Arthur Terry

(Nou diccionari 62 de literatura catalana)

York, Anglaterra, 1927-Colchester, 2004. Historiador de la literatura i crític literari. Catedràtic de llengua i literatura hispàniques. Fou professor de literatura a la universitat de Belfast (1950-1972) i catedràtic a la d'Essex (des del 1973). Col·laborador de The Times Literary Supplement, Modern Language Review, Serra d'Or, Revista de Catalunya, Iberoromania i Romanische Torschungen. Ha publicat La poesia de Joan Maragall (1963), Sobre poesia catalana contemporània: Riba, Foix, Espriu (1985) i Quatre poetes catalans: Ferrater, Brossa, Gimferrer, Xirau (1989). És autor de Catalan literature (1972) i Selected poems of Ausias Marc (1976).

Copyright text © 2000 Edicions 62

"Parlar de l'experiència poètica..."

Parlar de l'experiència poètica -l'experiència que ve a articular-se dins un poema determinat, igual com l'experiència de llegir-lo- ja és acostar-se a una de les característiques essencials de tota poesia: al fet que representi un grau de concentració verbal -una densitat de so i de sentit- que excedeix tota altra forma d'expressió. És aquesta capacitat per a renovellar la mateixa matèria verbal, de rompre els límits d'un llenguatge massa conceptual, el que fa possible la força interrogativa que es manifesta en qualsevol poema autèntic. Això, evidentment, pressuposa l'activitat constant del lector, ja que en el fons allò que s'hi posa a prova és la nostra mateixa manera d'entendre la realitat. És així que hem d'interpretar la cèlebre frase de Novalis: "La poesia és la realitat absoluta i autèntica. Més poètica que sigui, més real serà." O dit d'una altra manera: la poesia, pel fet d'admetre aquelles imatges que queden excloses de tota versió "oficial" de la realitat, ens acosta a allò que Pere Gimferrer en diu "l'altre rostre de la realitat", o sigui, a la realitat que tan sols se'ns revela a través de les transformacions de la llengua poètica.

Arthur Terry, pròleg a Quatre poetes catalans: Ferrater, Brossa, Gimferrer, Xirau (Barcelona, Edicions 62, 1991)

N'han dit...

Arthur Terry ha estat un gran crític de poesia i, per a la poesia catalana, per als nostres autors, ha estat un gran honor comptar amb un especialista com ell, perquè mai no ens va veure com una poesia local, menor. Al contrari: per a ell Maragall, Riba, Foix, Ferrater, Brossa, Gimferrer, etc. eren veus poètiques europees que calia tractar de tu a tu, al costat de Mallarmé, Valéry i Eliot. Un autèntic avançat d'allò que voldríem que fos la literatura europea: que valorés les llengües, les literatures, per allò que són i no pel poder polític que tenen al seu darrere. Acabava de publicar un panorama general de la literatura catalana (Catalan Literature, 2003) i es trobava en plena activitat, carregat de projectes i combatiu com mai. La mort sobtada se l'ha endut. Per tots nosaltres és una gran pèrdua: un valedor intel·ligent, subtil, desinteressat. Mereix, de veritat, l'homenatge que aquests mots improvisats no li poden rendir.

Jordi Castellanos, "Un professor subtil i desinteressat" (Avui, 26/01/04)

La presència d'aquest crític d'allò més sensible en el camp de les lletres catalanes és igualment imposant. Encara que seria impossible mesurar en l'espai d'un breu assaig la magnitud del paper d'Arthur Terry en l'assimilació de la poesia catalana, un sol exemple pot indicar bastant bé la seva transcendència. Fa uns anys, una ressenya d'una reedició d'un llibre de poesia va aparèixer a les pàgines literàries de l'Avui titulada simplement "El Joan Maragall d'Arthur Terry". La pertinència del titular no li podia passar per alt al lector. En molts sentits, la nostra valoració de la producció del poeta modernista prové, d'una forma bastant natural, del treball pioner que el nostre comentador va dedicar a aquesta figura. La manera que té el professor Terry de veure Joan Maragall és, en tot i per tot, la manera que tenim ara tots nosaltres, de veure Joan Maragall.

