Josefina Contijoch és una de les poetes de l’antologia «Massa mare», a cura de Maria Callís i amb la proposta visual de Raquel Tomàs. Per a l’ocasió, ha escollit pedres com a objectes per dialogar visualment amb els versos.

 



Raquel Tomàs 

Tres poemes dins de l’antologia Massa mare

 

Mare


                        Llunyana Mare, Rosa meva Eterna
                        Odysseus Elytis, Dignum Est)
Oh mare innominada
que flueixes en mi
i jo de tu flueixo
oh mare inabastada
de tu l’amor deriva
i en tu l’amor acaba
oh mare invulnerable
més endintre de tu
no he penetrat en res
oh mare idolatrada
bassa lava cordó
magma plàncton quimera
oh dolça mare absorta
tèrbol estany de roses
llunyana mare esquiva
flonja rosa carnívora
bressa’m en el solatge
oh rosa meva eterna.

[Les lentes il·lusions, 1996]

 

Mare dels ofegats


Mare dels ofegats
patrona dels setials encimbellats
far dels abandonats al lliure albir
dels cors asclats dels orfes espantats

dóna’ns les herbes d’embogir
sal a la clastra per llepar
i anar fent cos anar tirant
per la sendera fosca del delit

mare del donar a llum
que sigui llarga l’hora de durar
i curt el desesper de veure-hi clar
ens aquest llosc sembrat del pedregar.

[Congesta, 2017]

 

Poema d’aniversari


(avui en faries 117)
(poema inèdit)

Silencis guardats penjats d’un fil i eixuts
ben teus i morts
ben maurats i en el remull dels anys
ara ja rovellats i morfondits
extenuats de tant callar
ben meus ara sí
només vessats en lleu murmuri a alguna orella atenta

a mi em toca arrossegar-los pel camí ral de ponent
perquè me’n faci càrrec
després del teu sotrac del bell morir
i tel’s transmeti intactes
quan sigui i on sigui la nostra trobada
on sigui que els morts sou guardats de tot mal

amén i gràcies per la teva immensa i densa
ombra protectora mare
em sembla que no t’ho havia dit mai.

[Inèdit, 17 maig 2019]

 

Sobre la massa mare


La meva mare era una massa fermentada en la no molt llarga vida que va viure, durada mitjana, ni massa ni poc, plena d’incidents i de desastres ensotats i desencisos personals i col·lectius. Era un prat corull de saba esponjosa i fructífera, però no ho explicava a ningú perquè era una portadora de saba silenciosa. Ho va aguantar estoicament, semblaria. Va morir quan ja estava cansada de viure. Tot molt endreçat, net i obscur, fàcil i complicat, semblaria. M’hi vaig entendre malament i després bé, fins arribar a la fermentació final, plena de claredat i de comprensió i de saba a punt de donar forma i sabor a la vida.

[Inèdit, 2019]

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA