Carles Rebassa

Carles Rebassa (Palma,1977) ha publicat els llibres de poesia Requiescat in pace (amb Pere Perelló), Poema B, Els joves i les vídues (XLIV Premi de Poesia Ausiàs March) i Pluja de foc. Eren ells (Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler 2016 i Premi Ciutat de Barcelona 2017) és la primera novel·la que publica. Li agrada l’oralitat de la literatura, i fa recitals arreu del país i a fora d’ençà que era jovenet. Actualment treballa en altres llibres, amb la intenció d’escatir idees com la mentida, el poder, el bosc, la reunió, la solitud acompanyada. Es fa seu un poema de Miquel Bauçà que diu: “Caminar i riure molt: el secret de no cansar-se”.

Viure en una societat inacabada

Simona Škrabec

El llunyà 1988 Gayatri Chakravorty Spivak va llançar un assaig amb el títol eloqüent: “¿Els subalterns poden parlar?” Aquesta és la qüestió clau que qualsevol societat s’ha de plantejar. ¿Poden parlar els subalterns del nostre entorn? ¿Els grups no dominants, les persones als marges, tenen veu? ¿Poden articular els seus relats, que són sovint incòmodes, desagradables, irresolubles? Una societat està feta de veus no sentides, de relats que s’obliden o que queden arraconats i no aconsegueixen convertir-se en cap mena d’història per compartir. Els relats transmesos per canals íntims, de tu a tu, ens retornen la valentia de gestionar no només el que és bonic i amable, sinó el que és definitivament difícil o dolorós.

El retrat d’un grup de nois de setze anys ens posa davant de la pregunta: quin és el perquè de tot plegat? En lloc de partir de relacions d’amistat o d’irrompibles llaços familiars, Carles Rebassa parla d’uns nois que només coexisteixen en uns mateixos carrers. Delata així la buidor de la creença que per mera proximitat ja teixim lligams de pertinença. La seva novel·la és un contramodel de la novel·la de formació que tant va ajudar a fixar els espais d’identificació col·lectiva, convencent-nos que si ens movem pels mateixos indrets ja formem part d’una “comunitat imaginada”, en paraules de Benedict Anderson.

Trencar totes les seguretats

Eren ells aprofundeix enormement en la noció vaga de l’espai compartit i va trencant una a una totes les seguretats. El procés d’esdevenir adult és narrat amb una bellesa inusual, hi ha escenes en què aflora una tendresa corprenedora. Però Rebassa no és cec tampoc pel perill espantós d’aquest procés. Els nois que estan disposats a transgredir tots els límits es podrien fàcilment convertir en un nucli de complicitat cega, com en aquell institut on anava el jove Törless de Robert Musil, o podrien perdre’s com els noiets brutalment interromputs en el seu creixement, com amb tanta sensibilitat va mostrar Blai Bonet.

La novel·la de Carles Rebassa no només planteja la qüestió de com arribar a l’edat adulta sense danys irreparables, sinó que dóna també una resposta coherent. El jove autor reivindica una vida imperfecta, una ciutat inacabada, l’espai de dubte i d’improvisació. És en aquesta confrontació constant amb l’irresoluble en què ens fem forts com a societat, esmolem les eines de l’anàlisi i la capacitat de comprensió. La tolerància com a doctrina, en canvi, no té capacitat de transformació i és apta només per a les pantalles televisives que ens entretenen i consolen.

Simona Škrabec. “Viure en una societat inacabada”, Ara Llegim (22/10/2016).

Ja el tenim aquí: és Carles Rebassa!

Carles Hac Mor

Perquè tothom respectarà tant i tant el grandíssim poema del gran profeta Carles Rebassa que ningú no gosarà fer-li competència; tothom no farà sinó esperar que comparegui ell, en persona, tot declamant el seu poema. I ell acudirà a tot arreu, perquè ell és el seu poema de la mateixa manera que el seu poema és ell.

I haurà vingut ell, i llavors, havent-li escoltat bocabadats el poema, restareu encesos i ens haurem posat a caminar cap allà on ja som i no sabem que hi som. I cansats, sense notar-nos cansats, de tant dir –i ben i ben dit– que no hi ha res a dir, entendrem que ell, en Rebassa, ens ho diu tot i més: que hi ha molt a dir i que de seguida pot ser dit, aquest molt, aquest tot, és a dir, el seu poema-pedra, que ens ha de deixondir i que ens deixarà prenyats de poesia, que rima amb profecia i anarquia.

“Que baixi en Carles Rebassa a escandir el seu poema!”, reclamarà la gent. “Sí, que no es faci pregar gaire!”, gemegaran poetarros i patumetes. Que la seva veu i el seu poema ens tornin leretes a fi de poder afirmar tot allò que tantes negacions ens demanen.

I ell, amb el seu poema-torrent, ens dirà que únicament ens vol dir que diguem tot allò que ja diem pel sol fet de ser el que som com a individus que ens ratifiquem com a negadors de tot allò que ens nega com a subjectes del verb alçurar-se, que, de fet, significa acceptar-se mitjançant la revolta contra tot allò que exigeix que ens acceptem com no podem ser.

Tanmateix, Carles Rebassa no predica pas res. Tant és així que ell no vol ni tan sols predicar la no-necessitat de predicar. Ell canta –que no és pas només fer refilets– allò que cantem quan ens posem a cantar-nos; lloa allò que no caldria cantar, sinó viure i prou. Ell ens exalta a nosaltres per tal com, mentre l’escoltem, ens exaltem en adonar-nos que som allò que algun cop hem sabut que érem.

Que reciti Carles Rebassa a la cantonada de més avall, per no dir de més amunt, o al bar d’aquí al costat. O que el duguin, si volen, als llocs amb prestigi: amb el seu poema-sí els transformarà en tota una altra cosa.

El que importa és això: que s’aparegui pertot Carles Rebassa –més val que ningú no el porti enlloc–, que declami on sigui –on vulgui– el seu poema-no (i en té més, és clar, de poemes, però aquí enlairem els seus versos que fan tremolar les esferes perquè testimonien l’ésser que som quan no volem ser res més que el que som, que ja és moltíssim).

Visca Carles Rebassa! El volem ara –un ara dilatatídissim– i aquí –un aquí tan immens com el seu poema-vent–. Visca el seu poemàs escandit per ell i que és un clam que, amb l’optimisme nihilista del vitalisme de la sola de les sabates, ens fa venir salivera per enarborar el jo de cadascú, indestriable del jo que som jo i tots els meus tus (que no és pas cap jo col·lectiu)!

Carles Hac Mor. “Ja el tenim aquí: és Carles Rebassa!”, Avui Cultura (29/05/2003).