Anna Gas és una de les poetes de l’antologia «Massa mare», a cura de Maria Callís i amb la proposta visual de Raquel Tomàs. Per a l’ocasió, ha escollit una totxana com a objecte per dialogar visualment amb els versos.
Totxana, suro, molsa, peces de fusta i tub d’alumini flexible.
Escric perquè...
Soc l’Anna, nascuda a Barcelona el 1996. La llavor originària de la meva escriptura és, per una banda, la creació de mons ficticis —molt reals en el paper— que funcionin com a unitat poètica que transcendeixi i transformi la mirada sobre la realitat; per l’altra, la pugna perenne entre el repte i el gaudi, i el trànsit per l’espai de grisos entre l’un i l’altre en què es va modelant la meva identitat. Em ve al cap la veu de la Rodoreda afirmant-me que escric per sentir que soc.Tres poemes dins de l’antologia Massa mare
29 de juliol II
de les vores del pou ple
en surten parets opaques
que fan creure a una dona
que beu ella sola.
entre paret i paret,
agenollada, només
veu el reflex movedís
del seu rostre en l’aigua.
i beu convençuda que
la seva única xuclada és
la que va buidant el pou.
a la fi quan cau pot veure
amorrades altres dones
abeuradores, tan sols
des de ben al fons.
perquè de totes és ella
l’única que no ha sabut
mantenir-se fora del pou.
(Crossa d’aigua, 2017)
70
que amarga la vida
del catalitzador, que útil.
que descompensada l’empenta
heroica sense lucre.
i tu, amb l’espadat al pit
que en ciment moll va petjar
l’altre; i l’altre, fent l’escala
cap al cel romput de sendes
sense mirar un cop enrere
l’esglaó incòmode amb què
va fregar el vèrtex del foc:
hi ha trampes que enrampen
la cama sencera i perforen,
letals, les venes que desfilen.
(Llengua d’àntrax, 2019)
Aniversari
Al marge del passatge hi ha una alzina
d’arrels antigues que ens feia, tenaç,
d’arca i far destre molt abans que al cos
se m’elevessin corbes i en pogués
tocar la branca amb el braç allargat,
molt abans que en pintessis tu l’escorça
o els fruits, que l’imitessis en vinclar-te
com si així el vent et guiés també a tu.
Ni la destral ni l’incendi sotmeten
l’arbre que ens sobreviu i que endins serva
com s’alça el temps contra el nostre fracàs
d’anomenar-lo quan en fem mirall.
Només l’arbre ens sabrà quan ens trobem
sota l’ombra feixuga de la copa
on, frec a frec, ens cruixirem alhora
cedint al so marró d’aquella fulla
que un dia excepcional es deixa caure
i reverbera en el nostre transcórrer,
endins la saba, perseguint el cel.
(Inèdit, 2020)