Glòria Coll Domingo és una de les poetes de l’antologia «Massa mare», a cura de Maria Callís i amb la proposta visual de Raquel Tomàs. Per a l’ocasió, ha escollit unes mitges com a objecte per dialogar visualment amb els versos.

 



Raquel Tomàs 

Tres poemes dins de l’antologia Massa mare

 

quan el meu cos
es converteixi en ruïnes
farta d’abonar amb absència
el terreny sempre àrid que em sóc
quan el meu cos
se’m ressequi en pedra
antiga com la de la teva pàtria desolada
quan el meu cos
ja no recordi l’enyor del teu
romandrà encara en ell
l’espera cicatritzada
el perfum de l’espera que és en els llavis
que besen l’ampolla que són els teus
llavis i en la sang que corre pel cos
que és teu
el cos la sang tot teu
res de mi no en queda
ni la sang
me l’ha transformada el teu nom
que em vincula per sempre a una terra
remota i que ara em pertany
i que és feta del fracàs
d’una civilització sencera que tan bé representem
tu i jo illes distants
d’impossible convergència
de patrons gastats i enverinats com ho són tots
no callaré
parlaré en boca dels perduts
i el meu crit serà far absurd per al teu retorn
aquí
a l’enlloc
estaré esperant-te aquí restaré
vigilant-te la ciutat

[Retorn, 2017]

 

Assimilació

Amb Maria Mercè Marçal
 

Bramula la maquinària que engega el dia,
i sona llunyana, perquè a prop sols hi tens el son
i allò que ell governa. Des que cap altre no ho fa
si no tu, dona que em sustentes, ha agafat la nit
una negror més negra i el dia una claredat més blava.
I com si fos viva la filla que encara no he tingut,
com si jo mateixa em fos la nena que potser no he de tindre,
em descobreixo sovint en la Impostora:
alhora qui albira la paret alta i qui l’amaga,
el sol rogent i l’astre que l’eclipsa.

És estrangera la que s’avança a barrar-me el pas,
estrangera la que prova en va d’encalçar-la:
malda el meu jo per assimilar-se al brunzit terrestre
i confondre’s en la tènue, de totes la menys amarga,
concavitat del món. Amb paraules miro de recrear-la:
per perdre-m’hi, aigua amb l’aigua del món.

[Inèdit, 2018]

 

Posseir-me

 

I jo furgava endins:
no l’home, el somni:
no l’home, el seu remot desig.
I jo recreava en ell:
no l’home, la idea d'home:
no l’home, el seu esdevenir en cos.

Un cos: posseir-lo.
Posseir el seu desig.
El seu desig, tot fet de mi.

Posseir-me.

[Inèdit, 2018]

 

Sobre la massa mare


En silenci i lentament han fermentat les nostres paraules. Grosses i rodones com a pans, en la intimitat de la cuina, les hem cuites, les hem deixat refredar a les finestres, ens les hem menjades.
Jo vull que pastem un nou pa que digui aquest nou gust: sorollós i tàctil, tot lent i tot immediat, omnipresent. Té, és de totes i per totes: mengem-nos-el.
 

Biografia


Glòria Coll Domingo (Riudoms, 1988) és música i poeta. Ha publicat Oda als objectes (Galerada, 2013; Premi Amadeu Oller 2013), Territori inhabitable (edicions de la UAB; Premi Miquel Martí i Pol de la UAB 2015) i Retorn (Godall, 2017). Ha estat convidada als principals festivals de poesia en llengua catalana, i els seus poemes han aparegut publicats en revistes literàries catalanes i estatals i antologies diverses. Pel que fa a la música, ha estudiat violoncel a l’Esmuc, al Conservatori d’Utrecht i al d’Amsterdam, i s’ha especialitzat en la interpretació històrica i la recuperació de compositor(e)s no incloses en el cànon, amb grups com Les Sélénites i el quartet La Diamantina.

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA