Blanca Llum Vidal és una de les poetes de l’antologia «Massa mare», a cura de Maria Callís i amb la proposta visual de Raquel Tomàs. Per a l’ocasió, ha escollit una baldufa com a objecte per dialogar visualment amb els versos.

 

Tela, escorça, flors, baldufa, torre i cavall.

 

Escric perquè...

Faig de mare, d’escriptora, de treballadora social, de filòloga. Soc, per tant, algú que es relaciona difícilment –o amb molta punxa– amb el verb ser. Escric perquè alguna cosa n’he de fer, de l’emoció de l’amor i del viure i de l’esclat de la idea. I escric, també, perquè em costa. I tot el que ve costa amunt, m’agrada.
 

Tres poemes dins de l’antologia Massa mare

 

VII

Concentra’t i digues, suposada llumera
en manifesta misèria, concentra’t i digues

on t’és el final si ni crim ni naufragi
han bastat per fer miques la nit?

Bressola’t i digues on t’és l’evidència de l’alba,
on t’és el verb absolut,
on t’és la durada.
Bressola’t i digues on es desperta la força,
on s’esgota el costum,
on se separen «jo» i «tu» i per on es busquen.
Bressola’t i digues per què l’impossible et deslliura,
per què la paraula et fa d’arca o l’és tota,
per què es defensa la pàgina.
Bressola’t i digues qui eixampla el redol,
qui posa en dubte la torre,
qui és qui ajunta les aigües.
Bressola’t i digues com dius el contrari,
com dius filferrat,
com dius sempreviva.
Bressola’t i digues si vols el fantasma,
si vols una màscara o cap o en vols mil.
Bressola’t i digues, tu que pareixes sentit,
si aquella sola carn dins la nit
et diu «té» o et diu «no» o et pregunta.

A tu no que no et feien els petons d’adormida
perquè no t’ensenyorissis.
A tu te’ls feien desperta i ara no calles ni caus
però tens la força tronada i et desestufes aviat
i enyores molt i plores ràpid i escrius convençuda
i no tant —potser no has entès de què anava la muda
ni què vol dir l’altre repte; potser has mal llegit
aquesta cosa de l’entre i aquesta flor que no és una—,
però escrius exposada i valenta i amb un pal a la mà,
que, per salvar dos ocells, atuparàs dues gates.

No hi ha pronom per lligar-nos:
ens hem confiat a una nostredat estrangera

per l’amor nostre diu teu i diu meu, amor meu,
i ens contradiu i se’n riu, de la inversió feta norma.
Vine, amor meu, que escoltarem la proposta i la protesta
—contra l’ésser-per-a-la-mort, néixer dos cops;
contra el viure que mata, escriure després i pel núvol—
i que l’exili antiquíssim, oh rebrot meu, sigui bàlsam —i no bandera.

Serà des d’aquí, que serem acusats d’insolents amb la casa.

Serà des d’allà, que udolarem enfosquits
i que podrem ensumar-nos i fugir-nos per dins
i fer una entrada a cavall i ser tan petits
i parlar tan fluixet que farem molta nosa.

 

 

[Aquest amor que no és u, 2018]

 

Flors i fems

 

T’escomet un eixam de mosques sàvies. Un no sé què, no de grills, sinó de mosques, migparteix cada teu vers. Et ve per astre o per desastre aquest brunzir d’amic eixam: l’èpic errant. La seva gesta és la del vent i la glòria una prunera. Tu, l’enamorat de l’ocellàs sobrevolant prunes i vent. Li fas un lai de sopa antiga a aquesta reina de l’eixample. Una gavina té el seu lloc davant ta casa i t’ho veu tot: el desesper, la histèria vella, el séc al cap, l’art a l’amor i aquest nan que et fa senyals. I pateixes, sí, que és patint que tens el fil que no se’t trenca. L’actitud de ser molt poc però ser-ho amb tot. Tot és buit, callat, ja no hi ha res i t’escomet un eixam de mosques sàvies. I persisteix la boca oberta de tants ulls que hi ha a les ales. Llur saber travessa mars i masos vells, piles de fems i flors obertes. Des del subsòl al més pur èter hi ha l’espai de lloc-per-moure’s. I se’t fa el viure aquesta espera. Càntic vivent, vela llatina, fosca energia, la de la llum.

 

[Homes i ocells, 2012]

 

Tan bonic i tan negre

No li clavis les dents.
No li reguis la pau.
No li cantis la pena que tens
ni a la cara ni enlloc.
No li diguis finestres.
No li diguis t’espero.
No li diguis l’infern
ni exactament el contrari.
No li diguis que penses
que com que no et deia res
pensaves que sí,
que es va invertir un precipici,
que es van engabiar molts ocells
i que un règim va caure.
No li piquis la porta.
No li doblis cervells.
No li apaguis el foc.
No li facis un nus.
No li preguntis si la por li ha marxat
o si la por se li escampa.
No li vegis misteri.
No li assenyalis cavalls
ni un futur galopant.
No li mesuris el mal.
No li ensenyis quant pesa
el que dius i el que no.
No li donis verins.
No li rimis dos verbs.
No li vinguis amb flors
que s’esclafen per viure.
No li esquerdis l’esquerda.
No li ballis fiblons.
No li parlis del món
que tremola si el veu.
No li parlis de tant.
No li parlis d’un cel
ple de vols i de bales
ni del cel tan bonic i tan negre.
No li exageris la set.
No li recordis que plou
ni si la pluja és petita
ni si la petita és la mort.
Escriu-li només,
i fes-ho distret, descarat,
descarnat i directe,
que l’amor prefixat
ni t’agrada ni no,
però que sempre t’ha fet
una mica de mandra.

 

 

[Amor a la brega, 2018]