Raquel Santanera és una de les poetes de l’antologia «Massa mare», a cura de Maria Callís i amb la proposta visual de Raquel Tomàs. Per a l’ocasió, ha escollit un cub de Rubik com a objecte per dialogar visualment amb els versos.

 

Cub de Rubik, mans, serps, claus, cordill vermell i petit pot amb líquid.

 

Escric perquè...

Em dic Raquel Santanera Vila però no tinc molt clar fins a quin punt aquest nom explica qui soc. Fa tres anys un diari de Mallorca em va preguntar: Per quina raó escrius? Aleshores vaig respondre:
 

Fa un parell d'anys potser hauria respost de manera molt diferent, però ara mateix, reflexiono, i veig que l’escriptura em permet de perdre, fer malbé i ocupar molt i molt temps i espai mental. I així em distrec. Tinc tendència a ser hipocondríaca i m'obsessiona molt la certesa que un dia ens morirem. Em moriré jo i tothom qui estimo, i també els que no: tothom. Això, de tant en tant, m’ha paralitzat. Però si tota aquesta energia i paranoia la trasllado cap a una altra banda, doncs, no m’angoixo tant. Escriure em permet imaginar-me mons, pensar i personificar idees i dur-les fins als extrems, si vull, tot i que sempre amb la distància que la ficció, la poesia et deixen com a penyora. Ara mateix escric per no pensar en la mort: no vull que això s’interpreti com un acte terapèutic perquè per a mi no ho és pas massa de terapèutic... Vejam, també m’ho passo bé escrivint. No tot és tan tràgic. I també hi ha la voluntat de compartir parres mentals, dèries... amb altra gent, de traslladar-ho a un espai col·lectiu i fer unes cerveses.

Rellegeixo la resposta i em sembla que continuo pensant el mateix.
 

Tres poemes dins de l’antologia Massa mare

 

Gènesi

 

He reculat el camí de la creu
perquè un cop despenjat m’he sentit sol.
I els claus dels peus i de les mans
fets d’un alfabet estrany,
un cavall de Troia endins
que em bombejava un fil de sang
m’han retornat a la tirania dels pronoms:
una font que sempre té set.

Puc estimar la creació
perquè ha fet la guerra,
s’ha repartit els poders
i ha plorat galtes avall perquè el viure
era l’únic que tenia. Però jo no sóc la redempció,
el pecat de la paraula és més viu que mai
i la filla pròdiga ara vol ser el pare amb uns pits ben grans.
Al peu de la muntanya ja no s’hi veu la creu,
el llenguatge ha posseït el cos.

[Teologia poètica d’un sol ús, Viena Edicions, 2015]

 

Cant espiritual

 

«Allò ideal seria dur amb nosaltres només els records,
deixar enrere només unes empremtes. Allò que més
desitgem, de veritat, es desfer el nus del subjecte,
abandonant-nos preferiblement a l’agonia del èxtasi,
escollint, a més a més, la nostra manera de
desaparèixer i de morir, de separar-nos
de nosaltres mateixos.»
Rosi Braidotti

«I aleshores tots els altres se’l mirarien fixament amb
expressió d’arrogància acusadora. Les seves mirades
dirien: Sou vós i no nosaltres el qui heu destruït
aquesta bellesa.»
Isaac Asimov
 

Si el món és tot de plom, Alquimista, si es mira
amb els ulls maleïts i tronats que ara tenim,
què hauríem d’esperar a veure què fóra bo i no fes por?
Com evitar no tancar-los?

Si en l’hora borda gemeguem sota
una culpa que de vostra ja no en queda res,
i que ens l’heu atribuïda, a nosaltres
que som magror del poc que queda,
a nosaltres que ningú ens va dir: «—Salveu-vos!»
I ara li retrèiem al vostre do d’eternitat
que s’ha oblidat dels bastards,
que només plou or quan no mirem el cel, que la pluja ja no cau
per a nosaltres, Alquimista! I és que només voldríem
que una micona de braç, de torç o de cama es banyés en aquest riu daurat.
I lents i enfilalls de cables prenguessin el lloc d’aquestes venes
caduques i xuclades,
picades, rovellades per un clima que és tort
                                que ens porta clatellades i un:
                                 «—calleu macos que no en sabeu res de tot això».

A la mort li heu canviat la cara i ho sabem. Mes llavors
què n’espereu de nosaltres? Que continuem cedint-vos pas?
Perquè sabem el que s’ha fet. Però tant se val!
Per què no podríem nosaltres posar-nos també la bata?
Què ens separa?
Si jo veig com la teva carn magra
s’assembla tant o més a la meva, a la nostra,
i sé que això et preocupa i sé que això et fa entrar dins les sales,
passejar vora les fàbriques, aguantar l’aire dins el dipòsit
que put a humanitat i a falta de ganes. Què ens separa?
Si a la vegada tu tampoc pots escapar a saber-te el final,
la resposta de sempre: «—que tu també et moriràs, Alquimista».
Què ens separa?

Deixa’m creure, doncs, Alquimista, que som iguals,
que la perversitat ens corre amb el mateix ritme i velocitat
i que volem fer explotar el darrer groc per ser nosaltres
que il·luminem el món, que l’engreixem i el mirem des d’aquests ulls
maleïts i torts.

[De robots i màquines o un nou tractat d’alquímia, El Gall Editor, 2018]

 

La santa negra

 

Fa una plujeta d’estiu cridanera. De les teulades en cauen escurçons que fan molt de soroll. Un clec, clec que et fa aixecar el cap. I tu tota beneita mires cap amunt i deixes que t’entrin dins els ulls. Obres la boca i te’ls empasses. Camines aguantant aquesta posició. Aquesta processó. Cap enlaire, boca oberta i ulls molt negres. Al final del carrer uns nens xisclen en veure’t:

T’has tornat ben fosca!

T’has empassat tota la pluja!

Tots els escurçons volen mal i ara dins teu hi neix alguna cosa.

Posseïda per la plaga en seràs la solució.

[Inèdit]

 

Sobre la massa mare

el pa va néixer desbordat
                                 mutant
                                 i somreia.

 

Biografia

Neix el setembre preolímpic de 1991 a Manlleu (Osona). A la plana hi creix. Aquest indret li fa bé però no li desaccentua les obsessions pels ovnis, el Triangle de les Bermudes i els llibres. Aquesta darrera fal·lera la porta anys més tard a Barcelona per estudiar el grau d’Estudis Literaris. No en té prou i continua amb el màster en Construcció i Representació d’Identitats Culturals. Les avantguardes, la teoria feminista o Amélie Nothomb són les principals coordenades des d’on escriu Teologia poètica d’un sol ús, premi de poesia Martí Dot (2014, Viena Edicions). Amb aquest primer poemari inaugura el Babaisme, un esforç per forjar una nova mitologia del jo poètic que continua en el segon poemari, De robots i màquines o un nou tractat d’alquímia, premi de poesia de Pollença (2017), on la maquinària es subordina a uns alquimistes de bata blanca. I on les lectures d’Isaac Asimov, Donna Haraway, Rosi Braidotti o Palau i Fabre ressonen per tot. Actualment, també és coordinadora i programadora a l’Horiginal, mític obrador de recitacions i noves actituds literàries a Barcelona. I del cicle de poesia a la comarca d’Osona, Els Vespres Malgastats.