Laia Malo és una de les poetes de l’antologia «Massa mare», a cura de Maria Callís i amb la proposta visual de Raquel Tomàs. Per a l’ocasió, ha escollit un metrònom com a objecte per dialogar visualment amb els versos.

 

Bola de suro, argila, metrònom i pastilles d'encesa.

 

Escric perquè...

Vaig néixer el 21 d’abril del 1984, Dissabte de Glòria. De primer, em vaig estar amb els pares a cals avis pel cantó de la mare, a Berga, fins que va néixer el meu germà, al cap de quinze mesos. Aleshores, tots quatre ens vam traslladar a Navàs, en un pis de lloguer a l’edifici de l’antic ajuntament, a l’altra banda de la plaça on hi ha l’actual. Diu que de seguida vaig fer més cas als llibres que a les joguines, i de seguida vaig enraonar i també molt de pressa vaig agafar paper i llapis. Diu que el meu primer poema és un que vaig escriure a sis anys, un estiu que se’m va morir un cranc que m’havia emportat a l'apartament de la Pineda dins d’una galleda. A casa no teníem gaires llibres, però eren bons: les Rimas y Leyendas de Bécquer, Mujercitas, Ana de las Tejas Verdes, Cumbres borrascosas i una bona tirallonga de novel·les d’Agatha Christie. Vaig llegir i rellegir aquests volums, en castellà, a més de llibres de contes populars i dels germans Grimm en català, fins que una tieta-àvia, l’Antonieta, em va regalar El Canigó de Verdaguer. La biblioteca de Navàs també era sota les voltes de la plaça, davant de casa; hi passava la tarda llegint còmics en llengües estrangeres i enciclopèdies.

M’agradava escriure, també: sobretot poemes, i algun conte, i tenia un diari i m’escrivia postals i cartes amb tothom qui s’hi apuntés. M’agradava la música de les paraules, i la música: cantava a la coral i vaig estudiar solfeig i piano fins a catorze anys. Després, se’m va accelerar una mica el cos i va semblar que tot això no em satisfeia tant com altres activitats (bàsquet, karate, córrer pel bosc i quedar amb amics), però mai no vaig deixar d’escriure poemes, perquè hi havia una mena de melangia, un sentiment d'alienació -sense causa aparents- que m’aclaparava. Només la lletra em feia sentir menys estranya, com si el paper m’escoltés i alhora em contestés.

A l’institut, vaig estudiar francès, anglès i llatí, i llegia en tots aquests i en català i castellà. Un curs optatiu d’anglès a partir de cançons em va encendre la llumeta: viatjaria per tot el món i em dedicaria a traduir literatura. Però no vaig passar la prova d’accés de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB el juny del 2002 i, al setembre, vaig decidir d’anar-me'n a Londres a fer d’au-pair per aprendre’n més. Allà vaig obtenir el certificat Proficiency de Cambridge, i vaig conèixer un grup d’artistes, la Stroud Green Liberation Army (que organitzaven, entre altres coses, micros oberts de poesia). Durant tot un curs, vaig llegir els clàssics britànics, vaig traduir centenars d’articles per practicar i vaig escriure un diari i dos llibres de poemes: un en català i l’altre en anglès. Després d'aquesta experiència, vaig cursar la llicenciatura en anglès i rus, mentre treballava en acadèmies d’idiomes de Terrassa i Cerdanyola, entre el 2003 i el 2007.

Una de les meves professores a la UAB era la poeta Anna Aguilar-Amat, i el darrer dia del darrer curs li vaig portar el meu primer llibre perquè me’n digués alguna cosa: L’abc de Laia Martinez i Lopez. Aguilar em va dir que “el món necessitava els meus poemes, ja estava preparat”, em va programar per recitar a la Festa Major de la UAB i em va posar en contacte amb els poetes de l’(H)original de Barcelona. Allà, el novembre del 2007, va començar una nova aventura de lectures, escriptura i recitació, que em va dur a festivals d’arreu de Catalunya, i em va portar a fer exercicis d’escriptura col·lectiva.

El 2009, l’editorial Documenta Balear em va publicar el poemari a la col·lecció La Cantàrida, que dirigia Pau Castanyer. A l’abril vaig anar a fer-ne la presentació a Mallorca i allà vaig conèixer el músic i ambientòleg Jaume Reus. Al setembre d’aquell any, em vaig traslladar a l’illa: primer a Bunyola i més tard a Palma, on encara visc. La relació amb en Jaume va fer que recuperés la meva afició al piano i el cant, i el 2011 vam idear una performance per presentar el meu segon llibre de versos L’estiu del tonight, tonight, premiat amb l’Art Jove Balears 2010. D’aquest experiment en va sortir el grup d’electrònica Jansky, amb el qual he publicat tres discs i he actuat en quatre continents.

D’ençà, he escrit quatre poemaris més, diversos contes, una novel·la inèdita i articles per a revistes literàries i musicals. Col·laboro amb un article quinzenal al diari Ara Balears, i setmanalment amb l’espai 'Lectures sonades' al programa Els Entusiastes d’IB3 Ràdio. He traduït al català Max Voloixin, una antologia de poetes siberians i Marina Tsvetàieva, del rus; i Patti Smith, Djuna Barnes i Carol Ann Duffy de l’anglès, entre d’altres.

Soc, segons el meu document d’identitat, Laia Martínez López, però el nom se’m fa llarg i feixuc, i el 2013 em vaig rebatejar com a Laia Malo: massa passió per a un cos tan xic, un excés de zel intel·lectual en un cervell que no em basta, una desarrelada que no en té prou de passar pels llocs, una pedra foguera de la mida de les que hi ha als encenedors.

Escric perquè m’estimo les places plenes i, alhora, la butaca del racó més fosc de la casa; m’estimo els ocells i les cuques i les plantes de fulles; m’estimo les veus i les olors; m’estimo la música i les paraules (i el silenci d’entremig). També escric per explicar el que llegeixo o escolto d’altres persones, per reflexionar, per assenyalar el meu punt de vista o el dels col·lectius que no poden escriure. O bé escric com si jugués a un joc en el qual els jugadors som només la llengua i jo, i que consisteix a parlar amb tot i amb tots els qui no arribo amb la veu.
 

Tres poemes dins de l’antologia Massa mare

 

D’alimentar la criatura amb versos
voldria saber-ne el resultat.
Surten, també, del pit i fan créixer.

[Afollada, 2016]

 

Jo só l’hereva de la ben parlada
però em retallaren —el nom,
i vaig créixer només la que parla.
Si, amb tot el dir, ella no se salvà
dels fuets, dels ganxos, ni la foguera,
si el seu déu pogué tan sols cobrir-li
la dignitat de neu,
a mi, jove insolent, una mort sanguinària
i inclement, m’espera.
La ciclogènesi està anunciada.
Malgrat això, em presentaré a declarar
—voluntària: aquest Amor
no el vull callar, encar
que em surtin corbs negres
no pas coloms, de la boca.

[Venus volta, 2018]

 

ei!
véns?
bull
fang
moll
llis
nu
vols?

fon
mou
prem
tou
sol
cou
més!
gest
dits
risc
prec
sents?
bleix

fang
ulls
buits
veus?
faig
llum
lloc
suc
joc
ball
visc
soc
mag
nat
llot
creus?

dic font dic
dic dents dic
dic zel dic
dic déu dic
dic ei dic ei dic ei dic
dic Zeus dic dic va!

[This is electroverse, JANSKY, 2018]

 

Sobre la massa mare

La meva mare no n’ha fet mai, de pa, però tinc amics que sí. De fet, n’he conegut uns quants, de forners. Del primer, ens en rèiem, perquè nosaltres érem canalla i ell era tot innocència, un pa de quilo beneït; i si ens llevàvem prou d’hora, a l’hivern, passàvem pel forn on treballava i, per la rebotiga, li furtàvem els primers croissants que desenfornava. Anys més tard, quan travessava la selva inclement de l’adolescència, uns amics van comprar un forn del poble que es traspassava. I mentre jo arrancava el ball de la festa major, l’amic forner pastava la massa mare. Una mica abans que trenqués l’alba, i després de passar a fer-se un cubata o dos amb nosaltres, abandonava esgotada i desmanegada la plaça i me n’anava cap al forn on ell, que havia deixat la persiana quatre pams oberta, ja havia transformat la massa mare en panets i coques que estava a punt d’enfornar. Aleshores ens preníem un cafè o una xocolata calenta que jo havia comprat a la caravana de la xurrera, fumàvem, i en pujar el sol dos dits per sobre del turó de Galera, l’amic m’ofrenava amb les primeres delícies que treia del forn.

Era màgia, allò? Sí... Però que n’havia costat, d’esforç i temps, el conjur!

Ara sempre li miro les mans, a l’amic forner. Són unes mans que saben pastar, creadores. Em miro, de la mateixa manera, les de la meva sogra, que mouen i rebreguen i estiren la massa per fer panades, robiols, coca de pebres. I penso que hi ha persones que saben crear coses amb les mans, coses de veres, que alimenten. I em miro les meves i desitjo que tant de bo fer versos, escriure amb les mans, també sigui fer de mare: que assaciï una gana.

 

Biografia

Laia Malo (Berga, 1984) escriu, tradueix i fa música.

Ha publicat 5 llibres de poemes: L’abc de Laia Martinez i Lopez (Documenta Balear, 2009), L’estiu del tonight, tonight (Premi Art Jove. El Gall Ed., 2011), Cançó amb esgarrip i dos poemes (Lleonard Muntaner, Ed., 2015), Afollada (Labreu, 2016) i Venus volta (Lleonard Muntaner, Ed., 2018).

Ha traduït i coeditat els reculls Dels troncs d’oliveres velles (Lleonard Muntaner, Ed., 2013) i Andorra i el poeta (Institut d'Estudis Andorrans, 2016), de Max Voloixin, i l’antologia de poetes siberians 7.516 km (IEB, 2015), del rus; i el poemari Auguris d’innocència, de Patti Smith (Labreu, 2019), de l’anglès.

Amb el projecte de música electrònica Jansky, ha editat tres discs i participat en festivals d’arreu del món. El 2018 va rebre el guardó SUNS Europe al «Millor grup europeu en llengua minoritzada», i el 2019, el Premi Enderrock de la Crítica pel seu tercer disc, This is electroverse.

Viu a Palma, des d’on escriu una columna quinzenal al diari Ara Balears.