Blai Bonet

(Nou diccionari 62 de la literatura catalana)

Santanyí, 1926-1997. Poeta i novel·lista. El 1939 ingressà en el Seminari de Palma, on va llegir Hesíode, Píndar i Homer. Ben prest la tuberculosi marcà la seva vida i la seva obra. El 1948 deixà el Seminari i alternà les estades a Santanyí i al sanatori de Caubet. El 1950 es revelà com a poeta quan Bernat Vidal i Tomàs llegí Quatre poemes de Setmana Santa en la tertúlia de Guillem Colom. Són estampes de la natura interpretada segons els rituals cristians, on el poeta es convida a gaudir de la vida i expressa el dolor per no poder-se unir amb Déu. A Entre el coral i l'espiga (1952) accentua el tractament del paisatge humanitzat. Consta de dues parts antitètiques: el coral i l'espiga, les quals són les imatges de "sang" i "mística", de "mar" i "terra", de la salut i de la malatia, de l'amant i de l'amat. La paraula hi floreix en un devessall de símbols i metàfores amoroses, on el poeta es queixa de l'absència de l'amat.

A Cant espiritual (1953; Premi Óssa Menor 1952) uneix religiositat i sensualitat; alterna l'oració densa i la pregària lleugera. Aquests poemaris reflecteixen la petja dels clàssics, del Càntic dels càntics, d'Ausiàs March, de San Juan de la Cruz, de Joan Maragall i de la Generación del 27: Lorca, Alberti i Guillén. Entre 1953 i 1968 residí a Barcelona. Amb Comèdia (1960, Premi de la Crítica) s'acosta al realisme social. És un recull de dinou poemes, on traça la seva biografia fins a l'entrada en el Seminari. Hi tracta la relació de Catalunya amb Espanya, amb ressons d' Espriu, Sagarra, Blas de Otero i Goytisolo. Comèdia tanca el cicle de poesia aplegada al llibre El Color (1986), sota l'epígraf de Goethe que diu "Els colors són les passions de la llum". Per a Bonet, la poesia és el color que dóna el caràcter a la vida.

L'Evangeli segons un de tants (1967, Premi Carles Riba 1962) assenyala un nou cicle que seguirà amb Els fets (1974), el títol del qual evoca els Fets dels apòstols. És un llarg cant narratiu i descriptiu, en el qual reflexiona sobre l'ésser humà, amb una visió profètica.

Has vist, algun cop, Jordi Bonet, Ca n'Amat a l'ombra? (1976) és un llarg poema de ressons lul·lians, que barreja la reflexió metafísica i el discurs popular, en un intent d'encabir diversos nivells del llenguatge: el monòleg, la tècnica cinematogràfica i el collage. A Cant de l'arc (1979) referma la idea de dissolució de les coses i, influït per la teologia moderna, afirma que l'únic l'ateisme possible és el «Deus Absconditus». El títol procedeix de la Complanta de David (2S1:15-27). El poder i la verdor (1981) i Teatre del gran verd (1983) són els seus llibres més críptics. Els termes "poder i verdor" del primer al·ludeixen a un combat real entre estat i naturalesa, repressió i espontaneïtat, censura i llibertat. A Teatre del gran verd sura l'antibel·licisme, amarat d'humor. Aquí el poeta potencia els recursos del llenguatge.

El Jove (1987) i Nova York (1991) suposen una renovació. A El Jove inaugura el llibre amb "Ecce puer", que al·ludeix al poemari de Joyce i a l'Ecce Homo dels Evangelis, l'antítesi del qual és Judes: una figura constant a tota l'obra de Bonet que conté els temes de la solitud i el pecat. A Nova York el poeta escomet el tema de la ciutat com un àmbit existencial, metàfora de l'esperit del nou temps.

La novel·lística de Blai Bonet s'inaugura amb El Mar (1958; Premi Joanot Martorell 1957) i continua a Haceldama (1959), que desenvolupa una problemàtica de caràcter existencial, relacionable amb Camus. El títol és un homenatge a l'Evangeli de sant Mateu (27:3-10), que significa "Camp de Sang" i remet a la traïció de Judes, car el protagonista és víctima de la guerra i, alhora, la guerra el converteix en botxí. A Judas i la primavera (1963) introdueix les noves tècniques narratives del nouveau roman i hi persisteix el ressò de l'existencialisme cristià. Hi recrea aspectes viscuts per l'autor: el poble, el seminari, el sanatori, els barris baixos de Barcelona... Míster Evasió (1969) és la història del jove Marc Esquert que escriu la novel·la, on rememora el seu passat. És una obra transgressora, influïda per l'Ulisses de Joyce, car és una espècie de collage que reprodueix diferents tipus de llenguatges, des de la descripció objectiva a la inclusió de diàlegs, monòlegs interiors, anuncis publicitaris...