Pensant-ho bé, el que ens havia de fer encara més humils pel que fa al cas era que la mateixa fórmula es podia aplicar fàcilment a qualsevol dels poetes el prestigi literari dels quals ha pres cos amb la tasca diligent i perspicaç d'aquest crític. Els noms de March, Riba, Espriu, Xirau, Ferrater, Foix o Gimferrer vénen a esment de manera immediata. I per a il·lustrar la influència de Terry en la nostra forma de respondre a un escriptor donat, m'agradaria considerar els seus estudis preliminars sobre un sol poeta, J.V. Foix, com a representatius d'aquest fenomen en la seva totalitat. En tant que ho són, tinc la intenció de mostrar aquí com la lectura atenta, laboriosa, informada i sensible del material primari pot no només reconfigurar l'apreciació d'un escriptor en concret, sinó també encoratjar les anàlisis posteriors sense la més petita ombra d'exclusió.

Dominic Keown, "Segons Terry: Una lectura d'un poema de J.V. Foix", Literatures (Barcelona, AELC, 2003)

En començar les imatges i l'estructura sintàctica i mètrica de "La vaca cega", Terry ens ofereix unes pàgines que poden posar-se entre les millors que s'hagin inspirat en el rigorós mètode de Practical Criticism. Terry esbrina l'origen de la força poètica amb què es presenta el tema, la "tragèdia" que, si bé ho mirem, no és en la realitat, sinó que ha estat creada pel poeta, per la seva pietat humana. I, en una excel·lent interpretació simbòlica, subratlla que el poema és fruit d'aquella experiència que només deixà en Maragall una renovada coneixença del "misteri de la vida". "L'art no té per missió de resoldre els enigmes que ens volten -escriví l'autor de By love possessed-, sinó fer-nos-en més sensible l'existència". Terry cita la profunda definició goethiana: "El símbol és una manifestació momentània però vivent de l'inescrutable", i hi afegeix una glossa que penetra al cor mateix del poema. La impressió final que aquest ens deixa és una tristesa agradable, "una tristesa sense aflicció", com digué Carles Riba: aquell sentiment que han comentat també Soler i Miquel i altres crítics. És una acceptació del misteri, de la beutat i la sofrença: com una reconciliació melangiosa.

Marià Manent, "El Maragall d'Arthur Terry", dins Poesia, llenguatge, forma (Barcelona, Edicions 62, 1973)

Arthur Terry formó parte de un grupo de hispanistas británicos de procedencias diversas que coincidieron en tres puntos: se formaron durante los años cuarenta aún con el recuerdo vivo de la Guerra Civil y la realidad del exilio; recogieron la herencia de los primeros grandes hispanistas británicos modernos (Entwistle, Allison Peers, González Llobera) y combatieron una concepción del hispanismo amplia, que abarcaba no sólo la literatura en lengua castellana sino también la catalana y la portuguesa. Me refiero a Tate, Ribbans, Pring-Mill, Russell-Gebbet y Pierce. (...)

Terry era tímido, silencioso, dubitativo y ensimismado, a veces incluso receloso, y levantaba a su alrededor una especie de muro de defensa; pero cuando lo traspasaba era abierto y comunicativo. Solía hablar con una sonrisa y como a borbotones, y se refería con pasión a su oficio docente o a su pasión por la lectura. Era, en efecto, un gran lector, sobre todo de poesía y de poesía europea contemporánea, cuyas raíces profundas buscaba en los tiempos antiguos. Recuerdo nuestras largas conversaciones sobre Maragall y Riba, o sobre Espriu y Brossa, salpicadas de constantes referencias a Novalis, Hölderlin, Baudelaire, Leopardi, Cernuda o Keats. Fruto de su pasión por la lectura fueron no sólo sus ensayos, sino también sus traducciones, entre ellas la de Ausiàs March y la plaquette "A small war and other poems", con poemas de Ferrater, Espriu, Bauçà, Pere Quart y Llompart.

Joaquim Molas, "Recuerdo de Arthur Terry" (La Vanguardia, 28/01/04)