Maria Josep Escrivà és una de les poetes de l’antologia «Massa mare», a cura de Maria Callís i amb la proposta visual de Raquel Tomàs. Per a l’ocasió, ha escollit un caragol de mar com a objecte per dialogar visualment amb els versos.

Magranes, eriçons de mar, roca i mosques per pescar.

 

Escric perquè...

Escriptora, poeta... o almenys això voldria ser.

Professionalment faig feina editorial a Edicions 96. Gràcies a això i a la gerent de l’empresa, Dolors Pedrós, jo puc dedicar-me a fer la meua altra feina, la literària, durant quatre dies de la setmana.

Em feu “la pregunta”. I com que ens la fan tantes vegades (no he entès encara el motiu), hi he pensat bastant, per poder respondre de manera concisa i no semblar pedant.

No té cap sentit que es pregunte a algú que escriu “per què escrius”. Al meu entendre, la pregunta tindria algun sentit i algun interès si es preguntés a algú altre que no s’hi dediqués. Seria com preguntar a una xòfera per què condueixes. Escriure és el que sé fer millor. Tot a la meua vida gira al voltant de la possibilitat i la necessitat d’escriure. I com em va explicar un dia la Teresa Pascual, que alhora li havia sentit dir a Maria-Mercè Marçal, allò que té algun sentit que es pregunti una escriptora és, donat el cas, per què no escric. Quines circumstàncies o motius m’allunyen, de vegades, de l’escriptura. Escriure és la demostració que tot va bé, o no va malament del tot.
 

Tres poemes dins de l’antologia Massa mare

 

Passa la vida

1
Per obra d'un pensament,
joia de vol de milotxa,
s'eleva, brilla, s'encén,
alta com la garsa sola
en l'últim cel de ponent.

2
Patrimoni del record:
els canyars d'estiu, l'escola.
Ser qui sóc, la meua sort:
dels bancals, l'agró que vola,
i de l'ampla mar, el port.

3
Passa el fred i creixen nius.
Passen nius i creix el fred.
Passen vides, passen rius
i passa el dol, com també
passa el fred i passem vius.

[Serena barca, 2016]

 

El crit

Hi ha la intempèrie                        i hi ha el silenci
d’aquesta roba estesa          que s’agrunsa en la brisa
de la vesprada:                        estranyesa invencible
de les coses que callen.

Hi ha una por abissal emmetzinada.

I hi ha la passarel·la             que travessa l’abisme
cap als indrets en blanc     del pensament que espera
la llum que els il·lumine.

Hi ha l’abisme                         i hi ha el crit i l’anhel
de donar forma al món       i revelar-lo
en el poema.                                      Però cap paraula
no traspassa la foscor         i tan sols

el silenci s’expressa per nosaltres.

[Sempre és tard, 2020]

 

Humus

Com esquerda la terra l’arrel, dol
tant de plaer en silenci abans
de l’òrbita del crit que estremeix regions
genitals on un riu subterrani calibra
la fondària de l’enigma.
Es dilata, es contrau i nega coves
amb olor de molsa. Com esquerda
la terra l’arrel. Com la salla,
la migparteix, verga tibant àvida
d’atzur. Penell
cap on s’orienta el delit: badada
magrana. Impaciència
d’espasmes quan es tempten amb el tacte.
Lenta combustió de gemmes.
I s’interpel·len, s’exploren, es des-
construeixen, fins que un es desprèn
del seu ésser i l’altre es desprèn del seu ésser
i els dos projecten una ombra sola,
bicèfala, ondulant. Com esquerda la terra
l’arrel. Abans del temps infinitesimal
que dura la convulsió
primigènia dels cossos: bromera
breu d’ardent caducitat,
just abans del silenci
original. Pels noms dels noms
aliats amb la saliva, tot just
abans d’esdevenir humus perfet.

[Sempre és tard, 2020]

 

Sobre la massa mare

com si pastara
un poema        una vida
amb massa
mare                on tot és
potencial esfèric de l’espera.


 

Biografia

Maria Josep Escrivà (el Grau de Gandia, 1968) és autora de sis llibres de poesia, entre els quals Flors a casa (2007), que fou guardonat amb el premi Jocs Florals de Barcelona. L’any 2016 va publicar Serena barca, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 2017. Recentment ha publicat Sempre és tard (2020), distingit amb el premi Miquel de Palol de Girona. També ha conreat el gènere de la narrativa breu i narrativa per a totes les edats, amb títols com Àngels de nata (2013), L’Home del Capell de Palla (2017) o Tenda d’animals (2018).

Poemes seus han estat traduïts a l’italià, el francès, l’eslovè, el croat, l’èuscar o l’anglès. Des de gener de 2015 gestiona el blog Passa la vida.