Va escriure diversos diaris: Els ulls (1973), La mirada (1975), La motivació i el film (1990) i Pere Pau (1992). Parasceve (1957, Accèssit del Premi Joan Santamaria) és una peça teatral d'un sol acte. El títol significa Divendres Sant i es relaciona amb el sacrifici i l'odi que destrueix l'amor. Es dedicà a la crítica d'art amb Tàpies (1964), Monumentos y paisajes de España. Mallorca (1965), Testimonios de la pintura española (1966), El movimiento romànico en España (1967), Tomeu Pons (1978) i Miquel del desert (1992).

Copyright text © 2000 Edicions 62

El pensament poètic de Blai Bonet

Antoni Vidal Ferrando

És evident que, a la majoria dels que som aquí, ens uneix, almanco, una cosa: la fascinació per Blai Bonet. Una fascinació que difícilment sabríem precisar fins a quin punt prové de la seva qualitat humana o de la seva qualitat literària. Però que crec que estaríem d'acord a relacionar-la amb el seu extraordinari prestigi. A partir d'aquí, tal vegada, el millor que podríem fer seria deixar que ell mateix en ajudàs a aclarir-nos. Segons Blai Bonet, el prestigi d'un escriptor surt de la seva presència humana, independentment de la qualitat dels seus escrits. Ell pensava que el que realment dóna categoria és tenir una presència humana que convertesqui en poètic l'entorn, que faci pensar la gent, que ens ajudi a enamorar-se de l'art i a ser, de cada dia, més nous. Llavors, al marge, els escriptors tenen una obra, una obra que ningú mai no deslligarà del prestigi humà. Pensava que el que importa d'un artista és la imatge que deixa de si mateix, i que el prestigi només ve quan l'obra i la persona van junts. Per això, ell en tenia tant; i per això, se'ns fa tan difícil anomenar-lo sense tenir present els seus llibres. De la mateixa manera que els seus llibres ens el fan present a diari, i no ens acostumarem mai a pensar que ja no espera que toquem el timbre del seu apartament de Cala Figuera, o que marquem el seu número de telèfon, per oferir-nos aquells tres dons profètics que tenia: el do de la presència, el do de la paraula, i el do de la genialitat. Si ara ens pogués dir el que pensa, d'aquest homenatge, segurament es posaria irònic, li brillarien les ninetes eternament adolescents d'aquells ulls picassians, i ens enviaria a ocupar-nos d'alguna cosa més substantiva. Com, per exemple, a llegir vint minuts en les pàgines existencials de la vida diària, o a tocar una pell. Aleshores, li hauríem d'explicar que, en realitat, l'homenatge d'avui no el retem exactament a Blai Bonet (que sempre va estar molt per sobre d'aquestes coses i, com que duia un rei a dins el cos, no les necessitava); que l'homenatge d'avui, ens el retem a nosaltres mateixos, per felicitar-nos d'haver tengut accés a l'herència dels textos superlatius, de foc central, inimitables amb què ens va voler obsequiar. A nosaltres mateixos, i a la llengua catalana. Només les cultures capdavanteres es poden permetre el luxe d'engrandir el patrimoni de la humanitat amb una obra de les dimensions de la de Blai Bonet. Des que existeixen els Quatre poemes de Setmana Santa, L'Evangeli segons un de tants, Nova York, El mar o Mister Evasió ningú ja no pot afirmar que no té motius per aprendre català. Si la civilització no és una broma física, -tal com deia en Blai que són les avantguardes-, si encara queden intel·lectuals com aquell Unamuno que va aprendre danès per assaborir molt més bé Kierkegaard, no és possible que no es vulguin llegir tots aquests títols en la seva versió original, la que conserva el ferro i les dàlies del talent de l'autor. Un talent que era l'anunci d'una disponibilitat davant el cosmos. Però també l'efecte d'un pensament poètic, al qual m'agradaria referir-me, encara que sigui d'una manera molt esquemàtica, l'única que em permet el temps de què dispos. Per fer-ho, em valdré d'una llarga xerrada que tenguérem, fa devers un any, a partir d'un bloc de preguntes que havia preparat expressament per entrevistar-lo. Tot i que Blai Bonet improvisava les seves respostes, s'expressà d'una manera brillant, que em semblaria una irreverència no utilitzar textualment el que em va dir. Per això, i pel greu que em sabria manipular-lo, el deixaré parlar a ell:

"La meva intenció de quan escric és la de fer llum al qui em llegeix. Vull il·luminar una mica la realitat, donar-li un poc més de claror de la que té, fer-la notar. Un dels elements bàsics de la poesia de tots els temps és fer notar la realitat (?) Quan escriuen un poema és per aclarir-se a si mateixos. No a si mateixos, en segons quin sentit, sinó en el sentit d'aclarirse el món. Però, com que no pots ser per tot el món, t'has de limitar a l'espai que tens. Tens un espai que és petit i el recompons. D'aquesta manera recompons el món, en fas una síntesi. Una cosa que un assagista necessita explicar amb cent-cinquanta pàgines, un poeta ho resumeix amb una retxa i mitja. Per exemple, hi ha un moment de Hölderlin que diu: "Qui aspira a la sublimitat s'ha de decantar per la vitalitat". Aquest home, amb una retxa, va aclarir el que no havien aclarit tots els filòsofs plegats. Per fer una síntesi tan ràpida, ha de ser a través d'una experiència seva d'haver aspirat a la sublimitat, i veure que l'havia de trobar a través de les coses que tocava. No pots aspirar a la sublimitat mirant les estrelles. Hi aspires fregant una persona o menjant una poma (?) Una altra cosa que desitges fer és treure les teranyines del cervell. La humanitat duu moltes teranyines: de tradicions, de religions, de tabús? Llavors, amb un poema d'aquests tan ben fets, que, en deu retxes, diuen el que no diu sant Tomàs, el que fas és treure una quantitat de teranyines del cervell del qui ho llegeix (?) Amb la poesia també aconsegueixes abolir el misteri. El misteri és la decadència. En canvi, les coses tenen tendència a ser clares. Quan la poesia ho és de bon de veres, aclareix el misteri, l'aboleix. Em referesc al misteri en el sentit que jo el consider; és a dir, en el sentit negatiu. És una peresa mental dir això és un misteri. És por d'entrar-hi. Quan hi has entrat, veus que era un parany maquinat pels poderosos, alguna lletjura o el que sigui? Però això d'abolir el misteri, jo crec que és una de les missions més grans de l'artista(?) La poesia no existeix de la mateixa manera que existeix un pi. És l'aspiració de totes les coses. Aquell "sonno di una cosa", el voler ser més. La nostra aspiració és voler ser més.

Una cosa que em va agradar molt escriure és "el sant voler". Seríem a una època prodigiosa si tothom escrigués aquest "sant voler", aquesta aspiració. La vida n'està plena d'exemples. Tu mira aquestes dones que pareixen neurastèniques i, amb un llautó, comencen a fregar i a fregar perquè quedi brillant. Fa mitja hora que el llautó resplendeix i encara freguen. Això és la poesia al més alt nivell. Perquè allò que poleixen ja no és el llautó, poleixen el seu esperit. La poesia és exactament això, aquest frenesí per fer-ho tot més lluent (?) En principi, el que se sembla més a un poema és la música. La música també és una aspiració. Tu cluques els ulls i sents la simfonia número tres de Brahms i veus que allò és una aspiració. Aspires a una cosa i no saps a què, perquè no hi ha paraules. Però tu cluques els ulls i sents l'aspiració d'aquella persona?

Gemecs inenarrables, gemecs inenarrables de l'esperit són tant la música com la poesia (?) Entre la raó i la poesia no hi ha cap relació. La poesia, la música, els components més importants de la gent, tot el que és una gran acció, amb el que té que veure és amb l'inconscient. De la raó, en surten decrets-lleis, en surten les acadèmies, en surten senats i congressos. Però a l'art, els components més genials surten de l'insconscient. D'això que nosaltres en deim l'inconscient i, en canvi, és una realitat enorme. Una realitat que no sabem expressar més que amb aquesta paraula. La vertadera raó de l'home és aquest fons irracional. El món acadèmic o el món jurídic estan fets amb la raó. Ara, els actors humans són humans. El que passa és que, després, a tot això, li hem de donar una forma. Tant si parles del component humà com de l'art, es tracta de donar forma a aquest fons irracional. Naturalment, en poesia la forma és essencial".

Amics, quaranta-dos dies després de tornar orfes, el nostre consol és saber que Blai Bonet és una realitat més immensa que mai. Com que creia, sobretot, en la vida no ens va deixar cap epitafi. Era la seva manera de dir: "No tengueu por".

Text llegit a l'homenatge a Blai Bonet celebrat a la IX Setmana del Llibre en Català, i publicat al núm. 13 de La veu, Calvià (01-02/01).