Ha dit...

Granollers, 1982. Periodista i escriptor



No he posat límits a la ficció. I això sobta, potser perquè encara que haguem superat tots els 'ismes', els gèneres encara són molt estancs. Valia la pena de rebentar-ho tot. Les parts que són clarament de nou periodisme conviuen amb fragments de diari, parts que semblen dramatúrgia, ficció estricta… Aquesta manera de fer la relaciono amb el temps que vivim: és una època eclèctica, on no tens temps de processar tot allò que t'arriba, és una mena de batibull cultural. […] La novel·la [Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)] és construïda com una lectura hipertextual. El personatge fa el mateix que tu faries mentre navegues per la xarxa. Anar d'un cantó a un altre.



La construcció de les meves novel·les és caòtica. Començo a escriure sobre tot de temes que m’interessen, en paral·lel, fins que arriba un dia que, remirant-me els arxius, em dic “ah, ja ho entenc, la novel·la va d’això!”. A partir d’aquest moment comença la quadratura del cercle, és a dir, l’intentar adaptar els textos que ja havia fet –anotacions i comentaris sobre el Montauk de Max Frisch, cròniques de les meves visites al Walmart o reflexions sobre el fet d’escriure en el cas de Jambalaia– per tal que tot plegat tingui sentit i construeixi una història llegible i coherent. Per tant, si algú revisés les cent versions que arriba a tenir una novel·la al meu disc dur veuria diversos processos d’escriptura per separat, amb documents de temes ben diferents que van creixent, i després diverses temptatives d’unir-los, a mesura que vaig trobant punts de contacte entre les trames, ordenant i reordenant una vegada i una altra totes les parts. Per mi escriure una novel·la és muntar un puzzle, i a més fer-ho a cegues, perquè la imatge final no la veus fins que no has acabat.

La reescriptura és constant durant el procés de tancar la novel·la, i un cop l’he acabada faig un mínim de tres passades completes al text –línia per línia, paraula per paraula– per tensar-lo, afinar la llengua i augmentar la coherència entre les parts.


Quan penso en literatura sempre em ve al cap això. Què faig, invento o no? Construeixo una història on m'ho invento tot o aprofito coses de la realitat? El meu mètode no és únicament periodístic, hi ha una voluntat d'anar més enllà de la pura realitat, vull fer literatura i explicar coses noves. M'utilitzo com a personatge i, per tant, parteixo d'una base autobiogràfica. No tinc resolta la pregunta, però tant a Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) com a Jambalaia m'he decantat per la mateixa estratègia: utilitzar-me a mi com a personatge i no inventar-ho tot des de zero, encara que crec que a Jambalaia hi ha força més ficció. [...]

Faig la meva aproximació a l'escriptura, i precisament perquè tracto temes seriosos de tant en tant els he de treure ferro, donar-los la volta o accedir-hi tangencialment. El meu jo és un alter ego més exagerat i neuròtic. El que la gent troba graciós són les reflexions que pugui fer amb total tranquil·litat, una mica exagerades o sobreactuades. Busco parlar de l'absurd i retratar incongruències, coses que tots fem però en les quals no ens hem aturat.[…]

A mi el que m'agradava és retratar que hi ha dues aproximacions a aprendre a escriure: els que diuen que és un do, que el tens o no –com diu Albee–, i les escoles, que potser no et poden ensenyar aquest do però sí que fan un servei. Només pel fet que les escoles d'escriptura et fan escriure ja millores. Apuntar-t'hi no t'assegura ser un bestseller, ni acabar una novel·la, ni tenir talent, però només pel fet que et fan reflexionar sobre el que fas ja és bo. Un dels problemes dels escriptors és que parlem poc del que fem mentre ho fem i de vegades acabem en carrerons sense sortida. A les escoles parles de literatura i la poses a debat. La meva escola d'escriptura va ser l'Horiginal, allà aprenia el que estava bé i el que no a partir de converses on m'acabava posicionant. Parlar de literatura i reflexionar-hi en veu alta és gairebé tan interessant i tan profitós com les estones que passes davant del full. Què escriuràs i com escriuràs és una reflexió prèvia. Parlar sobre escriure és tan important com haver llegit.


N'han dit...


Joc de mans narratiu. Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) és una obra feta de pedaços. Es tracta d’un patchwork narratiu que en un sol magma textual refon, de manera equilibrada i eficaç, diferents gèneres: ficció, assaig, teoria poètica, digressió, entrevista... A través d’una estructura en espiral, se centra en la reiteració d’una sèrie de temes: la identitat personal, l’ànsia d’influència artística, la imaginació, la creativitat, la impostura, l’originalitat, el concepte d’autor... [...]

La novel·la d’Albert Forns és un mirall contraposat a un altre mirall. És una obra sargida de fragments expropiats a altres autors i, per tant, gràcies a l’acte interpretatiu de l’escriptura, perfila un procés creatiu insubornablement propi i original. La identitat personal no és abordada amb una focalització existencialista ni epistemològica. [...] Més enllà del virtuosisme, aquesta novel·la subratlla la nostra qualitat d’ombra com a humans. Som a través dels altres i a partir de la veu dels altres construïm la nostra veu.


Decir que Forns practica la autoficción es quedarse melancólicamente corto. Por eso siempre habrá quien, con la impaciencia de los cocineros cocainómanos, querrá añadirle otros ingredientes disparatados que intenten enfatizar la textura, el sabor y el valor nutritivo de sus novelas. Será, que conste, un esfuerzo estéril, ya que lo primero que percibes al leer a Forns es que él ha leído más que tú y que, por más que te esfuerces, cualquier intento de definirlo mejor que él se define a sí mismo resultará tan frustrante como que la sombra de Lucky Luke intente desenfundar más rápido que el vaquero exfumador. Para que quede claro: Jambalaya transcurre en un decorado endogámico que subraya el carácter metaliterario del relato y la cínica gratitud de quienes alguna vez se han visto beneficiados por una beca a la creación. Literatura sobre literatos y, dentro de esta categoría, literatura sobre literatos con problemas para saber qué demonios tienen que escribir para seguir siendo (o pareciendo) literatos.

  • Massa mare
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra