Eduard Márquez, voluntat d'estil

Javier Cisneros

Eduard Márquez (Barcelona, 1960) és autor de llibres de poesia, reculls de contes i novel·les per a nens i adults.

Una primera dedicació a la poesia (La travesía innecesaria, 1991 i Antes de la nieve, 1994, ambdues obres en castellà) ha marcat la particular forma de l'autor d'entendre la literatura: una poètica del "menys és més". Una prosa aparentment senzilla, sòbria i de frases contundents caracteritza un estil el·líptic, sintètic i carregat de densitat lírica, en què s'ha eliminat tot el que no és necessari per arribar a la concisió extrema. L'objectiu d'Eduard Márquez és narrar amb els mínims elements possibles: assolir una llengua transparent i nítida en què no sobri res. Una conseqüència d'aquest compromís estilístic per l'austeritat és l'obsessió per la paraula justa, l'expressió precisa i la depuració lèxica. A això s'afegeix la preocupació per la musicalitat i l'eufonia del text en prosa que cerca eliminar repeticions i cacofonies. El resultat de tot aquest treball rigorós de l'autor sobre la llengua, molt semblant al del poeta, és una estilització del llenguatge narratiu que l'apropa al llenguatge poètic i que fa possible que les seves novel·les es puguin llegir com un poema.

Aquest compromís formal s'estén també als engranatges narratius. L'autor dissenya amb precisió d'enginyer estructures narratives d'una eficàcia aclaparadora que respecta escrupolosament, però que després fa invisibles al lector, que només gaudeix del flux d'un text que sembla brollar espontàniament.

El mètode de treball que hi ha darrera de tot plegat és molt exigent: rigor, minuciositat, perfeccionisme, lentitud, acurat disseny dels artefactes narratius, corregir tant com sigui necessari. Una forma de fer que quadra perfectament amb l'ètica de l'autor, que respecta l'ofici, valora la feina regular del dia a dia i defensa que els lectors es mereixen un treball honest. No és estrany que el temps mitjà de redacció de les seves novel·les sigui de tres anys i que cap d'elles superi les 150 pàgines. La voluntat d'estil és clara tant en els dos primers reculls de contes com en les tres novel·les per a adults que ha publicat fins ara, però també és present en les nou novel·les escrites per a nens.

Tot això fa que les narracions d'Eduard Márquez exigeixin del lector una atenció constant i sostinguda, que no permet posar el pilot automàtic. Són obres molt intenses i que poden i demanen ser llegides d'una tacada.

Zugzwang i L'eloqüència del franctirador

Els reculls de contes Zugzwang (1995) i L'eloqüència del franctirador (1998) marquen l'inici de la producció narrativa i en català de l'autor.

Zugzwang està format per 43 contes molt breus, d'una extensió que va de mitja a tres pàgines, i que, malgrat tractar-se de relats independents, formen un tot estranyament interrelacionat. Per les fissures d'un món aparentment real s'escolen la irracionalitat i l'absurd per desgavellar-lo completament. Les identitats dels personatges s'esquerden i els aboquen al més absolut dels desconcerts -no reconeixen el món o la pròpia existència, s'operen per aconseguir un rostre que ningú confongui, es fan matar per no haver de suïcidar-se, veuen el vídeo del propi enterrament, s'enamoren d'ells mateixos- o els impulsen a la còpia, la vampirització o la més crua usurpació de la vida dels altres quan no suporten la pròpia -trien algú a l'atzar per arrabassar-li l'existència o s'alimenten literalment de la seva força vital-. Alguns aconsegueixen fer-se un clon que els allibera de la rutina i d'altres pateixen les malifetes del seu doble. Personatges d'obres pictòriques i literàries, o fins i tot un fantasma, prenen vida per enamorar o venjar-se de persones reals i palesen així la precarietat de les identitats. Els protagonistes dels relats es troben sempre en zugzwang, una expressió dels escacs que defineix una situació on qualsevol moviment que es faci és nefast perquè l'empitjora. La prosa esmolada, sintètica i essencial dóna fe de la voluntat poètica de l'autor i esdevé un veritable manifest d'estil.

L'eloqüència del franctirador continua la proposta estètica i l'univers creat a Zugzwang -de fet, quatre contes reprenen arguments del primer llibre-, però amb relats una mica més extensos, concebuts com veritables "micronovel·les" dividides en ínfims capítols on l'autor explora tot un ventall de diferents i complexes estructures narratives. Divuit històries de lluita en solitari, com la del franctirador aïllat, contra la fragilitat de l'existència: un home que intercanvia la seva identitat amb un altre que porta una quàdruple vida -homenatge a Max Frisch-; una dona que es fa vigilar per un detectiu perquè li reinventi en els informes una vida que substitueixi la tediosa realitat -homenatge a Sophie Calle-; un individu obsessionat que assassina el seu doble per evitar la suplantació -homenatge a Paul Auster-; un amnèsic que demana en un anunci al diari els records de les persones que l'han conegut i recupera una vida que no reconeix; una nina inflable que pren la vida del seu Pigmalió; un reflex en el mirall que abandona ofès el narcisista que li ha estat infidel; una bèstia que mai aconseguirà l'amor del bell; un personatge de ficció que es venja del seu creador; un relat que s'acompleix en la vida real com a fatídica profecia. Històries absolutament compactes i sintètiques en l'estil implacable i perfeccionista de l'autor amb elements de diferents gèneres (misteri, terror, gòtic, policíac...) en el mateix món descontextualitzat, sense espai ni temps, del llibre anterior.

Cinc nits de febrer

La novel·la Cinc nits de febrer (2000) és la primera narració llarga de l'autor i neix a partir del conte "Tràiler" de L'eloqüència del franctirador. El protagonista, Lars Belden, després d'assabentar-se de la mort de la Sela Huber, una antiga amant, decideix entrar en secret al seu pis per trobar resposta a totes les preguntes sobre aquella inquietant relació que el continua obsessionant malgrat el temps transcorregut. Durant cinc nits consecutives, visita el pis per esbrinar el motiu de la misteriosa ruptura que va trasbalsar la seva existència. Allà retroba un passat més que pertorbador. La Sela Huber, obsessionada pel record i la memòria, atresorava en una estranya habitació prohibida testimonis de totes les seves vivències: cintes de vídeo, enregistraments de converses i un exhaustiu diari amb els detalls més nimis. En una recerca caòtica i compulsiva enmig de l'aclaparador munt d'informació, el Lars Belden i el lector avancen clandestinament cada nit en la reconstrucció del trencaclosques de la memòria. Els fragments que es recomponen, els diàlegs que es completen i les sospites que es confirmen els descobreixen l'enigma de la Sela Huber i proporcionen al Lars Belden una inesperada resposta. La maledicció possessiva d'un amant anterior ja absent regia la vida de la Sela Huber i posava fi de forma truculenta a qualsevol nova relació.

Tres temes vertebren la novel·la: la possessió amorosa, perdurable aquí més enllà de la mort; la culpa, capaç d'anorrear la consciència, i la fragilitat de la memòria, impotent a l'hora de bastir refugis per conjurar l'oblit.

Cinc nits de febrer representa formalment el triomf de la translació a la narració llarga de l'estil compromès i contundent que l'autor havia assolit en els contes breus. La novel·la és un thriller escrit per ser llegit com un poema. L'estructura musical en cinc moviments, amb repeticions i variacions, acompanya el progressiu desvetllament del sinistre misteri d'una història que, encara que malèfica i pertorbadora, no deixa de ser una història d'amor.

El silenci dels arbres

A la segona novel·la d'Eduard Márquez, El silenci dels arbres (2003, finalista del Premi Llibreter 2004), el violinista Andreas Hymer torna després d'uns quants anys a la seva ciutat, ara assetjada per la guerra, per fer un concert enmig de la barbàrie. Allà retroba l'Ernest Bolsi, que havia estat el luthier de la seva mare, també concertista, i l'Amela Jensen, una pianista i antiga amant que va abandonar perseguint l'èxit. L'Ernest Bolsi fa visites guiades en un museu de música, que la guerra ha deixat completament buit, només per poder explicar històries als visitants que desafien els trets i les bombes a la recerca de consol i esperança en els seus relats. L'Amela Jensen sobreviu en una cadira de rodes, aïllada en el seu pis i ofegada pels records. Sota els obusos i la metralla d'una ciutat contemporània en runes -que l'autor mai identifica per refermar la dimensió al·legòrica-, l'Andreas Hymer recupera el passat que havia deixat enrera: la història de la mare, que de petit el va abandonar per dedicar-se en cos i ànima a la música, i la desconeguda existència d'un fill amb l'Amela Jensen que ja no podrà conèixer.

Els horrors quotidians de la ciutat sota l'artilleria enemiga, sense aigua, menjar ni electricitat, i la fragilitat de la vida sotmesa a qualsevol cantonada a l'atzar dels franctiradors són l'altre protagonista de la novel·la. Corprenen el lector amb un conjunt de cartes dels habitants de la ciutat que, com el cor d'una tragèdia grega, interrompen el fil de la història per dibuixar-nos a través de les seves vivències un retrat coral de la vida en una ciutat assetjada.

La novel·la és una relectura contemporània del descens d'Orfeu a l'infern, una paràbola sobre com, enmig de la guerra i de l'horror, l'ésser humà troba refugi en la bellesa. El poder de la música i la capacitat de fabular i imaginar móns alleugen els afanys de la supervivència. Les històries de l'Andreas Hymer i de la seva mare ens parlen també del preu afectiu que imposa la dedicació absoluta a una passió vital. Les cartes dels habitants de la ciutat, com a teló de fons del relat, ens recorden què senzill és aprendre l'art de perdre, què fàcil és assumir la despossessió quan demà pots estar mort.

L'estructura de la novel·la alterna el relat principal amb els textos de les cartes i amaga fins al final el vincle que els uneix. Com ja havia fet a Cinc nits de febrer, l'autor, fidel al seu compromís estilístic, continua narrant en tercera persona i en rigorós present, que, en aquesta ocasió fins i tot, s'amplia als salts en el temps i als freqüents flash-backs dels protagonistes. Malgrat la dificultat d'aquest repte, l'articulació amb el relat principal és reeixida i s'aconsegueix un corprenedor efecte de proximitat dels records.

La decisió de Brandes

La darrera novel·la de l'autor, La decisió de Brandes (2006, Premi Octavi Pellissa 2005 i Premi de la Crítica Catalana 2006), ens presenta un pintor ja vell i malalt que evoca els fets que han marcat la seva vida. El relat biogràfic en primera persona, desordenat i sotmès als capricis de la memòria, cerca la clau de volta que expliqui i justifiqui la seva existència i que troba en una decisió que va haver de prendre anys enrera, en el París ocupat durant la Segona Guerra Mundial. Un enviat de Hermann Goering li va oferir llavors la possibilitat de recuperar una seixantena d'obres seves, confiscades pels nazis, a canvi que li lliurés un quadre que posseïa del mestre alemany del segle XVI Lucas Cranach, el pintor preferit del lloctinent de Hitler. Va haver de triar entre cedir al xantatge o perdre la seva obra.

La decisió de Brandes és un dilema moral que en realitat va viure el pintor Georges Braque, del qual, però, desconeixem el desenllaç. L'Eduard Márquez pren aquesta anècdota i proposa una decisió possible tot creant un pintor imaginari, Brandes, i una vida que la justifiqui, emmarcada en la convulsa història de l'Europa del segle XX: el pas per les dues guerres mundials, el context familiar nacionalsocialista, la mort del fill, la pressió dels nazis sobre "l'art degenerat", l'exili, la relació amb una supervivent dels camps de concentració, l'evolució de les idees pictòriques, etc. Només al final del llibre es desvetllarà i s'entendrà la sorprenent decisió que va prendre Brandes.

La novel·la és un homenatge, enmig de la megalomania i de la grandiloqüència contemporànies, a la grandesa de les petites revoltes i de les discretes formes de resistència contra l'opressió, a la dignitat en la defensa d'allò que considerem inalienable, per modest que sigui. El relat esdevé, així, una veritable declaració de l'ètica del creador, que comparteixen Braque, Brandes i el propi Eduard Márquez: el treball constant, la humilitat, el perfeccionisme i la paciència.

La decisió de Brandes és la primera novel·la de l'autor narrada en primera persona i contextualitzada en el temps i en l'espai. Per això s'agraeix encara més el rigor en la documentació i en els detalls que ja havíem trobat a El silenci dels arbres i que, discretament i sense enfarfegar, està sempre al servei de la versemblança. L'artefacte narratiu que l'autor construeix, i que obeeix fidelment, per articular el discurs aparentment caòtic del protagonista, passa absolutament desapercebut per al lector.

L'obra com un tot orgànic

L'obra literària d'Eduard Márquez constitueix un tot orgànic. La producció de poemes, novel·les per a adults i relats per a nens creix, com un ésser viu, per crear un univers personal i inconfusible. Encara que ho faci amb històries, personatges i gèneres diferents i adreçant-se a públics diversos, tot contribueix a construir un món coherent i ple de ressonàncies temàtiques i estilístiques.

Una inquietud bàsica vertebra tota la producció de l'autor: la pregunta sobre la identitat. Qui som? Com omplim les nostres existències? Per què fem això i no allò altre? Com, més enllà d'un amuntegament d'accions i episodis vitals desllorigats, intentem donar sentit a les nostres vides? La intuïció de l'autor és que som el que ens expliquem a nosaltres mateixos que som. "Tard o d'hora totes les persones s'inventen una història que creuen que és la seva vida. O tota una sèrie d'històries", diu Genzmer a Punt de fuga, el relat que obre L'eloqüència del franctirador. Si el que dóna sentit a la nostra existència és l'explicació que nosaltres mateixos ens donem, llavors adquireixen vital importància la forma com construïm aquest relat i l'eina que utilitzem per fer-ho, la memòria, l'altra obsessió declarada de l'autor.

Quan el relat fracassa, els personatges es veuen abocats a irracionals aventures a la recerca d'una identitat, com succeeix a Zugzwang i a L'eloqüència del franctirador. Només quan es recupera el passat, com fan els protagonistes de Cinc nits de febrer, El silenci dels arbres o La decisió de Brandes, el relat es completa i tot pren sentit. També en els llibres per a nens -on, per exemple, un ésser fantàstic es pot convertir en allò que triï, un cavaller està tip de ser immortal, un nen negocia amb la seva imatge al mirall o una nena enveja els somnis dels seus companys- retrobem les inquietuds recurrents de l'autor.

Si una de les funcions de la literatura és fer que ens interroguem sobre la nostra existència, que participem amb l'autor d'aquesta recerca i que, en el millor dels casos, puguem compartir amb ell alguna petita i útil troballa, aleshores el que fa Eduard Márquez és, sens dubte, literatura amb majúscules. Té quelcom a dir-nos i una manera especial de fer-ho.

Copyright text © 2007 Javier Cisneros