Francesc Trabal, novel·lista

Dolors Oller

Francesc Trabal i Benessat neix a Sabadell el 5 de maig de 1899. Personatge inquiet i brillant, té, des de molt jove, un paper actiu i destacat dins la cultura catalana de l'època. A divuit anys, i a la seva ciutat natal, forma part d'un cercle d'amics en què figuren personatges importants del món de les lletres, l'art i la política. Joan Oliver, amic seu i company de tasca, de viatges i de facècies durant molts anys, ens en dóna, al seu llibre Tros de paper, una semblança cordial, anecdòtica, sensible i suficientment rigorosa per fer-nos adonar del caràcter i les activitats de Trabal i del seu grup d'amics durant aquells anys d'adolescència o de joventut; i també gràcies a la informació amable i valuosa de Joan Oliver, puc dir que Francesc Trabal era un home entusiasta, sociable i ple d'activitats culturals. Redactor i director més tard del Diari de Sabadell, hi escriu articles curiosos, divertits, plens d'acudits nous i d'embolics colpidors, molt en la línia dadaista d'épater burgesos i també polítics. Anima i dirigeix revistes, debats, associacions, com per exemple la Federació d'Associacions de Música -una sèrie de grups d'amics de la música que, situats un a cada cap de comarca, i depenent tots de l'Associació de Música de Barcelona, feia possible el miracle que totes les ciutats del Principat poguessin escoltar, als seus teatres, les millors figures del món de la música. També col·labora en la creació de les edicions "La Mirada" de Sabadell que més tard es fusionarien amb l'editorial Proa amb el nom de Col·lecció "La Mirada". I és en aquestes edicions sabadellenques on apareix, l'any 1925, el seu primer llibre: L'any que ve, que el situarà com a humorista i escriptor, i formant part d'un grup que va ésser anomenat el Grup de Sabadell.

L'any que ve és un llibre d'acudits de Trabal, il·lustrats amb dibuixos d'ell mateix i de Joan Oliver, Antoni Vila Arrufat, Ricard Marlet, Lluís Parcerisa, Josep M. Trabal, Armand Obiols i Miquel Carreras. El llibre és presentat per un pròleg de Josep Carner que parla de la significació del llibre, del tipus d'humor que representa: "Un Humor Indeliberat, Difós, Secret dins l'Automatisme Tradicional de les Paraules Òbvies". I parla del grup com de "... ànimes selectes unides per la cordialitat jocunda, curiositat subtil, emulació quotidiana..." i encoratja el Grup de Sabadell que "ha sapigut empalar el nostre primer defecte col·lectiu -l'Obvietat- amb la llança de l'humor Suprasensible (...) Si no fóssim tan obvis, ens sofisticaríem una mica més i hi guanyaríem", i continua dient Carner: "Del Grup de Sabadell ens ve una llum elegantíssima, depuradora, una crítica civilíssima, una causticitat reconfortant..." Aquesta citació de Carner ens pot explicar una mica la lectura i l'humor d'aquest llibre. Un humor en què la connexió entre dibuix i text descobreix la inutilitat de la paraula per a l'expressió d'una idea. Estem força prop de l'humor avantguardista, de la reflexió sobre la incapacitat que té el llenguatge codificat per comunicar idees molt subjectives o noves, i de la fita de buscar els jocs de paraules ambigües, de múltiple significat. Al capdavall, la influència dels corrents de l'època no és d'estranyar en un home que, com Trabal, feia viatges periòdics per Europa i mantenia lligams amb l'estranger. L'any 1929 publica, a la mateixa editorial, L'home que es va perdre, una novel·la en la qual el protagonista, Francesc Picabia, sacsejat per un xoc sentimental, agafa una neurosi progressiva que es tradueix en l'afany de perdre coses. Aconsegueix perdre des d'una ploma estilogràfica fins al Parlament d'Estocolm, des d'una secretària fins a un hospici de nens xinesos. En tot cas, el que compta no és la versemblança dels fets sinó la dels personatges, i la senzilla descripció d'ambients i reaccions i l'humor febrós, de situacions absurdes, d'aventures complicades que acabaran en tragèdia: la del protagonista perdut de si mateix, boig, devorant la seva amant. L'any 1930, i també dins les edicions "La Mirada", publica Judita, la història d'un idil·li sexual tancat en ell mateix. Els protagonistes, folls d'un amor enfebrit i idealitzat per platonisme, busquen un amagatall "per ells dos sols" i se'n van a viure a una platja deserta de Califòrnia on comença el desencant i el desvetllament del misteri. Hi ha un desdoblament de personalitat i un canvi en l'òptica del protagonista; i ella, l'amant dolça i apassionada, sincera i generosa, la Lidotxka plena d'aventura i de sensibilitat, es converteix en la Judita cursi i fatigant, tirànica i òbvia. La novel·la està narrada pel protagonista en forma de cartes a un amic, la qual cosa ens dóna una visió irònica del personatge i de la situació. L'amour fou de la primera part, es converteix en un atzucac que l'autor resol de la manera menys dolorosa: l'absurd. La protagonista, ballant sobre un camp de flors, deixa de turmentar el seu amant en explotar en l'aire, "va fer un pet com una gla i va quedar a trossos". En aquest llibre, es fan evidents els grans dots de Trabal com a escriptor eròtic, un dels seus trets més importants i constant a totes les seves novel·les, fins i tot a les que són més de joc com la que edità l'any 1931, Quo vadis, Sànchez?, d'ambient esportiu i amb il·lustracions d'en Castanys. Obra dintre la línia humorística més senzilla (pel tema, per les reaccions, pels gags), deixa entreveure veladament una altra de les constants de Trabal: la insatisfacció. El protagonista, un pobre home desclassat, fa els impossibles per aconseguir l'estima de la classe que ell admira i de la qual només obté humiliacions i disgustos. Després d'una novel·la de fallit misteri psicològic com és Era una dona com les altres, Francesc Trabal torna a reprendre el tema de l'amour fou a Hi ha homes que ploren quan el sol es pon, paròdia de drama sentimental i burgès, dins una línia caricaturescament naturalista, que va ser publicada per edicions Proa, col·lecció "La Mirada", l'any 1933. A la mateixa col·lecció publica, tres anys més tard, Vals, la seva novel·la de més èxit i que li valgué el premi Crexells 1936. Resseguint l'estructura d'una peça musical in crescendo, Francesc Trabal teixeix, sobre el fons d'un ambient ciutadà i d'una problemàtica burgesa, la història i el fracàs d'un noi de vint anys, sensible, desvagat i romàntic; d'un romanticisme que el fa ser una mica inconscient, una mica covard i molt infeliç. Deixant a part una mena de determinisme biològic amb ressons de novel·la del dinou, Vals està escrita amb simplicitat narrativa i fluïdesa, i els recursos cinematogràfics del seu llenguatge i l'expressionisme amb què se'ns mostra l'aspecte més essencial per al coneixement de cada situació, són una mostra de la sensibilitat de Trabal per als mitjans estètics que l'època proposava, i també de la seva qualitat com a escriptor.

Mentrestant, viu encara a Sabadell, tot i que la seva feina de col·laborador i corresponsal a "La Veu de Catalunya", a "La Publicitat" i a "Mirador" és ja plenament barcelonina. En esclatar la guerra es trasllada a viure a Barcelona, forma part de l'Agrupació d'Escriptors Catalans i és secretari de la Institució de les Lletres Catalanes. La desfeta del 1939 el va obligar, com a tants d'altres, a seguir el camí de l'exili, primer a França i més tard a Xile, on morí l'any 1958. Des de Xile i a l'editorial Catalònia, de Mèxic, dirigida per Avel·lí Artís, publica el 1947 la seva darrera novel·la: Temperatura, potser la més ambiciosa encara que no la més reeixida, per bé que s'hi troben totes les constants de Trabal. Cada cop més estilitzada, frenètica i imaginativa, acaba amb un gran desplegament de recursos literaris i cinematogràfics que podríem titllar de ciència-ficció. [...]

L'humor moltes vegades és donat per la manca d'interès, per part de l'autor, a continuar suportant el pes de l'obra un cop plantejada -actitud anticultural, de despreocupació per l'obra literària en ella mateixa-, que fa acabar en estirabot un capítol o un plantejament per passar, de pressa, a uns altres. Però l'autèntic humor de Trabal, el més important, es aquell tipus d'humor comú a molts bons humoristes com ara Groucho Marx, Woody Allen o d'altres. Donada una realitat, l'autor, subtilment, ens en va fornint totes les claus perquè tothom pugui adonar-se d'allò que els personatges, ofuscats i obsedits per les pròpies manies, no veuen, ni en ells mateixos ni en l'ambient que els envolta, o que, si en són conscients, creuen tenir ben amagat, dissimulat i ocult. Això és el que fa que l'espectador, o el lector, interpreti amb humor la realitat. Una realitat que, com a la majoria dels humoristes, està feta d'elements contradictoris que oscil·len entre la ironia i la tendresa, entre la comicitat i la tragèdia, entre la realitat i l'absurd. Realitat i absurd sempre controlats per l'autor que sembla contemplar amb indiferència la mecànica dels fets que se succeeixen arbitràriament i frívolament, com a excusa per a d'altres seqüències. I podem parlar de seqüències perquè crec que el llenguatge de Trabal és bàsicament cinematogràfic en les imatges, visual en les situacions i els moviments. El seu estil és detallista en les descripcions de reaccions i d'ambients, fruit, ben segur, d'un temperament curiós i observador. Àgil en el suggeriment per mitjà de detalls simples i encertats, és un escriptor de llenguatge elegant i modern. Un escriptor brillant i cosmopolita.

N'han dit...

El concepte modern de l'actualitat, que no ofereixen, al contrari, altres autors de l'època, els posseeix Trabal novel·lista en incorporar tot allò que, quan ell escriu, és moda: els noms de les actrius, les marques més actuals...Però, sobretot, un llenguatge que és el més corrent i característic de la seva època i que englobarà tot l'univers de ficció. Trabal demostrarà, per tant, ser el novel·lista de la disponibilitat i de la sensibilitat, aspecte que és plenament modern. I si la improvisació, de vegades, li fa un tort, d'altres, al contrari, esdevé el seu màxim encert. I gràcies a la improvisació assolirà l'espontaneïtat i l'autenticitat que, a voltes, únicament ella ens pot oferir.

Carme Arnau, Marginats i integrats en la novel·la catalana (1925-1938) (Barcelona, Edicions 62, 1987).

Si els protagonistes de Trabal, fins i tot quan no volen reconèixer-ho, són personatges permanentment enamorats, perquè és el que li correspon a un personatge de novel·la, hi ha una altra raó molt important en la seva insistència. L'amor és una de les manifestacions límit de les relacions ficció-realitat i dels lligams subjecte-objecte. Una de les experiències més vulgars, pel que té de generalitzada, és percebuda com a única. A través d'ella els individus construeixen una consciència d'absoluta individuació que alhora manifesta el problema de l'existència de l'altre a través del jo. D'altra banda, els models que desencadenen l'autorepresentació de l'experiència amorosa estan codificats per la tradició cultural. Encara i, no en darrer terme, el que és bonic és explicar-ho, perquè permet la reconstrucció ideal de l'experiència vulgar, però, també, per un factor encara més important: a través de l'explicació és dut fins a les últimes conseqüències un dels mecanismes inherents a l'experiència amorosa: la dominació. Es evident que la novel·la, pel que té de "moderna", s'ha convertit en un instrument de primer ordre en la construcció de representacions de la relació amorosa, per això no està gens malament que algú se la plantegi com un instrument que té l'obligació de contribuir a desfer alguns dels equívocs que ha ajudat a crear.

Josep M. Balaguer, "Francesc Trabal, narrador" dins Francesc Trabal: centenari: 1899-1999 (Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes, 2001).

Tanmateix, la dura prova de la guerra, l'excés de treball, les angúnies que produeix l'assumpció de greus responsabilitats i una visió tenebrosa del pròxim avenir, que en Trabal s'esforçava a dissimular sota un vernís d'optimisme comunicatiu, produïren en el meu amic -com en tants d'altres que visqueren i sofriren aquells anys terribles- danys morals, una intensa depressió. El Trabal de l'exili ja no era el mateix. Nogensmenys, a França, no cessà d'afanyar-se pels companys retinguts als camps de concentració i organitzà el refugi de Roissy-en-Brie, on un nombrós grup d'escriptors pogué esperar el moment de fer el salt de l'Atlàntic.

A Xile no trobà pas el camí planer i, de fet, mai no aconseguí una situació estable. Amb tot, portà a cap una obra meritòria de divulgació de la nostra cultura i d'acostament als medis universitaris i a grups i figures intel·lectuals del país. De tant en tant publicava un article a la revista de la colònia catalana, i veié, editades en versió castellana, Judita i Vals. A Mèxic aparegué Temperatura, la seva darrera novel·la i la menys afortunada.

Joan Oliver, "Francesc Trabal, recordat" dins Tros de paper (Barcelona, Ariel, 1970).

  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra