N'han dit...

Sant Carles de la Ràpita, 1968. Escriptor i editor



[A La ciutat invisible] Rosales ha reeixit a l’hora de dosificar la informació, de crear expectació i de no defraudar el lector entusiasta que ha de signar, des del principi, el pacte de la ficció sense preguntes de simple xafarderia. Ha de jugar al joc que ens presenta l’autor i que, no debades, va obtenir el premi Sant Jordi 2004.

Feia temps que no ens trobàvem davant d’un llibre així, que sap casar l’amor per l’art, per la bellesa, pel coneixement, amb la mestria a l’hora d’elaborar una trama, i amb la bona prosa. Emili Rosales no estalvia detalls, sempre que l’entrevisten als mitjans, de donar pinzellades sobre la raó del seu èxit: ha cercat una veu diferenciada. En uns temps d’identificació entre totes les cultures i d’intents, per part d’un determinat sector de la intel·lectualitat universal (el dels “ciutadans del món”, ja els coneixeu), Rosales tria el camí dels orígens, de la diferència. Diu l’autor que forma part d’una generació que, o bé han renunciat als seus somnis, o bé, tot perseguint-los, s’han hagut de desarrelar. Ho diu l’autor, a les entrevistes, i ho diu el seu narrador, amb el relat que tenim a les mans.

[...] Al capdavall, però, el recorregut de tots dos protagonistes els unirà en una mateixa angoixa, la de la ubicació al món, la de la identitat. El paisatge és, en aquest sentit, creador d’identitats, més que simple pòster d’imatges. Actua com a testimoni greu del temps. [...] La novel·la de lladres i serenos, la història d’amor perdurable i el relat de les grans passions humanes (la ira, l’ambició, l’amistat, etc.), tot té cabuda en aquest esplèndid volum d’Emili Rosales que pren la mida que li vulguem donar cadascú de nosaltres, i segons l’estil arquitectònic de la nostra particular i mítica Ciutat Invisible.

  • Massa mare
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra