Maria Callís és una de les poetes de l’antologia «Massa mare», coordinada per ella mateixa i amb la proposta visual de Raquel Tomàs. Per a l’ocasió, ha escollit un colze de canonada com a objecte per dialogar visualment amb els versos.
Pedra volcànica, marc, minerals, colze de canonada, porró, mirall i taronja borda.
Tres poemes dins de l’antologia Massa mare
TARONJA BORDA
Tot va començar amb un parell de gotes distretes, amb aquell no que em vas dir de la cuina estant i que jo vaig confondre amb el soroll de l’aixeta de la pica, que no acabava de tancar del tot bé. Aquesta setmana tampoc, i l’aixeta que cada dia perdia més, i el soroll de l’aigua sobre els plats bruts, que em va començar a semblar que feria una mica, amb un clonc orgullós sobre la vaixella indefensa, i jo preocupada. Perquè era càndida, jo, i vaig córrer a collar-la bé, potser si hi poses una goma nova ho arreglaràs, no t’hi caldrà pensar més, i els meus dits, petits, una mica freds i una mica insegurs, desenroscant la vàlvula, tractant les pecetes amb cura, netejant, treu aquesta brutícia, les ungles minucioses gratant amb insistència, col·loca-hi la goma nova, d’un blanc impecable, que la vella fa molts anys que és vella i ja va carregada de grinyols. La cuina era neta, com sempre, i jo em vaig mirar l’obra feta, tranquil·la mentre m’eixugava les mans amb un parrac: tot anirà bé, has fet les coses amb cura, esforçadament. Però arribaven els vespres i tu, de lluny estant, em posaves un tub de silenci a l’orella: té, escolta. Veus com no se sent res? Però jo la sentia, forta com mai, la remor. De debò que no hi ha cap fressa?, feia jo, i tu ferm que no i amb una engruna de ràbia, una engruna, només, que et lluïa fugaç als ulls com lluïa l’aigua fent-se gota a la punta de l’aixeta. I jo compungida, compungida i una mica obtusa del cap, que sempre m’ha costat d’entendre les coses perquè mai no passa la cosa justa per a la paraula que em brosta: tot se’m fa paraula de seguida i llavors no veig res que no siguin paraules i el paisatge em mareja, com si inflés globus i més globus de paraules i l’heli em pugés al cap. I com que tu eres llest i, de lluny estant, amb un gest sec de les mans em deies silenci, jo et creia i em deia que tot plegat érem jo i la meva dèria, que el fèiem, el sorollet. Insolent. Mala dona. Mentidera, mentidera, mentidera, tres cops mentidera que et fan taronja borda, em deia. I em ficava amb ràbia el bastonet a les orelles: calla, cap meu, calla que ets dolent i les preguntes fan soroll i el soroll fa nosa.
[La ciutat cansada, 2017]
L’autora llegeix el poema
CANSONETA LEU E PLANA
que sóc que no sóc la veïna
que sóc que no sóc una estranya
que ploc que no ploc: pedregada!
que faig i desfaig la corranda
que sóc que no sóc una espina
que sóc que no sóc maltempsada
que·t faig que no·t faig mala cara
que ho dic tot que no dic paraula
que sóc que no sóc que m’oblid
que corro més lluny que l’speed
que callo i em menjo el desig
que calla i enfonya’l al pit
que visc que no visc lluny d’aquí
que caic que no caic terra endins
que tot es confon: déus i nits
que vinc com l’speed ja t’ho he dit
que sóc que no sóc un morter
que pans i porrons i alegria
que·m giro i de cop fot mal temps
que calla collons i fes via
que sóc que no sóc camí ral
que sóc que no sóc tramuntana
que pugis amb mi al darrer cim
que pugis amb mi fins l’albada
[La matinada clara, 2009]
L’autora llegeix el poema
UN SOL S’APAGA A LA FINESTRA DEL SEU QUARTO
De tots els llocs del món, de tots els llocs secrets
i arrecerats del món, va entrar per la finestra
del seu quarto i es va fondre, suau i lent,
sobre els llençols que feien rues i olor
de calor i nit. I diu que allí s’hi va morir.
Anava tip del raig tenaç del verb que estiro,
com qui allargassa un braç que sap terrós i mètric
en excés, i en fa un gra massa, o com qui vol
dir veritats que rimin tort la pell del món
—suor i xardor carn a través del desencís.
Es va morir, un sol marró d’ales menudes,
i les albors d’una possible geometria
—estalagmites d’un bell cant que avui se’m fa
tot mineral, com els camps vastos de l’oblit—
varen marxar, lentes com marxa aquest capvespre,
amb la mollesa d’un estiu que té color
de mort d’ocell, i que ell ha dit que no es vol pondre.
[Inèdit, 2017]
