Què (qui, com) sóc i per què escric

He refusat el títol genèric que té com a punt de partida el pronom relatiu qui per una raó senzilla i poderosa: no tinc resposta a la pregunta i fa —ho confesso avergonyit— no pas menys de setanta anys que m'ho demano reiteradament i mai no he obtingut cap mena de resposta plausible. No puc dir, doncs, qui sóc sinó què sóc i, encara, per aproximació. Si ho hagués hagut de contestar quan feia de dibuixant, m'hauria servit d'un gràfic a l'estil dels de Leonardo da Vinci i potser, fins i tot, les explicacions acompanyants haurien hagut d'ésser llegides amb un mirall. Imagineu-vos l'artefacte que faig servir com a autoretrat: és un gros embut d'aram que deu fer una trenta centímetres de boca. Tot plegat, des de la part superior al darrer extrem del con, també deu tenir una mida semblant. I l'estructura sencera encaixa en un flascó de vidre, discretament mitjà, transparent, i lleugerament tenyit de verd ftalocianina. Ara mateix veureu per què escric; deixeu-me que enllesteixi la qüestió de l'embut-semblança. És el receptacle del meu autodidactisme. Hi he abocat durant vuitanta anys una aclaparadora pila de menudències. Ja heu vist que la boca és ampla, però la part final de l'embut molt estreta i, per consegüent, les coses baixen al flascó molt treballosament. [...] Vuitanta anys dedicats a atapeir l'embut amb coses molt compactes que feien de mal passar pels conductes que s'estrenyen implacablement. I, al capdavall, anaven a parar a l'ampolla, el flascó de color verd obtingut amb una pinçadeta de ftalocianina. Les coses han caigut lentament en el receptacle inferior. La condició vítria del flascó els dóna una configuració òptica allargassada. Per què escric. Ho faig per tal de relatar les impressions de tot aquest garbuix allargat, de coses amuntegades en el meu flascó vitri de vuitanta-un anys. Com que hi ha de tot: guerres i boxadors, actors i mestres d'obra, agrimensors i altres poetes, violinistes i professors d'escola, emperadors i empaperadors, aviadors com Louis Blériot i cosmonautes com Armstrong, etc., que nodreixen la meva vida i m'encomanen un foll desig de compartir-la amb algú. Que ningú no se sorprengui del meu fer caòtic, malfeiner de mena com sóc i havent-me-les amb el reguitzell de fets no prou digerits. Amb això justifico que en els meus llibres hagi maldat per explicar fil per randa tot allò que he vist des de l'interior del flascó, a través d'aquesta meva percepció, escassa i adulterada, lleugerament tenyida de verd, convingut com és color d'esperança. 




Avel·lí Artís-Gener, Tísner

Nou diccionari 62 de la literatura catalana


Barcelona, 1912-2000. Narrador, periodista, ninotaire, escenògraf i pintor. Es formà com a escenògraf i dibuixant, tot i que ben aviat s'interessà pel periodisme. Treballà de redactor en el setmanari Bandera i periòdics com L'Opinió, La Rambla i La publicitat, sovint sota el nom de Tísner. Signava amb el mateix pseudònim les caricatures satíriques de L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i El Be Negre. Quan va esclatar la Guerra Civil s'allistà com a voluntari a l'exèrcit republicà i, en acabar, fou empresonat a França des d'on emigrà amb la seva família a Mèxic. Va viure en aquest país vint-i-sis anys, durant els quals treballà com a dibuixant, publicista, pintor i escenògraf. Alhora, les seves publicacions periòdiques i altres activitats que promogué exerciren un fort impuls en la divulgació de la cultura catalana. L'any 1965 tornà a Barcelona i aviat s'integrà en la vida cultural i política. Com a periodista i caricaturista treballà per a Tele-Exprés, Tele-Estel, El Noticiero, i l'Avui; va col·laborar en les campanyes de normalització lingüística del català i en congressos i associacions de la llengua catalana; contribuí a la literatura juvenil i féu de traductor. Per aquesta dedicació ha rebut premis com el Jaume I (1986) o el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1997).

La seva producció literària es caracteritza per ser molt variada i per la recerca constant de noves formes i tècniques. La primera obra, 556 Brigada Mixta (Mèxic, 1945) és una crònica novel·lada autobiogràfica sobre la Guerra Civil, narrada des del punt de vista d'un soldat anònim que ens explica la vida diària al front. La seva vàlua resideix a saber oferir just després de la guerra, una visió desdramatitzada del conflicte gràcies a la ironia i a les pinzellades d'humor. Constatem un pas del testimoniatge cap a la ficció en Les dues funcions del circ (1966) que narra l'experiència de dos germans que per atzar arriben a la Martinica. La temàtica és recurrent en la literatura de l'exili: el poder devorador del tròpic que aniquila l'individu i el conflicte producte de l'encontre de dues cultures. La tècnica narrativa, en canvi, és innovadora perquè ens ofereix diferents nivells narratius i perspectives que ens mostren el relativisme de la vida i ens fan indecidible la ficció de la realitat. Aquesta complexa estructura es veu enriquida per tècniques objectivistes i l'ús d'un llenguatge viu i de ritme ràpid. La següent novel·la és Paraules d'Opòton el Vell (1968), que a través d'una irònica subversió de la crònica històrica sobre la "conquesta" ens proposa un discurs relativista i una crítica a l'imperialisme. En una altra direcció trobem Prohibida l'evasió (1969), una novel·la filosòfica amb una clara influència de l'existencialisme i del nouveau roman i que, com el mateix autor descriu, és un cant en contra de la incomunicació. Utilitza tècniques cinematogràfiques per tal de descriure la vida d'uns joves europeus en una realitat degradant de la qual no poden fugir perquè hi ha una càmera, la consciència col·lectiva, que els controla. Si aquesta ha estat considerada una de les seves obres més cosmopolites i profundes, la novel·la més compromesa políticament és L'Enquesta del Canal 4 (1973), en la qual s'evidencia l'oposició i la crítica al règim franquista. Es tracta d'una al·legoria política a partir de la creació d'un microcosmos que representa la nostra societat: un canal de televisió organitzat jeràrquicament que ho regula i controla tot. Aquest argument ens arriba a través d'un llenguatge molt ric i d'una estructura complexa que requereix un lector hàbil capaç de reconstruir el text ple d'elisions i jocs cal·ligramàtics. Uns anys més tard, es publica la novel·la Els gossos d'Acteó (1983), una crítica a una societat vella i corrupta que es mou per l'afany dels diners i que només pot salvar-se gràcies als joves. La darrera gran obra significativa són els quatre volums de memòries, Viure i veure, en els quals l'autor analitza la seva vida i el període històric que ha viscut, posant èmfasi especial en la guerra civil. Com la resta de la seva obra, és una important contribució literària i testimonial a la literatura i societat catalanes.

N'han dit...

Creador dinàmic i vital, memorialista minuciós, quasi proboscidi, s'ha lliurat a totes les causes amb les mans buides i el nom canviat. A vuitanta anys del seu naixement, el pseudònim ja és Avel·lí Artís-Gener. Perquè el nom, que fa la cosa, no pot ser altre que Tísner, l'acrònim amb què ara signa les seves Obres Completes. Un món màgic que enclou el polifacetisme exacerbat del seu posseïdor: T de traductor; I d'il·lustrador; S de soldat; N de novel·lista i de ninotaire; E d'enigmista i d'escenògraf; R de retratista i de reporter.
Vist com a personatge, l'escriptor Tísner té unes qualitats de parament que el fan enormement seductor. La seva cordialitat i la seva franquesa enamoren de cop i sap lluir, per un altre costat, una lucidesa esmolada per la ironia, i una bonhomia que diries inexhaurible. Però les virtuts que ara toca d'accentuar són les qualitats que l'emplomallen com a escriptor i el talent que tragina com a narrador. Talent i qualitats que tot just la societat catalana ha començat a reconèixer com calia, aquests darrers anys, rere de l'èxit dels volums de memòries Viure i veure.

Seguint el mateix raonament, l'edició de l'Obra Completa sembla que pot acabar de reblar els claus que calgui per situar la seva novel·lística entre les de més entitat de la segona meitat del segle XX. Una narrativa, d'altra banda, on qualsevol lector pot comprovar com l'afavoreix i millora el pas del temps i per això se'ns presenta amb una potent alenada de frescor, actualitat, ironia i vitalitat.
L'Avel·lí Artís-Gener és, sens dubte, "un home del Renaixement", definició atribuïble al seu bon amic i escriptor (avui tristament desaparegut), Jaume Fuster, a qui Tísner estimà com a un fill. I entenem com un home del Renaixement aquella persona que té la capacitat insaciable d'observar i executar, de copsar la realitat del seu entorn, d'esbrinar per què les coses són d'una manera i no d'una altra. Tísner s'enfurismava quan se li atorgava l'etiqueta(vivim en un món d'etiquetes, indefectiblement) de "polifacètic". Creia, i no es cansà d'explicar-ho als autors d'aquestes pàgines, que una persona polifacètica és una mena de "tastaolletes", més preocupada per cercar una miscel·lània inconnexa que no pas per aprofundir en cap coneixement concret. L'Artís-Gener no fou un intel·lectual polifacètic sinó un arbre amb moltes branques, una de les quals, la que dóna lloc al sobrenom Tísner, acabà fent més fullaraca que cap altra. Ell contava que se sentia pintor quan pintava, escriptor quan escrivia, dibuixant quan dibuixava o escenògraf quan creava espais artístics. Com va dir l'escriptor Josep Maria Espinàs per cloure una entrevista que li va fer a TV3, "l'Avel·lí Artís-Gener i el Tísner més que una parella, ja són tota una multitud ficada dins una persona" [...]

Un dels principals trets característics de la personalitat d'Avel·lí Artís-Gener ha estat sempre la seva constant dimensió ètica de la vida. Ésser sensible i atent a les diferents realitats de la condició humana, ha sabut implicar-se, ja des de ben jove, en les estructures socials del seu país, i ha assolit importants graus de responsabilitat i d'exigència personal. Fidel a l'ideari nacionalista català, va adoptar al llarg dels diferents períodes de la seva llarga i fructífera existència una actitud d'extrema coherència en cada decisió que prenia i en cada pensament que realitzaria. Els tràgics esdeveniments de la guerra i l'exili van posar a bastament a prova aquesta dimensió essencial de Tísner.
Més aviat baixet, té un cos corpulent, ple de vida, que no acaba de ser del tot proporcionat amb el cap. D'una activitat envejable, els seus ulls, petits, vius, enfonsats però incisius, dubten entre l'intent de fer riure o de convèncer. Les celles se li aixequen harmònicament, segons el to de veu, i mou les mans amb gestos suaus, dúctils, absents de barroerisme però també d'afectació. El rostre, colrat i amb arrugues "cadascuna li aguditza un tret imprescindible", conserva, em sembla, records de l'estada a Mèxic. Cada arruga hi vol dir una història, una experiència, un passat. He conegut molt poca gent de l'edat de l'Artís que m'infongués, alhora, coneixement, vitalitat i cultura [...]

L'estada a Mèxic és fonamental per a comprendre la seva trajectòria literària, definitivament coherent a la novel·la Prohibida l'evasió. En un país radicalment diferent, des dels conceptes més bàsics sobre la vida i la mort, fins al clima o les modes de viure es trobaren cinc mil catalans exiliats, reclosos en un esperit de clan aristocràtic, creient-se hereus de la civilització occidental. Va viure-hi vint-i-sis anys. És un país que, si hi penetres, copses la seva extraordinària bellesa, els diversos matisos de la seva sensibilitat. Són ells, doncs, els que ens fan un gran favor de deixar-nos-el veure. I nosaltres hem d'arraconar la nostra cultura, i no conservar-nos fòssils, com fan alguns.
Vint-i-cinc anys d'exili! Vint-i-cinc anys a Mèxic, amb el pare, els amics, els germans. I, allí, va fer tantes coses, en Tísner. Tantes!

Va pintar aquarel·les per als catalans que s'enyoraven, però també va fer exposicions de pintura; va muntar un negoci de dibuixants amb en Pere Calders, amic de tota la vida; va treballar en mil coses relacionades amb la pintura i el dibuix; va fer de publicitari i, durant quatre anys, va ser escenògraf al Canal 4 (i després, ja un altre cop a Catalunya, n'escriví una novel·la mig de ciència-ficció que va guanyar el premi Sant Jordi). Va conèixer la Lluïsa, que treballava a la ràdio, i s'hi va casar. Va tenir cinc fills, quatre noies i un noi. Va fer periodisme als diaris mexicans. Va ajudar el seu pare a la impremta, que a Mèxic publicava La Nostra Revista juntament amb Joan Sales i Vicenç Riera Llorca, i la Col·lecció Catalònia. Va fer diners i es va arruïnar unes quantes vegades.

Vint-i-cinc anys llargs, de vida apassionada i apassionant, durant els quals va aprendre a estimar Mèxic. Perquè, tot i que es va enyorar molt, va voler integrar-se i viure la vida del país que l'havia escollit. Encara ara, quan parla espanyol, el parla a la manera de Mèxic, perquè va ser a Mèxic on el va aprendre realment.

Va recórrer el país de dalt a baix, per feina o per excursió, i va arribar a ser un mexicà-català de debò. Va aprendre nàhuatl, la llengua aborigen, de la qual encara recorda algunes coses. Va tenir no sé quants accidents "de cotxe, de moto, de treball" que el varen deixar marcat per sempre. Us hi heu fixat, en el nas que té? És d'un accident. I marques a les cames, i cicatrius al braç. Un fotimer. I va escriure Paraules d'Opòton el Vell, el seu llibre d'amor a Mèxic, que va publicar després a Catalunya.

Però, "quan vaig tenir consciència clara que l'exili es deteriorava i arriscava de convertir-se en emigració convencional; quan vaig veure que un gran nombre de catalans s'havien posat a fer l'Amèrica en oblit del fet essencial que havíem anat a aquell continent per motius polítics", en Tísner va tornar.
Aquesta tendència a l'explotació literària de l'experiència viscuda té diversos vessants. D'una banda, a nivell general, l'evolució biogràfica de l'escriptor és reflectida per la successió dels seus llibres. Així, amb 556 Brigada Mixta (1943), enceta, amb vint-i-sis anys, la seva trajectòria literària, exposant, a cop calent, uns episodis (la seva participació com a voluntari en la Guerra Civil Espanyola, al front d'Aragó) i desmarcant del conreu novel·lesc les referències a la seva vida anterior a aquest esdeveniment bèl·lic, és a dir, introduint una part de la pròpia biografia i bandejant-ne una altra. Perquè, de fet, és la guerra el que marca el naixement de l'escriptor i de l'home, en una dolorosa i inexorable iniciació, que suposa un punt de partida: el trànsit, com el mateix Artís-Gener afirma en un passatge del seu llibre, de la infantesa, a una anticipada senectut.

Tot seguit, l'autor recull l'experiència de l'exili a Les dues funcions del circ (1966) i el contacte amb un món nou, amb una civilització distinta que a més d'aquesta darrera novel·la formula també metafòricament Paraules d'Opòton el Vell (1968). Amb el retorn a Catalunya es farà ressò del xoc que suposa el contacte amb un país somiat al llarg d'una absència esqueixadora (al cap de vint-i-sis anys) i traçarà un retrat de la resistència antifranquista, en l'àmbit de la política-ficció, amb L'enquesta del Canal 4 (1974). Finalment, les dues novel·les que tanquen aquest cicle narratiu fins al moment, Prohibida l'evasió i Els gossos d'Acteó (1983), molt similars estructuralment, defugen la immediatesa d'uns determinants històrics per llençar-se, des d'un realisme estricte, a una especulació filosòfica més general, que en un cas (Prohibida l'evasió) pren com a tema una de les qüestions més latents del món modern: la incomunicació, i que en el text següent deriva vers una reflexió múltiple, que situaria la dialèctica camp-ciutat i les repercussions socials de la cobdícia en una posició central.
Tanmateix, no és aquesta posició realista, més lligada al reportatge periodístic, la que caracteritza l'obra novel·lística d'Artís-Gener, un escriptor imaginatiu i d'una gran curiositat per les noves formes narratives, que escriu amb el convenciment que la literatura és investigació de la realitat feta dins d'una convenció. Les seves obres, doncs, estan construïdes, en general, sense dissimular o mostrant clarament la barreja de realitat i artifici de què es composen. A l'advertiment que precedeix Les dues funcions del circ (1966), la primera novel·la exponent d'aquesta actitud, l'autor explica la necessitat que ha sentit d'ubicar amb exactitud l'espai i el temps de l'acció, però alhora adverteix de la intranscendència d'aquestes dades en funció de l'objectiu literari que hi cerca: unes situacions reveladores que podrien donar-se en altres circumstàncies i amb altres personatges però que a l'obra s'han creat d'una única manera, amb la qual cosa han deixat de ser aleatòries i han adquirit una entitat pròpia i independent.

  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra