Els Cormellas

Manuel Llanas (Universitat de Vic)

Amb el nom de Sebastià Cormellas se succeeixen dos impressors, pare i fill de nom idèntic, propietaris consecutius de l'obrador tipogràfic barceloní més fecund de tot el segle XVII. Tots dos els trobem establerts, a més, al número 14 del carrer del Call, a un edifici en la façana del qual es conservaven uns esgrafiats al·lusius a les arts del llibre fins que el salvatge de torn, en la dècada de 1960, els va fer desaparèixer sota una capa de calç i ciment. S'escau, a més, que aquest domicili dels Cormellas albergava el taller d'impremta que un escriptor genial converteix en el més famós del món: el taller que Cervantes visita l'estiu de 1610 i més endavant descriu en el capítol LXII de la segona part del Quixot.

El Sebastià Cormellas sènior era nascut a Alcalá de Henares; el seu pare, "stamperii civitatis Parisii, regni Francie", gairebé segur que es pot identificar amb el Francisco Cormellas actiu en aquella ciutat castellana, associat amb Pedro de Robles, entre 1563 i 1566. Comença a treballar a Barcelona al taller d'Hubert Gotard, amb la viuda del qual, Maria Velasco, es casa el 1591 i tot seguit es posa al capdavant del negoci. Sis anys després, el 1597, amplia el negoci comprant la impremta familiar als hereus de Pau Malo. El primer llibre que li coneixem data precisament de 1591, i dóna pas als més de dos-cents cinquanta que entre pare i fill treuen a la llum. Entre tots dos hi ha una continuïtat absoluta des de tots els punts de vista, però sembla que cal fixar l'inici de la producció del fill cap a 1638, probablement arran de la mort del pare. Aquest segon Cormellas, conegut sobretot en el seu temps com a mercader i llibreter (era membre de la confraria de Sant Jeroni des de 1612), el tenim actiu com a impressor probablement fins a 1650, i va morir, sembla, el 1654. Un fulletó de 1678 destinat a combatre la pretensió de certs impressors de constituir una confraria civil ens permet conèixer, tot passant, un episodi que el va afectar de ple:

"En lo any 1638, pretengueren los Magnífics Cònsols i Consell de Vint de la Llotja de Mar de la present ciutat que Sebastià de Cormellas, mercader, devia abstenir-se d'exercir l'art d'impressor com a art mecànica i servil, però donant dit Cormellas son memorial firmat de nou advocats dels més clàssics d'aquella era, i entre altres lo doctíssim Fontanella, en què mostrà la noblesa de dita art, cessaren dits Cònsols i Consell de tal pretensió i prosseguí dit Cormellas en son exercici, i se continua fins vui l'estampa en sa casa a gastos de sos hereus i descendents."

A desgrat de la quantitat de títols que els Sebastià Cormellas pare i fill posen en circulació (64 a càrrec del pare només fins a 1600), fer-ne una descripció sintètica no resulta gaire difícil. De fet, la part del lleó (prop del 90%) correspon a dos blocs temàtics, el religiós i el literari, fins al punt que tota la resta revesteix una aparença més aviat residual o complementària. La segona constatació revela la inanitat de la gran majoria d'obres de tema religiós, que amb ulls d'avui costa d'imaginar que tinguessin mercat. No hi pot haver cap dubte, però, que els Cormellas i els editors pels quals treballaven no feien sinó mirar de satisfer les demandes de la clientela i que, per tant, les dotzenes de llibres anodins que imprimeixen tenien una sortida real. Dins l'oceà de manuals d'oracions, d'hagiografies, de catecismes i doctrines, de devocionaris, de codificacions litúrgiques, de sermons i de tractats teològics de tant en tant, i amb bona voluntat, s'hi pot localitzar algun títol passablement rellevant o vistós. És el cas, per exemple, del Libro de la historia y milagros hechos a invocación de Nuestra Señora de Montserrate (1594), de Pedro Alfonso de Burgos, de l'Ordinarium Vicense (1596), del Llibre dels miracles de Nostra Senyora del Roser (1597, un dels poquíssims en català), de Jeroni Taix, o dels obligats volums de Fray Luis de Granada.

El ram literari presenta una doble vessant, la popular i la culta, visiblement descompartides. Forma part de la primera, majoritària fins a 1600, un enfilall de refranes, d'avisos i de consejos, seguits per romances i per peces narratives de l'estil del Testamento que hizo una zorra (1597), del Diálogo de las condiciones de las mujeres (1600) o de la història del cavaller Pierres de Provença, tant en versió castellana (1600) com catalana (1650). Dins la vessant culta, de creixent protagonisme a mesura que avança el segle, hi ha alguns clàssics llatins (Sèneca i Ciceró, aquest darrer en la llengua original) i, en especial, grans noms i grans obres de la literatura espanyola del moment. S'hi troba, posem per cas, novel·la picaresca (el Lazarillo el 1599 i el 1620, el Guzmán de Alfarache el 1600 i El Buscón el 1626), novel·la pastoril (la Diana, de Jorge de Montemayor, el 1614, i La Galatea, de Cervantes, el 1618), Lope de Vega (El peregrino en su patria, el 1605, i La Filomena, el 1621) i, en el terreny de la poesia, sant Joan de la Creu (Obras espirituales el 1619 i Obras el 1635). En aquesta relació no hi pot faltar un altre Cervantes, Ejemplos de Catón (1609).

Excloses la religió i literatura, és obligat consignar la presència destacada de biografies i de llibres d'història. Citaré, dins les primeres, la Historia de la vida y hechos del emperador Carlos V (1625), deguda a Prudencio de Sandoval; i, dins els segons, la Historia de las guerras civiles de los romanos (1592), la Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona (1603), de Francesc Diago, una Historia de Cataluña (1616; en realitat, es tracta d'una traducció de la Crònica de Bernat Desclot) o Los cuarenta libros del compendio historial de las crónicas y universal historia de todos los reinos de España (1628), obra d'Esteban de Garibay. La resta de temes (promptuaris mèdics i farmacèutics, gramàtiques i tractats jurídics) té una representació numèrica merament testimonial; remarquem només, si de cas, una nova reedició del Consolat de mar (1592) i algunes relacions d'esdeveniments de l'actualitat, algunes de les quals de visible caire oficial (com ara la Relación breve de la entrada que su Majestad ha hecho en el Reino de Valencia, de 1599).

A partir de 1650 s'obre un parèntesi en la producció d'aquest taller. Devia ser a partir de 1664 quan n'agafa les regnes la viuda del segon Sebastià Cormellas, Teresa Cormellas (en realitat es deia Teresa Ginefreda), almenys durant tota la minoria d'edat de Francesc, l'hereu del matrimoni. De tota manera, el 1676 Teresa Cormellas encara la regia, la impremta. Això és el que es desprèn, si més no, de la lectura de les ordinacions que aquell any presenten alguns impressors barcelonins al govern municipal perquè se'ls autoritzi la constitució d'una confraria amb personalitat jurídica i civil, entre les quals figura la següent:

"que l'estampa de present administrada per la senyora Teresa Cormellas, muller que fou de Sebastià Cormellas, quòndam mercader, continue en la mateixa administració d'ella i son primer hereu i puga fer treballar en aquella, gaudint de les mateixes prerrogatives de dits mestres que vui en dia tenen estampa, pagant emperò, i contribuint com los demés mestres examinats de dit Col·legi, la quantitat que s'assignarà en aquells que es donaran per examinats i aquells que tenen estampa pròpia."

Sigui com sigui, entre 1664 i 1700 la impremta passa a denominar-se Casa Cormellas. El canvi el determina el fet que Teresa Cormellas i el seu fill Francesc, en comptes d'encarregar-se'n personalment, contracten una colla d'impressors diferents, que l'administren o arrenden. Al llarg d'aquells 36 anys, en efecte, desfilen per l'obrador dels Cormellas, per ordre cronològic, Jacint Andreu, Vicenç Surià, Jaume Cays, Josep Soler, Jaume Gascon, un altre cop Jaume Cays i en darrer lloc Tomàs Loriente. La producció de tots plegats, baixa en comparació a la primera meitat de segle, es deu moure a l'entorn de la vuitantena de títols. Per contrast, també, es concentra monogràficament en dues tipologies d'impresos que Sebastià Cormellas pare i fill a penes havien tocat: al·legacions jurídiques i publicacions oficials. Aquestes darreres, majoritàries i sovint de títols pomposament barrocs, de vegades difonen disposicions de l'autoritat (com la Quintaesencia de mutación en la mudanza y traslación de casa que han hecho las mujeres arrepentidas de la ciudad de Barcelona de la calle de las Egipcíacas a la que se les ha fabricado de nuevo en la calle de San Pablo), però sobretot es nodreixen de llagoteres manifestacions de servilisme monàrquic (públiques declaracions d'agraïments al rei, memorials, llantos fúnebres, festivos cultos, discursos panegírics, celebracions), gènere del qual pot servir de mostra aquest botó: Villancicos que se cantaron en la fiesta que la Excma. ciudad de Barcelona consagró a Dios Nuestro Señor en acción de gracias y demostración de la alegría de verse restituida al suave dominio de Su Majestad Carlos II (1698). En comparació, els textos religiosos són escassos. Citaré, això no obstant, la Declaración copiosa de la doctrina cristiana [?] para instruir los idiotas y niños en las cosas de nuestra Santa Fe Católica, de Roberto Belarmino.

Finalment, el 1700, un llibreter i estamper, Joan Pau Martí, compra el taller tipogràfic dels Cormellas. La dinastia d'impressors d'aquell nom s'extingia a Barcelona, però no pas la impremta, que, segons González Sugrañes, acaba en mans dels Sierra i Martí i arriba fins al segle XIX.

  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra