Qui sóc i per què escric

Carles Duarte

El poc que sé té molt a veure amb el que he llegit i amb el que he escrit. Mediterrani com sóc, entenc la vida sobretot com a goig d'existir i com a voluntat de saber. La Mediterrània és l'oli i el vi i és on es fonen els horitzons més blaus, però també és Egipte i Israel, i és Homer i Virgili. Sí, som Ulisses, com ho eren els fenicis que navegaven fins a l'Atlàntic, perquè ens neguem a deixar de descobrir. És des d'aquesta mirada que em sento part del món.

La poesia és una manera commoguda de mirar el món i d'expressar-lo. I també és una forma de coneixement, la construcció d'un mirall fet de paraules amb què ens interroguem sobre l'alè que mou el món, sobre el batec últim de l'univers, i amb què intentem de comprendre i d'interpretar el que hem viscut, el present, l'impuls de persistir.

Es fa difícil precisar en quin moment vaig començar a interessar-me per la poesia, però ho vaig fer amb un gran entusiasme des de la concessió l'any 1971 del Premi Nobel de Literatura a Pablo Neruda i la publicació del seu llibre Aún, on trobava una passió exuberant per viure, un llenguatge convincent, una poesia joiosa, tel·lúrica, còsmica. A casa parlàvem en català, tot i que el meu pare, Àngel, té les seves arrels a Carcelén, un poble de la comarca de la Manxuela, a Albacete.

Els primers poetes en català que vaig estimar van ser Salvador Espriu i Ausiàs March, i certament sentir com Raimon els cantava hi va ajudar molt. Però també m'interessaven Vicent Andrés i Estellés i Miquel Martí i Pol, sobre els quals vaig publicar de jove articles en revistes de barri.

 

Barcelona, 1959. Poeta, lingüista i polític.


Vaig començar a escriure poesia en castellà el setembre de 1973 arran del cop d'estat de Xile i la mort del president Allende i de Pablo Neruda. Vaig continuar escrivint en castellà durant un parell d'anys, però, en guanyar un premi literari de barri, es va començar a plantejar la possibilitat d'editar un primer llibre i llavors vaig veure clar que havia de canviar de llengua literària, tot i les dificultats per la manca de domini del català escrit, per provar de construir una obra literària en la meva llengua materna. El temps m'ha confirmat que era l'única decisió coherent possible i m'ha permès de persistir en l'incessant aprenentatge que requereix l'escriptura poètica, cercant sempre noves maneres de dir la llum i la ferida, fins i tot atrevint-me a crear nous mots, com atardorar, en versos com "Les fulles s'atardoren" a Primavera d'hivern.

Ja a la Universitat amb un grup d'amics vam posar en marxa l'any 1979 la revista literària Maig. En vam publicar set números, amb força col·laboracions, i hi van aparèixer els primers poemes en català que donava a conèixer, alguns dels quals acabarien integrant-se a Vida endins, el llibre amb què vaig iniciar pròpiament la meva obra poètica, que es va publicar l'any 1984 a l'Editorial Moll per decisió de Josep Maria Llompart, que amb les seves cartes i el seu estímul va ser determinant en l'arrencada de la meva trajectòria literària.

Després d'un cert parèntesi, vaig publicar l'any 1989 a l'Editorial Columna Paisatges efímers, gràcies al suport que em va oferir l'excel·lent escriptor i llavors també editor Àlex Susanna, amb qui vaig continuar publicant d'una manera regular fins que va marxar de Columna.

Vaig començar llavors una col·laboració amb Carles-Jordi Guardiola, que es va concretar en la publicació a La Magrana dels llibres El somni, El silenci, la segona edició del Tríptic hebreu i la meva traducció, Retrats de mars, del llibre d'Hélène Dorion Portraits de mers. Després he publicat amb editorials com Empúries-Ed.62 (El centre del temps), Pagès (Vesteix la mirada) o 3i4 (Els immortals; la recopilació de la meva obra poètica, S'acosta el mar, i el llibre de narracions Ulls encendrats).

La meva poesia cerca la respiració d'una música nua, tendeix al ritme clar del que és essencial, a la depuració expressiva. S'hi fan presents d'una manera constant el paisatge i les referències culturals del Mediterrani. I té com a temes centrals la tendresa (la pell, el desig, el coneixement per mitjà del tacte,...), el somni (com a motor de l'existència, com a lectura subjectiva i personal del que succeeix, com a territori on la creativitat es mou amb més llibertat,...) i l'oblit (com a extinció del record, com a horitzó incessant que devora tot el que existeix,...). S'ha anat estructurant seguint tres camins diferents: a) la poesia del jo, intimista i personal, que arrenca de la pròpia experiència (La pluja del temps, El somni, El dolor de la tarda,...); b) la poesia que pren com a punt de partença una obra, una cultura, un personatge de les antigues civilitzacions de la Mediterrània (Tríptic hebreu, sobre el món bíblic i el dels essenis que vivien a les coves de Qumran; Ha-Cohen, sobre l'historiador jueu Flavi Josep, un personatge fascinant i sorprenent, que trobo del tot contemporani; Khepri, sobre l'antiga saviesa dels egipcis; El silenci, amb interpretacions de fragments de les Ennèades de Plotí; Arvad, que evoca l'univers dels fenicis,...), i c) la poesia sorgida de la confluència amb el treball d'un artista plàstic (Primavera d'hivern, D'una terra blava, Miratges, Vesteix la mirada, Ens mou la llum,...).

He assajat aquest triple camí perquè així s'enriqueix la meva obra i esquiva l'embafament de jo que amenaça sovint la construcció d'una obra poètica personal. I pel mateix motiu he practicat sovint la traducció d'altres poetes, perquè eixamplo així la meva mirada literària i perquè, en traduir un poeta que admiro i estimo, esdevé encara més part de mi mateix.

I acabo reiterant un compromís que considero essencial: una part substancial de la renovació i de l'impuls de la meva poesia té a veure amb els projectes que he realitzat conjuntament amb artistes que creen amb llenguatges que es complementen amb el meu: Guido Dettoni, Manuel Cusachs, Antonio Hervás Amezcua, Francesc Guitart,... Crec que el segle XXI quedarà marcat precisament per un rellançament creatiu fruit del diàleg entre escriptors, escultors, pintors, músics i fotògrafs. I em proposo, doncs, des del que sóc, des del que escric, d'aprofundir-hi.

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA