Paraula de poeta

Palma de Mallorca, 1933-2011. Poeta



Alguns punts per fer una mica de camí

La poesia no és cap exclusiva de res ni de ningú. Podem definir-la com una manera especial de veure o percebre la realitat i, per tant, es pot trobar en totes les arts i en qualsevol experiència personal (però cal no confondre-la amb els bons sentiments).

Normalment, consideram que la poesia és un gènere literari. Parlant amb propietat, també ho és, un gènere literari, però no és sols això. Cal insistir en el fet que es pot donar poesia en la música, en la pintura, en el dibuix, en el gravat, en el disseny, en el teatre, en el cine, en la dansa, en el mim, en la novel·la, en l'escultura, en l'arquitectura, etc., etc.; en definitiva, en totes les arts.

Com a gènere literari, és el més eminentment i radicalment oral. La poesia èpica es configura, pren cos, abans que no existís l'escriptura. La primera dipositària de la poesia és la memòria. La mètrica en facilita la memorització.

Hi ha molts tipus de poesia i, per això, les definicions de la poesia són realment innumerables. Segurament la concepció més estesa és que la seva finalitat o el seu objectiu primordial és crear o produir bellesa. El poeta seria així una mena d'orfebre que treballaria amb paraules i sintagmes especialment recercats, i amb imatges i mites, i crearia uns joiells o unes joies verbals que serien els poemes. Per a un servidor, la poesia no és merament un mitjà per a crear bellesa, és un mitjà també per a provar de conèixer una mica més la realitat, un mètode de coneixement, com ho puguin ser la ciència o la filosofia.

En qualsevol cas, el llenguatge de la poesia sempre és un llenguatge en tensió, que requereix un cert esforç de comprensió per part del lector o de l'oient. Recórrer a la consulta al diccionari no ens ha de fer mandra. Tampoc les necessàries relectures, insistir en el nostre escodrinyament d'uns textos que, de primer, ens semblen estranys i que no acabam d'entendre. Perquè un poema és justament aquell text que sempre ens demana que el tornem a llegir. Entre altres motius, perquè el seu llenguatge no és mai unívoc, com ho és el llenguatge matemàtic, i com aspira tothora a ser-ho el llenguatge científic. Val a dir que un poema no té un significat únic i exclusiu. El llenguatge poètic sempre es presta a una pluralitat d'interpretacions. I encara que l'autor sigui qui millor ens pugui explicar les seves intencions, cada lector té tot el dret del món a fer la seva pròpia interpretació respecte a quins han estat els resultats eventualment aconseguits.

En definitiva, cap text no acaba d'existir si el lector, o l'oient, no se'l fa seu. Val a dir que la seva intervenció no és mai -contra el que pugui semblar- del tot passiva; ben al contrari, és sempre decisiva. Sense la seva contribució receptora, no hi ha text que funcioni realment.

P.S. Queda clar que concep la poesia més com una acció -una percepció, una acció cognitiva- que com un resultat. Participar en aquesta acció és possible però requereix un esforç.

Bartomeu Fiol

Tres poemes de l'autor


"No ens mourem d'aquí..."

No ens mourem d'aquí -tu ho saps ben cert-,

a aquesta riba atansats, abocats a la ventada,

als nords de la pluja i als silencis de l'asfíxia

-tossuts, tossuts, tossuts,

arruixats, sorruts i llords

i tot el que vulgueu-,

sense un ben establert salconduit

amb molt pesats segells, regalimosos,

on, amb claredats de sang, estigui escrita

tota la veritat, lletra per lletra.

De Calaloscans (1966)

El lector

Canten preguntes i menten trumfos. Qui

són els bàrbars? Per ventura

bàrbars no ho som tots? Qui ha tengut

mestres i temps suficient

per a civilitzar-se de debò?

De Contribució de bàrbars (1980)

L'afectat de diglòssia

Una llengua que no es parla

és una morta que hom recorda

com un cendrer curull de cendra

com un celatge que s'enyora

com un arbre que s'acopa

com una veu que no se sent

com un verger que no se cela

com un comerç que no es practica

com una llar deshabitada

com una núvia aperduada

com una pena sanglotada

com una tarda soterrada

com una mort allargassada

com una vida dislocada

com una amor o una retòrica

senzillament mal enfilades.

De Contribució de bàrbars (1980)

N'han dit...

L'obra poètica de Bartomeu Fiol i Móra s'emplaça entre les generacions dels cinquanta i dels setanta, amb les quals, tanmateix, es confon. En aquest sentit, cal situar-lo al costat d'aquells autors que també queden entre els dos grups, com Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Guillem d'Efak, Llorenç Vidal, Rafel Jaume, Miquel Barceló o Miquel Bauçà, entre d'altres. [...]

L'obra i els posicionaments estètics de Bartomeu Fiol no foren compresos pel món intel·lectual illenc, en el qual els autors de la postguerra lluitaven per superar les limitacions de l'Escola Mallorquina.

Pere Rosselló Bover, "La poesia de Bartomeu Fiol", pròleg a Tot jo és una exageració (Barcelona, Proa, 1999)

L'actitud cultural de Bartomeu Fiol es mostrava més aviat contrària al que Llompart denominava " voluntat epigònica " d'ombra allargada de l'Escola Mallorquina. El paisatge periclitat, tant en poesia com en pintura, demanava una urgent renovació que s'aniria fent al llarg dels anys cinquanta i seixanta. En poesia concretament, Entre el coral i l'espiga (1952) de Blai Bonet, L'hora verda (1952) de Jaume Vidal Alcover i Poemes de Mondragó (1961) de Josep M. Llompart -amb poemes datats els anys cinquanta-, mostren un procés d'estilització del paisatge, mitjançant la metàfora i la metonímia, que sonava a cosa absolutament inèdita dins d'un mitjà cultura que havia oblidat massa l'aventura poètica de Rosselló-Pòrcel, veritable iniciador del cicle contemporani. Sens dubte el primer transformador del paisatgisme a diferents moments de la seva producció, verbigràcia a la prodigiosa evocació titulada " A Mallorca durant la guerra civil".

Jaume Pomar, "El realisme simbòlic de Bartomeu Fiol", pròleg a Camps de marina i suburbials (Barcelona, Proa, 2000)

Bartomeu Fiol ha reclamat i reclama aquest procés d'alliberament i modernització per a la poesia catalana, i ho fa per mitjà d'un sistema molt ric de versificació basat en un ritme original produït per efectes de timbre ( al·literació, assonància, rima ), quantitat vocal, entonació, intensitat, diversitat de dicció, diversitat de tons, divisió ideològica del discurs en estrofes, divisió sintàctica i gramatical dels versos, etc.

Aquesta ruptura amb la versificació tradicional ens ajuda a comprendre encara més el descriptor "perifèric" que hem esmentat abans. En definitiva, Bartomeu Fiol és doblement perifèric. En primer lloc és perifèric per ser un poeta mallorquí allunyat, físicament, de Barcelona, la metròpoli. En segon lloc, és perifèric respecte els valors estètics noucentistes i neonoucentistes que han prevalgut i prevalen en la poesia catalana moderna. I Fiol és encara perifèric per l'originalitat de la seva obra i pel fet que és un dels pocs cims de la poesia catalana d'ara que arriba a connectar amb la poesia internacional de la seva època.

Sam Abrams, "De quan la precisió no vol dir claredat", pròleg a Cròniques bàrbares (Barcelona, Proa, 1999)

Tossuts de soca-rel, gloriosament caparruts o cabotes: com el dir de Bartomeu Fiol, que confegeix poemes conscients de la seva independència amb relació als desitjos del seu autor, el qual prefereix passar desapercebut com sigui possible mentre es dedica insistentment a fer sonar la trompa (i, per cert, que voldríem que sonàs encara unes quantes vegades més, tot confirmant la provisionalitat d'aquesta obra completa que de moment es tanca aquí). És aquesta l'actitud digna, sempre distant i un pèl ofesa, del poeta abocat al rigor de la seva tasca, capaç de renunciar a les temptacions de l'arcàdia i a la pulsació sentimental en benefici d'un guany ètic més alt, capaç de reconèixer en la desfeta lamentable del paisatge natal un àmbit tanmateix propici per a la realització d'una comesa tan incerta com l'escriptura de versos.

Sebastià Alzamora, "Matèries finals i materials de demolició", pròleg a Canalla lluny de Grècia (Barcelona, Proa, 2001)





  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra