Teresa Pascual és una de les poetes de l’antologia «Massa mare», a cura de Maria Callís i amb la proposta visual de Raquel Tomàs. Per a l’ocasió, ha escollit un pintallavis com a objecte per dialogar visualment amb els versos.
Llesques de pa, gots de vidre, llet, clau i ampolla de plàstic.
Tres poemes dins de l’antologia Massa mare
Frag mich warum
Pregunta’m el perquè d’aquell acord
que ens va tancar a tu dins, a mi dins
de les parets d’aquesta casa nostra,
pregunta-m’ho ara que retrobem,
mare, les claus de tantes inquietuds.
Res no han resolt els anys que ens han portat,
a tu, a esperar darrere la persiana,
a mi, a arribar sempre tard a les coses,
i aquella fam que has heretat d’un temps
de por, de guerra i cues impossibles,
se t’ha instal·lat als ulls i ja no és fam
i ni tan sols és por, mare, què és?
[El temps en ordre]
Amb les parets de vidre,
guardes la veritat
dins el racó insonor
que et presta la mudesa.
La solitud dels noms,
el sostre al ras del fred,
fins ara sols el cim
de la nostra impotència.
En espera del món
se’ns confia la veu.
La tutela dels límits
no ens disculpa el silenci.
Bastaria el coratge
de sostindre’s en l’aire,
de guardar l’equilibri
sobre la corda fluixa
en el número insòlit
d’acceptar-se en el salt
i saber-lo dicible
en l'espera del mot.
Com el pa, com la llet:
la ferida o l’absència,
la mort sobre el llit propi,
i tenir el valor
d'acudir a l'encontre
de la paraula imatge,
l’etiqueta a l’ampolla
de la fam o la pèrdua,
el llenguatge de dol
per la mort al teu llit,
i malgrat tot, mostrar-ho,
com el pa, com la llet.
[Vertical]
Infinit
L’infinit de l’instant,
la corda sense altura,
el pou sense la corda.
L’únic consol, el pas
carnal de la matèria,
l’errar de l'absolut,
el pas damunt el foc
de qualsevol dolor
dels cossos vulnerats.
L’única clau, el preu
assumit al semblant
del greu de la ferida,
l’única carta, el vincle
de la fragilitat
confessada del temps,
la constant d’un anar,
la durada indecisa,
el curs de la seqüència.
[Inèdit]
Sobre la massa mare
Mare
Aprengué que la famera un tros de pa negre
ajustada a la mida
insuficient del sucre,
que el segó era la porga
de la molta més aspra
i el gra tenia capes
color de serradura.
Aprengué que farina
era un camí de punxes
entre els canyissos d’aigua,
i era un grapat d’arròs
sempre a canvi de res
que no fora duresa
i cops de porta en porta
amb el puny de la nit.
