Carles Sindreu
Carme Arenas (consultora de la UOC)
Barcelona, 1900 - La Garriga, 1974. Poeta i narrador. Nebot de l'escriptor vuitcentista Joan Pons i Massaveu, des de jove manifesta interès per la literatura i per l'esport (sobretot el tennis). Els seus primers articles són de tema esportiu i es publiquen anònimament sota el pseudònim de Fivaller, a La Publicitat i més tard a L'Esport Català, on també publica un conjunt de 28 cal·ligrames de tema tennístic i un de futbolístic dedicat al popular Samitier.
Als 17 anys publica la seva primera novel·la curta, En Jordi i la Nuri, al setmanari En Patufet. I l'any 1921, amb Antoni Escuder, L'Auca del barri de la Salut. La seva obra de preguerra comprèn Radiacions i poemes (Barcelona, Llibreria Catalònia, 1928), amb un pròleg de Rossend Llates, coberta i il·lustracions de Ramon de Capmany i ornamentació -no firmada- d'Enric C. Ricart; La klàxon i el camí (Badalona, 1931), subtitulat Diari d'un humorista, amb pròleg de Josep M. de Sagarra, llibre de proses que inclou una semblança humorística de Ramón Gómez de la Serna, i que fou saludat per Giménez Caballero a La Gaceta Literaria i per Josep M. Junoy a D'Ací i d'Allà; i Darrera el vidre (Barcelona, L'Amic de les arts, 1933), volum de poemes que acusen l'impacte del surrealisme, amb pròleg de Carles Riba, epíleg de J.V. Foix i il·lustracions de Joan Miró. Amb aquest llibre Sindreu quedà finalista del premi Folguera l'any 1933.
Durant els anys trenta duu a terme diverses activitats. Inicia la col·lecció de retrats infantils de grans homes, també el seu arxiu "1900". Va ser un dels impulsors i fundadors d'ADLAN (Amics de l'Art Nou), que partí d'una idea del propi Sindreu, amb Joan Prats, J. Gomis, Josep Lluís Sert, Sebastià Gasch, J.V. Foix, Lluís Montanyà, etc. Col·laborà amb Sebastià Gasch i Josep M. Junoy en la formació dels "Amics del Circ". Els responsables de la publicació Mirador li encarreguen les activitats del Conferència Club, on coneix André Maurois, René Benjamin i altres.
Després de la guerra continua la seva activitat d'escriptor. Publica un llibre sobre el Club de Tennis de la Salut -La singular història d'un club de tenis (1952)-, on mostra la seva capacitat per interrelacionar diferents camps com la literatura, l'esport, la creació artística, en reunir col·laboracions de Josep M. de Sucre i dibuixos d'Aguilar Moré, Opisso i Dolors Mode. El 1954 publica a l'Editorial Selecta la novel·la El senyor Joanet del Guinardó i el 1960 Les figures del pessebre de l'Ametlla del Vallès.
La vinculació de Sindreu amb el Vallès Oriental fou molt important i durà tota la vida. Hi passà la infantesa i la joventut (a l'Ametlla) i el trià per a morir-hi (a la Garriga). La seva estada en terres del Vallès deixà una forta empremta en la seva obra. A part de Les figures del pessebre de l'Ametlla del Vallès, cal recordar una gran quantitat de composicions poètiques, col·laboracions a mitjans de comunicació locals i comarcals, conferències i la promoció d'actes cívics, així com també la recuperació de monuments i espais (Sant Bartomeu de les Vespes).
Els seus poemes van ser recollits pòstumament en un volum, Obra poètica, I (Barcelona, Llibres del Mall, 1975) amb pròlegs de Carles Riba, J.V. Foix, Rossend Llates, Joan Oliver i Joan Brossa i il·lustracions de Joan Miró.
El 1996, arran de la inauguració a Girona de l'exposició "A mitja veu", es publicà el llibre de poemes Si veus que neva, desperta'm. Dones de la meva vida. I no s'han arribat a publicar: Coses de l'Ametlla i del Vallès, La venus ortopèdica i altres contes i altres.
Al llarg de la seva vida, a part de les publicacions ja esmentades, va col·laborar també a: El Be Negre, Mirador, Revista de S'Agaró, D'Ací i d'Allà, La Vanguardia, El Noticiero Universal, Xut, Das Quershnitt de Berlín, etc., on emprà diversos pseudònims. La seva faceta periodística es caracteritzà pel tractament de dos temes: l'esport i l'humor. Després de la literatura, la segona gran passió de Sindreu fou l'esport, sobretot el tennis, el qual divulgà i popularitzà en molts mitjans de comunicació, ja fos en forma de cròniques, ja en forma cal·ligramàtica.
L'humor i la ironia impregnen la vida de Sindreu. A part, ell es proclamà sempre un humorista i vinculà l'humor a totes les seves activitats. En aquest sentit escrigué amb humor i sobre l'humor. Un humor no exempt d'una ironia refinada i intel·ligent que reivindicà no sols com a manera d'expressar-se, sinó també de viure.
També exercí la publicitat de firmes com Myrurgia, El Dique Flotante o Roca Joiers, entre d'altres. Fou l'introductor a Catalunya de nous models publicitaris i modernitzador del cartell i del concepte estètic mateix del món gràfic en col·laboracions al D'Ací i d'Allà o a les campanyes publicitàries pròpies. A més, regentà un negoci d'antiquari.
Amb motiu del centenari del seu naixement, la Institució de les Lletres Catalanes ha organitzat una exposició itinerant titulada "Carles Sindreu. L'aposta per la modernitat" (2000), posant de relleu aquest caràcter innovador i modernitzador de Sindreu, i també ha editat un llibret commemoratiu.
Copyright text © 2000 Carme Arenas