Xènia Dyakonova és una de les poetes de l’antologia «Massa mare», a cura de Maria Callís i amb la proposta visual de Raquel Tomàs. Per a l’ocasió, ha escollit un calendari com a objecte per dialogar visualment amb els versos.


Raquel Tomàs 

Tres poemes dins de l’antologia Massa mare

 

Sobre un motiu d’Adam Zagajewski

L’únic que tens, al final, és una mirada.
Sempre pots veure més del que pots tocar.
És un tudó, un pinsà borronell o un tucà?
És el que veus pel forat de la filferrada
que unes xicrandes poden enderrocar,
si el desig s’hi aboca. Si el pots abocar
a la mirada.
 

Epifania

Durant cent dies dos biòlegs japonesos
untaven de quitrà l’orella d’un conill
i finalment un d’ells —sí, crec que aquell que es deia
Katsusaburo Iamagiwo— va apuntar
al seu quadern un bell haikú:

Creat el càncer,
puc dir que hem fet progressos
que ens il·luminen.

 

Llegint el poema «Les postures de l’amor» d’Isidre Martínez Marzo

Noranta mirades, i t’entenc. Al·lucinà l’alè el sospir rubicund d’una altra vida. Vaig omplir tota la meua soledat amb les imatges d’aquell goig, i vet-les ara ací, formidables de tan plenes i, per elles, jo també ple. És possible el fervor, la gota crua de l’atzar, els breus socors sol·lícits —cintes mútues, l’insult terc que estira cada pànic amb un zel latent de gestos. Però ¿com no oblidar-ho, cireres gratis a l’oïda, solta la galta a l’última agonia? Que no s’acabe el temps dels exigents.
Isidre Martínez Marzo

Exactament, digueu-me, què vol dir
«que no s’acabe el temps dels exigents»?
És una súplica o és una profecia
dissimulada? L’any vuitanta-set,
vuitanta-vuit, vuitanta-nou
—que són els anys de creació
del llibre d’on he tret aquest poema—
el temps dels exigents corresponia
a un lloc? A un rostre migpartit
amb celles d’ell i llavis d’ella?
A un mes d’estiu? O no tenia més
explicació que el ritme,
que les cireres gratis a l’oïda
i les noranta ràpides mirades...
Ja ho sé, que això de ràpides, m’ho invento,
però digueu-me: quina és la que troba
—com un incendi— breus socors sol·lícits
damunt la gota crua de l’atzar?
 

Sobre la massa mare

En català, massa mare és una locució que he vist escrita un munt de vegades, però que no he sentit mai en una conversa ni he tingut ocasió de pronunciar. La Maria me n’ha enviat una definició que és un poema en prosa. En rus, la meva llengua materna —on el gènere del poema en prosa, per desgràcia, no ha acabat de quallar—, massa mare és una sola paraula que no té el mateix encant fonètic: zakvaska. Aquesta paraula sí que l’he fet servir mil cops. Forma part d’una expressió molt habitual: quan es diu que algú és stàroi zakvaski —literalment, fet de massa mare vella— vol dir que és fill d’una època en què tot era diferent. Se sol dir amb un to despectiu, però jo sempre ho dic amb una mica de pena; i ara que d’aquesta traducció literal n’ha sortit una mare vella, també em fa pena que no serveixi per res.
 

Biografia

Xènia Dyakonova (1985, Leningrad, actual Sant Petersburg) és llicenciada en Teoria de Literatura i Literatura Comparada i autora de tres llibres de poesia en rus. En català ha publicat dos llibres de poemes, Per l’inquilí anterior (Blind Books, 2015, il·lustracions de Miguel Pang Ly) i Dos Viatges (Edicions del Buc, 2020), i un recull d’articles, Apunts de literatura russa i un afegit polonès (Cal·lígraf, 2020). Ha rebut el premi Vidal Alcover de Traducció per Narracions de Nikolai Leskov (Edicions 1984, 2020) i el III Premi PEN de Traducció per A banda i banda del petó de Vera Pàvlova (El Gall, 2018). Col·labora amb l’Ara, La Lectora, L’Avenç i Catalunya Ràdio i fa classes a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA