Qui sóc i per què escric

Sóc un producte de la burgesia mitjana dels anys quaranta a Catalunya, amb les contradiccions amargues que això comporta i la riquesa subtil que solen dur aparellades les contradiccions. Vaig néixer a Begues, un poblet de la serralada litoral, però em considero de formació urbana, si és que la Barcelona de finals dels quaranta, amb ramats de bens aturant els tramvies, carros d'escombriaires i olor a col bullida, era ben bé una ciutat en el sentit que ara donem a la paraula.

Camp i ciutat es comunicaven i fonien, malgrat els burots, en una interacció molt diferent a l'actual, i haver anat de casa a l'escola caçant sargantanes o desfent corrues d'erugues bilioses pels volts de les tanques de l'hort del monestir -un monestir ple de monges de clausura que els diumenges, a missa de dotze, cantaven espectralment des de darrera d'unes reixes de drama operístic-, no em priva de mitificar a parts iguals els records de la natura i l'embadaliment davant les joguines de cartó, multicolors i enormes, penjades a les columnes i al sostre del únics grans magatzems de la ciutat, o l'encís produït per l'olor penetrant a cera cremada -no a oli- dels bòlids argentats que s'entrenaven per a les curses de la Penya Rhin tot creuant, estridents i veloços, davant l'esplanada de la font on anàvem a fer l'enterrament de la sardina.

Érem "de ciutat" quan anàvem al camp, però la nostra ciutat era encara mig rural, ho era més, penso ara, que la majoria dels pobles mitjans actuals. Teníem gallines als terrats, matàvem els conills d'un cop de morter al clatell i la pell la posàvem a secar a solana; els grills i les cuques de llum es ficaven dintre d'una gàbia petita construïda ad hoc, i tot això es combinava amb els primers descobriments i canvis del món -del món remot i del que era a tocar a mà-: uns canvis que feien efectiu, amb retard descarat, el pas del segle XIX al segle XX.

De vegades encara em sobta que algú pugui evocar èpoques o fets sense preocupar-se per l'exactitud del record, per l'exactitud del context en què la memòria es mou, i em desarbora encara més quan algú creu que la mirada envers el passat és pura nostàlgia. Aleshores el diàleg se'm fa difícil perquè crec que no parlem del mateix i que l'hipotètic interlocutor no ha entès res de res. Com em passa quan, en ocupar-nos de l'amor i de la passió, algú creu que estem fent una enumeració estulta d'aventures ocasionals que per força ens són -i ens eren- indiferents i no una anàlisi de les etapes de la nostra formació essencial com a éssers humans.

Fet i fet, aquests dos components de memòria i passió són, tal com jo l'entenc, una de les columnes vertebrals de la vida -i, evidentment, de la literatura-. Jo vaig saltar de llegir Jules Verne a la col·lecció Cadete, a llegir Muñoz Pabón a la biblioteca escolar, Pío Baroja a les edicions de Caro Raggio i Hemingway en maldestres edicions en castellà. I, amb pocs anys de diferència, però una sotragada considerable, el que llegia era Sartre, Malraux i el nouveau roman al Livre de Poche o a la 10/18. De tots aquests llibres en recordo un "clima" que perdura i aquesta atmosfera és, certament, el decorat de la passió pels llibres: per la lectura, pels autors, pels objectes mateixos que els llibres són, perquè com diu un excel·lent poeta lleonès, els llibres són "uno de los lugares donde la vida está a salvo de los sucesivos atropellos".

Encara ara, retrobar el volum de Precisamente así -la traducció castellana de les Just So Stories de Kipling feta per Marià Manent- és sempre una ocasió de goig i de refermança de la vida adulta, perquè aquest mateix volum va ser la llàntia meravellosa d'on sortia un geni gegantí, imprevisible i misteriós, que esgranava relats que feien viure moltes vides. Ara, amb el mateix volum a les mans, reconstrueixo, doncs, memòries d'algú que no sóc ben bé jo però que ha estat la meva llavor germinal. L'univers tal com el conec i l'univers que jo mateix m'he fet estan en certa manera in nuce en la veu llunyana dels pares a qui sento llegir les heroïcitats de l'abrivat mariner Mister Henry Albert Bivvens. I això ha perdurat en textos molt diferents: Kierkegaard, Anouilh, Casona, García Lorca són inseparables de les edicions argentines, de les cobertes blanques, fetes d'un paper que semblava d'assecant, i de l'adolescent que , capriciós i cregut, s'hi delectava. I l'entintat taronja o verdós del gruix del paper de les edicions de butxaca franceses és inseparable de determinada olor i de determinats conceptes: sense aquelles edicions La Nausée no hauria estat la mateixa cosa, com Bonjour tristesse havia de tenir, per força, una protagonista visual que fos Jean Seberg.

En aquest sentit, vaig tenir la sort de poder descobrir, a la biblioteca de casa, i sota el paper aspre, polsós i esgrogueït d'algunes edicions catalanes de pre-guerra, fruits que semblaven vagament deliqüescents, fossin el Dafnis i Cloe de Longus o l'erotisme nebulós i higiènic dels relats de Pierre Louys. Com a mínim, però, aquells llibres demostraven l'existència d'una tradició no del tot impossible.

Rumiant-hi més, diria que una de les grans virtuts d'aquell món imaginatiu que els llibres descobrien era que feia possible de construir-s'hi un recer. No pas un recer d'allunyament covard o mesquí de la vida: la vida era riquíssima i manyagable i pel canvi de la vida valia la pena de fer molt més, fins i tot abandonar per sempre els llibres i tota mena de literatura, potser. Però, per sort, la disjuntiva no era pas d'aquesta mena, i el recer que els llibres brindaven era immediat, íntim i, si calia, ocultable. De forma i manera que per viure en aquell secret poderós i fantàstic de la literatura l'única cosa que calia era "fer" llibres: escriure'ls, guixar-los, grapar-los, construir-los, publicar-los... Encara avui desconfio d'aquells escriptors que mai no s'han sentit temptats per "fer" llibres. De fet, així és com un comença a escriure: en exemplars únics a mà, o amb tiratges dobles en paper carbó a màquina, produint objectes que ens permeten de distanciar-nos, en tant que autors, i de veure com els textos se la campen, independents, delators, estimulants, eterns.

En fer això, executem un acte de creació, i de desvergonyiment, que ens acosta a aquells petits déus de les mitologies antigues que somiaven, construïen i manifassejaven amb els seus petits universos. I justament, en aquest mirall enlluernador i distant que l'escriptor -déu entre els déus- controla, els lectors trobem les imatges que ens permeten de suportar millor la nostra altra condició més màgica, la d'homes entre els homes. No sembla poca cosa.

Francesc Parcerisas

Sobre l'escriptor...

La veritat és que, sota una poètica de combat, començava a existir una formulació cívica, que moltes vegades era la sola manera d'incloure una nota pudorosament lírica. Crec que ho puc dir sense immodèstia perquè els títols dels meus primers llibres -Vint poemes civils (1967), Homes que es banyen (1970) i Discurs sobre les matèries terrestres(1971)- em semblen llargament eloqüents. Jo diria que, a partir d'aquell clima, els joves poetes que havien iniciat un recorregut personal molt típic, amb més lectures de política que de poètica, van començar a veure compensat el desequilibri després del desencisament personal, de les sortides a l'estranger i de l'exploració d'aquells aires de llibertat fraterna, i idealista, que recorregueren les darreries dels anys seixanta (Che, maig 68, Dylan, Beatles...). Els pocs que continuaren escrivint ho feren, sovint, donant una primacia a l'experiència personal, amb una actitud crítica respecte al país i interessats, primordialment, a trobar uns valors morals estables. Aquest procés política-civisme-ètica ha estat, i encara ho és, un procés d'interiorització i d'anàlisi; d'ací l'abundant temàtica destinada a reflectir les relacions personals, i bàsicament la relació eròtica. D'ací títols com Papers privats, de Narcís Comadira, Vida privada, de Marta Pessarrodona, Marees del desig, de Salvador Oliva o Ideari a la recerca de la fruita tendra, de Josep Elias.

F. Parcerisas, "A l'entorn de la jove poesia al Principat", Serra d'Or, XXI, pp. 269-272 (1979)

L'edat d'or (1983) representa un abandonament de l'experimentalisme i el retrobament amb la seva veu fonamental, la que li forneix el discurs líric amb l'incentiu del guany en experiència: vital i literària. Aquest llibre conté alguns dels poemes més remarcables de Parcerisas, bons exemples d'aquesta poesia d'exposició de la vida moral. Condicionat per tres constants: les lectures i traduccions, l'evocació de l'amor i la constatació del pas de les edats, amb L'edat d'or el poeta sembla haver trobat una veu -la veu? - definitiva. Els poemes traspuen una joia, una saviesa.

Enric Bou, "Mirada i compromís. La poesia de Francesc Parcerisas" (ILC, 1994)

  • Massa mare
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra