986); la traducció de la novel·la de Queneau Un hivern dur (1988); El Rei de la casa (1988). A part d'alguns articles. Ben mirat, això és un curriculum complet.

7. Sigui amable i respongui una vegada més aquest tòpic: quin és per a vostè el perfil ideal de l'escriptor?

El perfil ideal de l'escriptor és el d'aquell que té qualitat estètica i conceptual, autor d'una obra llegible. I, personalment, que mantingui la independència i procuri no apuntar-se als primers que arriben, i que no tengui la idea estranya de fer-se milionari venent tot el que pensa. I, ja que hi estem posats, que no es cregui ésser el bon Jesús.

8. Per a què serveix la literatura?

La literatura serveix per passar-s'ho bé. Per passar-s'ho bé. Per passar-s'ho bé.

9. L'escriptor tria la llengua?

L'escriptor, com que és una persona, usa la seva llengua. Jo sé que em diran que hi ha casos en què decideix provar-ho amb altres llengües. Però allò de la llengua materna és una cosa que no es pot defugir tan fàcilment, ni necessita explicacions (farien aquesta pregunta al senyor Cela, al senyor Cervantes o al senyor Quevedo?).

10. Quan publica un llibre, què voldria de la crítica?

Voldria que la crítica fos honesta i que no es fixàs més que en la qualitat, tant per repartir lloances com per rebentar. I que es llegissen els llibres sencers.

11. Quan llegeix un llibre, què n'espera?

Quan llegesc un llibre esper que m'agradi, que em divertesqui i que m'apassioni sense haver de passar massa pàgines per donar una oportunitat a l'autor.

12. Què pensa dels editors?

Del meu editor, com que som amics personals, no puc opinar-ne més que meravelles. Dels altres, com que no hi he tengut tractes, no sé què n'he de dir. Potser que tots duen corbates molt espectaculars.

13. I dels mitjans de comunicació?

Els mitjans de comunicació són responsables que tot funcioni així com funciona. Agafin-s'ho com trobin.

14. Quina música escolta quan escolta música? I mentre escriu?

No escolt mai música quan escric. Quan no escric, la que posen als bars, si no està tan forta que me n'hagi d'anar. I si som a casa i estic una mica consirós, cantants antiquats i queixosos.

15. Últim concert on ha anat. Últim on aniria.

No record l'últim concert on he anat. Segurament un de Dexter Gordon, fa moltíssims anys, però no ho juraria. L´'ultim on aniria, segurament a una gala de Norma Duval, ara que no mostra res.

16. Un director, una pel·lícula, una actriu i un actor de cinema.

Director, Wim Wenders. Pel·lícula, Rumble Fish. Una actriu, Katharine Hepburn. Un actor, aquell gras de Casablanca, que feia de moro tèrbol, o Charles Laughton. Però, amb això del cinema, no em prenguin massa seriosament, perquè un dia dic una cosa i l'endemà, tot el contrari. És que no m'entusiasma gaire, saben?

17. L'última pel·lícula que ha vist. L'última que aniria a veure.

Per això no record l'última pel·lícula que he vist. Probablement va ésser l'última que passaren per la televisió. I la pel·lícula que no aniria a veure per res del món seria una de por o del Vietnam.

18. Tres artistes i un moviment artístic.

Tres artistes: Picasso, Modigliani i -per exemple- Caravaggio. O Velázquez, Miquel Àngel i el Greco. O qualsevol d'aquests. Un moviment artístic, sense lloc a dubtes, el Renaixement.

19. Quin quadre penjaria al capçal del seu llit?

Al capçal del llit no en penjaria cap, perquè no es veu. Als peus del llit, aquell de Tiziano, que no record com es diu, en el qual hi ha molts angelets grassonets tocant instruments que semblan passar-s'ho molt bé.

20. Què pensa del seu país?

No pens res del meu país, perquè encara no he aclarit quin és.

21. Què diu quan li pregunten sobre: sexe; cuina; drogues; alcohol.

El sexe, home, ja està bé, ja. Potser n'hi ha que es pensen que és tot el que hi ha i, en realitat, és tot el que falta, el que hi ha. De cuina, m'estim més no opinar en públic, perquè segons el meu parer encara hi ha massa nata i massa gent a qui agrada. Les drogues són l'única qüestió sobre la qual mai no he fet broma. L'alcohol és molt complicat: pot passar d'ésser part de la tramoia dels escriptors a allò que no et deixa escriure, ni viure, ni res. Però, si no se n'abusa, és una bona companyia, especialment el gintònic que es pren algun horabaixa després d'haver treballat tot el dia.

22. Observacions, objeccions, comentaris i exabruptes.

Perdonin si no he estat massa exacte, ni he donat gaire espectacle. És la meva manera d'ésser. I això que he procurat ésser breu, concís, sincer i enginyós.

Aparegut a Lletra de Canvi, núm. 29 (1990)

Un toc de distinció

Ponç Puigdevall

Potser també hi influïa que a Manacor els bars fossin tan tètrics com els que apareixen d'escenari a El rei de la selva, i no deixa de ser un exercici de sensatesa sortir de llocs com el piano-bar Sinatra's amb la voluntat de no moure's mai més del quarto d'escriure, però el cert és que des del seu primer llibre, els contes de Parfait amour (1986), Gabriel Galmés va demostrar que era un escriptor que escrivia. No va caure mai en la temptació d'encarregar-se d'organitzar un taller d'escriptura, no va buscar cap excusa inversemblant per col·laborar en els guions d'una sèrie televisiva, i la seva independència literària li impedia freqüentar gaire sovint els congressos d'escriptors, tot i que els assistents a l'encontre Tinta&Tecla, celebrat a Vilanova i la Geltrú, van tenir l'ocasió de sentir-li llegir una ponència titulada, justament, "La normalitat". Hi repassava les diferències que existien entre la fatiga literària de les generacions que havien patit el franquisme, i hi detectava els tics que havien caracteritzat la seva obra: hi havia els que semblaven ancorats en una mescla de realisme màgic d'herència sudamericana i el "tremendisme decimonònic de l'estil de novel·les com María o la hija del jornalero", i hi havia els que de cop i volta s'havien decantat per l'escriptura de caire lúdic, amb novel·les policíaques on el detectiu s'assemblava sospitosament a Pepe Carvalho, i on hi havia "centenars de receptes de cuina i apreciacions sobre el punt de cocció de les mongetes". Contra el llenguatge críptic i metafòric dels assajos textualistes, contra l'obligatorietat de reflectir els patiments de la classe obrera segons els dictats del realisme social, contra les il·lusions per les perspectives de la promiscuïtat sexual instaurades com un acte de fe per la disciplina eufòrica de la transició, contra l'abundància de personatges que es movien des de la frustració i l'aclaparament polític, Gabriel Galmés va bastir un món narratiu que es regia, elementalment, per la normalitat del dia rere dia. El franquisme ja no era cap coartada cultural, ja no calia obeir les consignes de cap cèl·lula, i la feixuguesa estilística i la frase nua i descarnada eren tan sols dues relíquies dignes d'admirar però difícilment imitables. No era menor la importància de la descoberta que qualsevol territori literari s'havia de forjar des de la certesa que la literatura no servia per a res. Només era literatura, ni més ni menys, una de les poques pràctiques que no devia incloure dins d'aquell "tot és irremeiablement relatiu" que precedia la declaració de principis estètics amb què culminava la ponència: "Ens havíem de limitar a contar històries, com més sintètiques i modernes, millor, i com més netes d'implicacions político-socials, millor. Érem individualistes i no havíem vist tantes pel·lícules de directors independents americans debades". Gabriel Galmés no va trair mai aquest objectiu, i tant la seva narrativa com els articles periodístics se'n van beneficiar esplendorosament.

No se sap si l'anglofília de Galmés pertanyia també a l'anhel de posicionar-se contra l'admiració francesa que havia animat la curiositat intel·lectual de les generacions precedents, però el cert és que, després de les vacil·lacions inicials quant a filiació -que no quant a qualitat- que es detecten en els contes de Parfait amour, és d'una evidència notòria que els exemples que busca són els grans mestres de la novel·la còmica anglosaxona, des d'Evelyn Waugh fins P.G. Wodehouse, els artífexs d'una literatura lleugera en aparença que se submergia en els abismes de la farsa i el sarcasme, en el mateix regne de la tragicomèdia que Gabriel Galmés va equipar amb elements propis: era d'una inclemència impecable, però al final sabia inventar-se un lloc per concedir enèrgicament les virtuts de la pietat. Tampoc era aliè a la riquesa de la gran lliçó que Kennedy Toole va orquestrar a La conxorxa dels necis, l'heroi de la qual sembla ser l'oncle llunyà del protagonista d'El rei de la selva. La multitud de personatges que sabia fer moure simultàniament s'aliava amb el ritme precís de les trames i amb la minuciosa descripció d'uns espais narratius -com l'institut on es desenrotllen les peripècies salvatges d'El rei de la casa- que semblaven aparèixer per posar-se al servei del seu instint narratiu. Galmés podia narrar la crònica ridícula de la vida domèstica, com l'adulteri insignificant de La vida perdurable, però la seva prosa i la seva tendresa feia que les sensacions quotidianes adquirissin un toc de distinció apassionat i alhora sentimentalment contingut. No hi ha cap definició més encertada, potser, del que representa l'obra de Gabriel Galmés que unes paraules escrites molts d'anys enrere i que pronuncia un personatge de Jane Austen. Les seves novel·les constitueixen, certament, "una obra en la qual el coneixement més complet de la naturalesa humana, el dibuix més aconseguit de les seves varietats i les efusions més vívides d'enginy i humor són ofertes al món amb el llenguatge més ben escollit".

No desconeixia l'extrema gravetat del seu estat, però quan vaig assabentar-me del desenllaç només vaig tenir valor per guardar un silenci estrany. No va ser fins l'endemà que vaig tenir l'ànim suficient per fer el que s'ha de fer amb qualsevol escriptor de veritat: llegir-lo. Vaig rellegir alguns contes, vaig retornar als episodis més memorables de les seves novel·les. I aleshores, mentre em sentia seduït pel vigor conceptual d'una prosa enèrgica, mentre disfrutava de l'entusiasta vitalitat que s'amaga rere les ridiculeses, els errors i els defalliments morals que revelen els gestos dels seus personatges, vaig pensar que Gabriel Galmés no hauria deixat d'estar d'acord amb la frase d'Elias Canetti que vaig recordar: "Existeixen poques coses negatives que jo no hagi dit de l'home i de la humanitat i, a pesar de tot, em sento tan orgullós de tots dos que només odio realment una cosa: el seu enemic, la mort".

Versió revisada del text aparegut al "Quadern" d'El País (21/06/01). Reproduït amb el permís de l'autor

Paraíso

Javier Cercas

Escribo sentado en una terraza de Sant Feliu de Guixols, en la Costa Brava, frente a una playa caliginosa que hierve de bañistas, al otro lado del paseo. Inevitablemente, pienso en Asaltar los cielos, la película de Rioyo y López Linares que refiere la vida de Ramón Mercader, el asesino de Trotski, quien en los años que precedieron a su muerte, después de una vida fatigada en la búsqueda de su imposible paraíso revolucionario, le contaba a un amigo que el verdadero paraíso estaba en esta playa municipal y espesa.

Morirse es otra forma de tomar al asalto el paraíso. Hace sólo unas semanas lo hizo Gabriel Galmés. Tenía 39 años y había publicado un puñado de novelas muy inglesas, en las que el humor era la forma que adoptaba su inteligencia afiladísima; no se le hizo mucho caso, porque en este país a los humoristas (que son los únicos que dicen cosas serias) casi nadie se los toma en serio. Vivía en Mallorca. Dicen que algunos de sus amigos de la isla siguen viéndolo al volante de su descapotable rojo, sonriente e intacto; a otros los ha visitado en sus casas. Los muertos se aferran a los vivos para no morirse, porque saben que nadie muere del todo mientras haya quien lo recuerde, o porque la memoria es el paraíso de quienes no creemos en el paraíso. Por lo demás, Galmés escribió hasta el final, como si la escritura fuera un conjuro para aplazar la muerte; lo último que el cáncer le dejó publicar fue un artículo en el que se alegraba del éxito de un novelista muy inferior a él, lo que prueba que el oficio principal de los escritores no es coserse entre sí a navajazos.

Levanto la vista y, contra la calígine de la playa donde Ramón Mercader imaginó su paraíso último, distingo un descapotable rojo aparcando en el paseo. Galmés baja, se acerca, mira lo que escribo. 'Ets un sentimental, al·lot', sonríe, burlón. A punto estoy de defenderme con una frase de Canetti ('No es sentimental pensar en un muerto, mientras no se haya reconocido su muerte'), pero me acuerdo de lo mucho que le gustaba Manuel Machado y me digo que, aunque Galmés ya haya asaltado el cielo, tal vez todavía no le desagraden estos versos sentimentales: 'En la hora mala / de tu partida, compañero, / nos preguntamos unos a otros / cuándo nos tocará a nosotros'.

Aparegut a El País (11/08/01). Reproduït amb el permís de l'autor

Els dominis de Gabriel Galmés

Carles Casajuana

Fa uns quants anys, quan Gabriel Galmés va publicar no sé si La vida perdurable o El rei de la selva, un crític poc mirat va acabar una crítica recordant-li que el món no s'acabava a Manacor. El crític era mallorquí com ell, i amic seu, i la crítica prou benèvola, la mena de ressenya poc compromesa, moderadament elogiosa, en la qual el lector no espera trobar-hi un fibló com aquell agotzonat a l'última ratlla.

Al Biel, la frase el va ferir com una ganivetada. ¿A què venia, allò? ¿Qué volia dir que el món no s'acabava a Manacor? ¿Què havia de fer, posar-se a escriure novel·les protagonitzades per tipus depressius maleint l'existència en els bars de Barcelona o Londres? Quan en vam parlar, ja devia fer tres o quatre mesos que la crítica havia aparegut, però el Biel continuava sense pair-la. La seva companyia era per mi un dels al·licients de les estades -estivals o no- a Mallorca, un privilegi al qual no renunciava mai quan passava uns dies a l'illa. Li telefonava en arribar i, a la primera ocasió, ens entaulàvem fins a les tantes de la matinada per passar revista a les novetats literàries i comentar projectes i xafardeigs. Li agradava parlar sobretot de literatura anglosaxona -gràcies a ell vaig llegir per primera vegada Ian McEwan i John Banville-, però també de Cervantes, de qui deia per provocar que era el pare de l'humor britànic, i era estranya la nit que el nom de Nabokov no sortia en un moment o altre. Eren unes converses fertilitzades per la complicitat irrepetible d'haver tret la primera novel·la en la mateixa editorial amb pocs mesos de diferència, per l'afinitat d'haver anat descobrint junts les alegries i revessos que proporciona el vici d'escriure i publicar llibres. Ens donàvem ànims, brindàvem per l'èxit futur dels projectes en curs i, en moments difícils, ens prometíem en broma que un dia ho engegaríem tot a rodar i provaríem sort amb el flamenc, per entretenir els turistes. Fins i tot vam arribar a pensar el nom artístic del duo que formaríem. Va ser idea d'ell: "El Niño de la ONU y el gordito de Manacor".

Recordo molt bé el seu empipament per la frase del crític. Suposo que si ho recordo és perquè és un dels pocs cops que el vaig veure de mal humor. Ell no era home al qual li agradés parlar d'assumptes desagradables. Però la frase tocava un punt molt delicat, dels que fan mal. Gabriel Galmés vivia en tensió permanent amb l'entorn. La distància entre el seu món mental i el món físic que l'envoltava és palpable en totes les seves novel·les. Era un home refinat, que posava els valors estètics i literaris per damunt de tot. Vivia enganxat a l'opi dels llibres. Manacor és sens dubte una ciutat molt viva, sotmesa a grans contradiccions, i per tant difícil i atractiva per a un novel·lista, però estrictament nul·la, culturalment desèrtica. L'única llibreria que mereixia el nom ha tancat. Per a un escriptor de l'espècie de Biel Galmés, aquell medi era un corsé asfixiant. Però la sortida fàcil que el crític suggeria -el món no s'acabava a Manacor- no només anava dirigida a l'autor, sinó també a l'obra. Si només hagués estat destinada a l'autor, encara rai: hauria estat un d'aquests consells no demanats que tant revelen sobre qui els dón i que tant desllueixen les crítiques del llibres. El Biel, que era un home generós, ho hauria disculpat com una badada i no hi hauria tornat a pensar. Però dirigida a l'obra, atacava el moll de l'os del seu projecte literari. I això no ho podia passar.

¿Qui podia saber millor que ell les dificultats d'elevar a la categoria de material literari el microcosmos manacorí, amb la seva barreja de provincianisme xaró i de cosmopolitisme xàrter, amb la tensió brutal entre la modernitat ignorant d'uns nous rics i uns guiris massa caricaturescos per resultar creïbles i una cultura tradicional amb massa personalitat per deixar-se engolir però ja exhaurida literàriament? La lluita era improbiosa, bé que ho sabia, però era la seva lluita, una lluita apassionant, i no podia deixar-la. Segurament no hauria pogut encara que s'ho hagués proposat. No sé si hi ha cap escriptor que hagi escollit el seu món literari: en tot cas, ell no havia escollit Manacor, Manacor l'havia escollit a ell. Per això es va agafar el consell del crític com una invitació a fer exactament el contrari, a persistir en el suposat error. Una prova de fe en ell mateix que tothom que llegeixi Una cara manllevada -la seva última novel·la, pel meu gust la més reeixida- sens dubte li agrairà. Sabia que, igual que per analitzar l'ADN d'algú una gota de semen és tan vàlida com un gra de caspa, a l'hora de cantar les glòries o d'escorcollar les misèries de la naturalesa humana, Manacor podia ser tan adient com Macondo, co Región, com el comtat de nom irrecordable de Faulkner, com la Vetusta de Clarín o com el Carmel de Marsé. Amb una diferència: Manacor era la seva Vetusta, el seu Carmel, la terra que ell estimava (no cegament sinó amb els ulls oberts de bat a bat i la ploma esmolada com un bisturí, cosa que li va guanyar les inevitables enemistats) i a la qual estava destinat com a escriptor.

No sé si la mort li va impedir mostrar que, en mans d'un novel·lista de talent, el món pot acabar perfectament a Manacor o si ho va aconseguir i encara ens falta perspectiva per veure-ho. Per desgràcia, el combat s'ha acabat: només queda esperar que el temps dicti sentència. En tot cas, crec que hauran de passar bastant anys abans que un altre escriptor pugui escriure sobre Manacor sense haver-se de fer perdonar la gosadia d'envair els dominis de Gabriel Galmés.

(El País, "Quadern de Cultura", 01/11/01)