Dolors Miquel és una de les poetes de l’antologia «Massa mare», a cura de Maria Callís i amb la proposta visual de Raquel Tomàs. Per a l’ocasió, ha escollit una rosa com a objecte per dialogar visualment amb els versos.
Fusta, plastilina, proveta, branques i pinyes de xiprer, rosa i transportador d'angles.
Escric perquè...
Soc Lola Miquel, l’expoeta Dolors Miquel, esdevinguda ara escriptora de textos lliures. I més endavant esdevindré Res. La meva família és una aliança d’animals sense vincles sanguinis amb els quals vivim vora la mar. Escric perquè visc I visc perquè escric. Ho trobo indestriable. Dic “soc”, però crec fermament que l’autora/autor hauria de desaparèixer de l’obra i esdevenir A-nònim o Sensenom. I que això hauria de passar abans que l’home desaparegués del món. Odio Elon Musk i terroristes similars.Tres poemes dins de l’antologia Massa mare
Nòduls i punts
La sala és a la primavera. Punt U.
El guardià de la sala és el guardià de la primavera. Punt DOS.
L’argument de la primavera no té pètals. Punt TRES.
* (els pètals inexistents del guardià de la primavera són l’alta metafísica. Nòdul aeri 1)
La irrealitat de la pantalla no té argument. Punt QUATRE.
* (el guàrdia de la pantalla no posseeix irrealitat. Nòdul sòlid 0)
La primavera pot ser o no una mosca. Punt CINC.
* (Impossible saber quan el text és mosca i quan la mosca és text. Nòdul aeri 2)
L’ombra més curta quan la mosca està més alta és el nord. Punt SIS.
* (Quan l’agulla i el poema coincideixen en un horitzó imantat el nord desapareix. Nòdul aeri 2)
El Nord allibera l’agulla del moviment del text. Punt SET.
* (L’agulla travessa l’aigua, però l’aigua no pot travessar-la. Nòdul sòlid- 2)
Si un text es mou i s’allibera esdevé no text i perd la tija. Punt VUIT.
* (una flor sense tija ni fulles és un òrgan de reproducció creatiu. Nòdul sòlid –3)
Les mans del guàrdia de la sala que és a la primavera agafen les no-tiges. Punt BUIT.
* (Les no-mans del guardià, en canvi, poden agafar el poema. Nòdul aeri 23)
A les no-tiges, la immobilitat de la mosca és proporcional a la immobilitat de la dona de neteja. Punt VELL.
* (a les galledes d’aigua bruta les imatges cauen al fons com rocs tirats des de la riba d’un llac. Nòdul líquid &)
[Immobilitat + immobilitat] – mosca / text = impuls de neteja o abandó. PUNT PLE.
* (tot allò que ha estat dit no existeix més enllà de la pantalla. Nòdul aeri 7)
La matèria líquida de la pantalla es magnetitza quan l’agulla del cor s’imanta. PUNT ZERO.
* (els horitzons desapareixen si qualsevol vellut vermell reboteix el món. Nòdul sòlid-1)
El guàrdia i la pantalla són la mateixa cosa, encara que de vegades ho semblen 3. PUNT DE COSTURA.
* (Qui mesura la posició del detall de la gota d’aigua al cossi, no veu el cossi, ni tasta l’aigua. Nòdul líquid -&)
La idealització del cos material és una dimensió del text innegable. PUNT DE SUTURA.
* (En qualsevol moment l’el·líptica del pètal fregarà l’ull en una distorsió de primavera matemàtica que no pertanyerà a cap estat de matèria coneguda. La inexistència voltarà el somni com una pedra suspesa en un espai visible d’un leviatan gravitatori. La por esquitxarà el vellut i l’horitzó per adormir-se entre línies ordenades, com un gos vora una Torre. Nòdul lubricant 9)
[Inèdit, 2001]
Cavalls
Cavalls, vostès els veuen! No m’obrin els ulls i mirin-los: n’estan plens els vessants! Escoltin el seu renill, aquell silenci verd, aquella petjada. Escoltin! Tapin-se les orelles i escoltin! Als ulls pàl·lids de la roca, com hi colpeja el núvol més blanc! Llepin-la! No obrin la boca i llepin-la! Trèvols de set fulles i flors de neu en plena tardor, abocant-se a l’abisme de l’animal infinit. Agafin-la! No amb les mans. Agafin-la. Premin-la contra el seu pit com si fos el fill volgut de la seva entranya. Donin-li la salabror de l’astre i mullin el seu polze en el rierol que té una capa de gel verd, com si fos una botella de vidre. Els somriurà! Abans de trencar-se, ell els somriurà! No amb els llavis, no! Amb l’ànima que se li havia refugiat dins dels ossos.
[Ictiosaure, 2019]
Cementiri
Van fer aquesta ciutat per a confondre’ns. S’hi entra seguint el fil de la memòria. Cada caminant el seu propi fil. Són tots diferents. Diferents totes les sortides. Els guies ens hi duen. Tu vas a dins. Mai recordaràs aquest lloc. Hi ha lletres i números. Arbres sagrats. Sacerdotesses transformades en aus salvatges. Profecies. Caminem amb gent. Jo tampoc sabré tornar-hi. Nem entre xiprers. Voluptuosos. Els xiprers ens agraden, i també els roures. Posa’m dins d’un roure, com la Roudoreda. Ni mort pots deixar de fer bromes. Però no te les ric. Encara que t’enfadis. El cec Borges diu que som en un laberint. Jo dic de Boira. Que té olor muda i no cega. I sap transformar les façanes. No sabré tornar-hi. T’ho dic ara que encara estem junts. Mentre travessem efígies i àngels. Perquè ho sàpigues. De fet no es pot tornar enlloc. Sempre s’hi arriba per primera vegada. Contínuament només s’arriba. Tu et quedaràs aquí. Si l’amor fos etern, no se’m quedaria la veu amagada rere els llavis com una nena molt i molt espantada del sotrac sec. Del cop al cor. Del sotrac dur. Pedra i fusta. Fusta rosegant la pedra. So moll de ciment, tan moll, tan absolutament sexual i humit. Penetrant. Aterrador com una violació. Empenyent el violador. Gotes de suor cauen sobre el ventre inexistent, m’immobilitzen. Les veus dels homes aturen el crim. Tu ets a dins. No sabré tornar-hi. Llenço al cel boles aspres de xiprer. Em creuen la veu milions de paraules inconnexes.
[El guant de plàstic rosa, 2017]
Sobre la massa mare
Biografia
Dolors Miquel. Lleida. Poeta.
