Antoni Febrer i Cardona

Maria Paredes Baulida

Maó, 1761 - 1841. Gramàtic, lexicògraf, traductor i poeta. Fou un dels màxims representants, juntament amb Joan Ramis, de l'anomenat Grup Il·lustrat Menorquí i un testimoni privilegiat de l'efervescència cultural que va viure Menorca durant les darreres dècades del segle XVIII i dels esdeveniments històrics que marcaren un període d'involució progressiva d'aquesta singularitat cultural durant les primeres dècades del XIX. Nascut en plena dominació francesa de l'illa, dos anys abans que s'iniciés un segon període de dominació britànica que es perllongaria fins el 1782, visqué després la implantació definitiva de les armes espanyoles, amb un breu parèntesi d'ocupació militar anglesa, entre 1789 i 1802. Els anys del canvi de segle, marcats per una dedicació intensa a la seva obra, mostren una opció personal en favor de la llengua i la cultura pròpies que xocaria frontalment amb els nous hàbits socioculturals que afavoriren els esdeveniments històrics que trasbalsaren Menorca durant les dècades següents: la repressió lingüística imposada per la dominació borbònica, la Guerra del francès, la Constitució de Cadis, la desfeta econòmica menorquina de 1820 i la Dècada Ominosa, que tingueren com a conseqüència immediata el centralisme i la castellanització progressiva en tots els àmbits administratius i culturals illencs, fet que explicaria, en part, el silenci que pesà sobre la seva obra, escrita íntegrament en català.

Vida

Malgrat la immillorable posició familiar, la seva condició de segon fill va marcar profundament el seu estil de vida, ja que la manca de patrimoni propi el feia dependent del germà gran. Tot i així, la garantia d'una economia bàsica ben resolta li va permetre dedicar-se intensament a la seva obra i beneficiar-se d'una part prou significativa de l'herència paterna: els centenars de volums que constituien la selecta biblioteca Febrer, entre els quals hi eren abundosos -a banda dels llibres de dret i notaria, estrictament d'ofici- els diccionaris, les gramàtiques, els textos clàssics llatins i els compendis d'oratòria, entre d'altres.

Havia obtingut el Títol de Doctor en ambdós drets (iuris utriusque) a la Universitat d'Avinyó el 1784, dos anys més tard que el seu germà Rafael, seguint el costum d'altres fills de la burgesia i de l'aristocràcia menorquines que preferiren finalitzar els estudis a Orange, Montpeller o Avinyó abans que a Cervera o a Barcelona. Des del 1784 fins el 1800, any en què va posar data a la seva primera obra, La Prosódia d'el P. Álvarez, transcorrien setze anys, al llarg dels quals anirien desapareixent, a poc a poc, les manifestacions culturals que havien fet possible -dit amb paraules de Jordi Carbonell- el brillant "període menorquí de la literatura catalana". Paradoxalment, sembla que aquest lapse de temps el predisposà a iniciar una ingent tasca com a gramàtic, lexicògraf, poeta i traductor al servei de l'humanisme i de la llengua pròpia quan entrava en la maduresa, a la ratlla dels quaranta. Front a la creixent precarietat i el caràcter esporàdic de les manifestacions culturals en llengua autòctona i a la castellanització de tots els àmbits de la vida illenca, pren la decisió d'anar contra corrent i s'aboca, en solitari, a una perllongació, aparentment "nostàlgica", d'aquells pressupòsits de finals del set-cents amb la intenció de revifar l'interès per la llengua, clau en la recuperació de la pròpia identitat. Només una dedicació intensa, gairebé exclusiva, explicaria la qualitat i l'extensió dels seus escrits, els quals sotmetia a una pacient labor limae, a noves reelaboracions, la qual cosa podem observar en la redacció de les seves gramàtiques i, sobretot, del diccionari, que anava completant amb les dades que li aportava la pràctica de la traducció, la creació poètica i la informació que rebia d'altres intel·lectuals que, com ell, s'interessaven per les qüestions gramaticals i lexicogràfiques.

Tot i que treballava alhora en temes diversos i que el seu interès per les qüestions lingüístiques fou constant, sembla que intensificà els estudis gramaticals en dues fases: de 1804 a 1807 (Principis generals de la llengua menorquina, Principis generals de la llengua francesa, Principis generals i particulars de la llengua francesa, entre d'altres) i de 1821 a 1824 (Principis generals i particulars de la llengua menorquina, Resposta a alguns dubtes sobre els principis generals i particulars de la llengua menorquina, Notes sobre la pronúncia i l'ortografia menorquina); la traducció dels clàssics llatins de 1805 a 1808 (Els llibres de Ciceró de la vellesa, de l'amistat, dels Paradoxos i el Somni d'Escipió; Les faules de Fedre; Les Bucòliques de Virgili) i de 1832 a 1835 (Històries triades dels autors profans I i II); la recopilació de poesia popular entre 1810 i 1815 (Glosad sobre les principals festes de l'any; Recopilació de diferents poesies menorquines, principalment de les cobles que es canten en les festes d'alguns sants advocads, entre d'altres) i les traduccions teatrals de 1832 a 1838 (Filocrís o l'avar; Damòcles o el filosof regnant; Josep venut pels seus germans; Josep, intendent de tot Egipte; Daniel o el vertader culte de Déu establert a l'Orient); les obres de temàtica religiosa, en canvi, són presents al llarg de tota la producció (des de la Paràbola del fill pròdig de 1803 fins a una traducció dels Salms de David de 1840). També cal destacar la notable aportació a la lexicografia que suposa el seu Diccionari menorquí, espanyol, francès i llatí.

Es relacionà amb els intel·lectuals del seu temps, però procurà allunyar-se de la política i de la vida pública. Sabem, però, que el 1812 fou Vocal en la Junta Suprema de Mallorca -tot i que va intentar, en va, renunciar-hi- i que, el 1815, va ser nomenat director de l'Escola de primeres lletres de Maó, càrrec que va deixar el 1819 en favor de Joaquim Pons i Cardona. Consta que corregí algunes gloses del mestre Gaspar Cardona, poeta popular maonès mort el 1826; que tractà sovint de temes lingüístics, molt especialment amb Josep Togores, Comte d'Aiamans, i amb Francesc Mayol, Bartomeu Serra i Joan Binimelis, als quals va conèixer arran de la seva estada a Mallorca, i que va tenir bones relacions amb Joan Ramis i Vicenç Albertí i altres membres dels cercles culturals illencs. Però és evident que preferia recloure's a la biblioteca familiar -el volum de la qual va incrementar de manera notable- i cercar la companyia de les lectures en aquell espai privat en el qual podia trobar volums luxosos, bellament enquadernats i il·lustrats, juntament amb llibres de petit format, tractats jurídics del segle XVI i novel·les de viatges del seu temps, obres escrites en llatí, anglès, francès, italià, castellà i català que tractaven les temàtiques més diverses, una gran part d'elles adquirides durant el XVIII, fora de les imposicions de la censura inquisitorial.

Obra

De l'obra d'Antoni Febrer i Cardona s'han conservat gairebé noranta manuscrits escrits per la seva pròpia mà i un bon nombre d'anotacions personals en fulls solts; també tenim notícia de cinc manuscrits més, ara perduts. Malgrat l'interès que manifestà, només va poder veure impresa en vida una sola obra, i menor: l'Eczercíci d'el Vía Crucis, obreta de la qual se'n feren dues edicions, una el 1811 i l'altra el 1846. Caldria esperar més d'un segle perquè es publiquessin a La Página Menorquina una selecció de poemes extrets de tres manuscrits seus: d'una perduda Recopilaciò de diferents pessas de Poesía Menorquína y Llatína de 1805, de la Recopilaciò de 1820 i de la Traducciò d'algunas Odas selectas de M. Rousseau de 1825. Més recentment, s'han publicat els pròlegs de les seves gramàtiques, el text de les dues cartes que va enviar al Comte d'Aiamans i una selecció de set poemes, el poema Aféctes d'un pècadòr arrepentid, el pròleg i la traducció de dues faules de Fedre, la traducció de les Bucòliques de Virgili, en edició facsímil, així com la traducció del llibre primer complet de les faules de Fedre i del "Somni d'Escipió", de Ciceró; també catorze salms extrets dels Sálms de David, que traduí el 1840, només un any abans de morir, i una breu antologia que aplega fragments de peces teatrals, poesia religiosa i teoria lingüística. També es publicà La Creació d'el Món, traducció que féu Febrer de l'oratori de Haydn el 1807 i, el 2001, el seu Diccionari menorquí, espanyol, francès i llatí.

No és difícil trobar un fil conductor que doni coherència a la seva obra, tot i la diversitat temàtica, la multiplicitat de registres i una dedicació a la gramàtica i a la lexicografia no incompatibles amb la pràctica literària. Una primera lectura dels seus manuscrits ens confirma que era un humanista, en la mesura que s'interessa pels clàssics llatins i els presenta com a models, tot incorporant-los a una llengua que, en aquells moments, encara no estava reglamentada. Li calia, doncs, proposar també un model d'ús de la llengua, salvaguardant i enriquint-ne el lèxic, i fer-ho, d'una banda, establint unes bases teòriques que seguissin les propostes més avançades del moment, i de l'altra, mostrant, de manera pràctica, amb la traducció i amb la pràctica literària en tots els registres possibles -amb els versos alexandrins i amb les gloses-, que això era possible. A més, com a bon il·lustrat, era conscient del poder que tenia l'educació en la transformació de la societat i, com a cristià, de la necessitat de conciliar el contingut dels seus escrits amb l'evangeli: dos elements que, units a un constant interès per la llengua, cimenten el conjunt de la seva obra.

  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra