Maria Isern és una de les poetes de l’antologia «Massa mare», a cura de Maria Callís i amb la proposta visual de Raquel Tomàs. Per a l’ocasió, ha escollit una mosca per pescar com a objecte per dialogar visualment amb els versos.

 



Raquel Tomàs

Tres poemes dins de l’antologia Massa mare

Višegrad (fragment)

Vaig somiar que la muntanya es desfeia, que començaven a caure com grumolls escrostonats les seves roques, i així es descobria l’arquitectura del dedins, i era com obrir una magrana amb un ganivet; amb tota l’aspror a les parets i un ventre ple de llavors grana. No en teníem prou de veure-ho de lluny perquè alguna cosa ens empenyia a furgar-hi. I devien ser els ulls com túnels perquè hi havia sepultures molt antigues, de quan la muntanya havia començat a fer-se un cos i tot allò havia vingut dels morts d’una guerra molt antiga. Era la mateixa cosa que la volguéssim trencar pel mig o que fos d’ella la voluntat de destruir-se; era tallar el tronc d’un arbre i resseguir les seves anelles per descobrir allò que havia engolit amb els anys. Però no ens deixava caure avall perquè volia que hi fóssim mentre es desfeia ensenyant-nos el ventre, perquè es moria, fatigada d’haver xuclat tan endins la terra dels seus morts, i ens aguantava entre grumolls mentre els llavis se m’omplien amb tota la pressió gelada de la sang. I jo era el terra vibrant, i ja no sé si hi havia la carretera de grava, si hi havia els túnels projectats com qui es treu diamants dels ulls perquè jo sé que els vaig obrir i vaig veure rètols alertant d’alguna cosa. Lletres vermelles atrapades en un llenguatge que no podia entendre. Els braços se m’agafaven a les cames, sentia la pressió dels bonys a la carretera perquè hi era tota jo entregada demanant-li que fos pietosa. Ens vam dir de girar cua. Ens vam mirar i enmig d’uns ulls a les palpentes trobàvem sempre entre els cossos arrugats de por, els rètols. Ens vam dir tornem, que si la distància, que si l’estretor d’aquella serpentina, que si lletres vermelles i ja era massa tard perquè amb els ulls tan esbatanats l’alfabet se’ns havia ficat endins i ens serpentejava entre les dents la boca. I vam continuar i aviat les nostres boques es van obrir com un secret a les fosques davant del pont devastat. Sentíem molt avall el soroll d’un riu llepant melós els peus d’un avortament al mapa.

[Publicat a La Directa (primavera 2019, fragment)]

Enamorament II

Tantes mans que ens descordaven i encara
dos cossos supurant en bonys d’encaix.
El zigot ample encobert de mans aràcnides,
insuficient per jurar-nos l’estreta corba
al llit. I així creixent, el sol al fons,
entotsolat: un pou d’encaix siamès
dins tot de pous d'amples fònics.

[Sostre de carn, 2017]

Saltàvem de la pedra endarrere
fent un arc, l’abdomen tort de plaer
com un insecte un moviment continu
després l’aigua que abans havia estat roca
i ganivets de llum. Allà dalt vam crear-hi l’altar
de la mort possible, eixamplada en cada buit.
Hi enfilàvem els peus, la roca llescant els peus
d’un cos que era molt tendre i anava amunt
per tornar a caure. Com una dansa eixamplant-nos
la mort cada vegada. I en refer l’arc vas venir
amb una mica de sang tèbia entre els dits del peu.
L’aigua era un forat fosc i t’havies endut perles
incrustades al peu, com una sal. Et vaig dir si feia mal,
vas dir punxons, endins, un eriçó, tacte esberlat
que era aliment i beuratge de l’aigua que un moment més tard
també va atrapar-me. L’endemà anàvem a peu coix
amb l’animal dirigint-nos caminois de la duresa.
Va viure-hi com un fong, excavant
fins a ajuntar el llampec límit
de la nostra calç amb la seva. Va ser secret.
Feia un mal que era una cova càlida, la de l’embaràs. I va seguir
fins que es va fondre, de nit, a aquella casa que imaginàvem
forat fosc i punxes, mar i roca i el salt del trampolí
on arquejàvem la mort brotant
brànquies de sal.

[Inèdit, 2019]

Sobre la massa mare


Una galta inflant-se del secret d’un mal de queixal que no vaig voler dir. Demanar a la mare que com és això de parir i dels cops que li feia per dins, i imaginar-me-la com una galta inflada. Veure’ns, ara, tres vides en renglera, lentes i fugaces, i que em diguin que un dia vaig tenir dos ulls com dues boles grosses i blaves. Com els de la iaia.

Teniu, ara us ho diré perquè no sé si us ho he dit mai: com m’agradava a mi veure-us pastar, ficar la massa al forn i escurar les restes de sobre el marbre i saber el mal de panxa que em vindria. El mal de panxa més brillant i horrorós que recordo, que era com criar cuques de llum, perquè sempre he pensat que les cuques de llum eren bombetes que enrampaven.
 

Biografia


Maria Isern neix abans d’hora, a finals de novembre de 1994, a la plana de Vic. Creix feliçment obsessionada amb les cintes de vídeo de Tintín, Astèrix i Obèlix i Les tres bessones. Toca el piano. No llegeix gaire però li agrada que li llegeixin. El seu conte preferit parla d’un conill que guarda un ou blau que és de sucre. A batxillerat decideix fer Estudis Literaris i se’n va a viure a Barcelona. Hi ha viscut des de llavors, amb una temporada interrompuda a Roma, bullint-hi sempre ràpid i amb poca aigua. D’aquesta falta d’aigua i de barrinar dins i fora de la universitat, i també de descobrir Deleuze i Foster Wallace, sorgeix Sostre de carn (Premi Francesc Garriga de poesia, La Breu, AdiA, Cafè Central, Edicions del Buc, 2017), que parla sobre la fantasia de l’expansió infinita d’un cos i dels plaers i frustracions experimentats en descobrir-se foradat. També fa el màster en Construcció i Representació d’Identitats Culturals, treballa fent classes d’anglès a escoles i en un centre de menors migrants no acompanyats.

Actualment està fent una tesi doctoral sobre la relació entre els ulls i els forats en textos contemporanis, a cavall de Barcelona i París, col·labora a la revista Caràcters i quan té temps escriu sobre l’erotisme de les coses sense nom, encara que ja no sap si ho fa en vers, en prosa, si serà un conte llarg o curt o què.

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA