Ets a:

La Il·lustració

La Il·lustració

(Nou diccionari 62 de la literatura catalana)

Valent-se de les armes d'un raonament assessorat per l'experiència, la il·lustració europea (també anomenada il·luminisme) partia d'uns postulats relativament simples, com eren l'atac frontal contra el criteri d'autoritat, l'especulació pura i qualsevol dogmatisme i rutina, amb vista a assolir una nova societat més justa bastida sobre normes naturals i viable per obra dels progressos científics i tècnics.

El moviment, en evolucionar, no deixà de complicar-se i fins de contradir-se en raó d'antinòmies congènites. Per citar-ne de bàsiques: la irracionalitat mateixa de la naturalesa, l'encaminament del dubte metòdic vers l'escepticisme o com a mínim el relativisme, l'encarament de l'egoisme pragmàtic contra l'altruisme o les aspiracions a la justícia social, o la incompatiblitat entre l'objectiu natural cosmopolita i el realisme nacional.

Que unes tals discordances es plantegessin més enllà de les fronteres ja implica una major complexitat del fenomen als Països Catalans, on s'agreujaria per l'addició d'una constant pertorbadora: la llengua del país hi era progressivament foragitada com a vehicle de l'expressió escrita. Amb el problema de la llengua sempre existent, la situació es presentava, aquí, d'antuvi, com la definia sentenciosament i esquemàtica un Antoni de Capmany jove: «El segle passat [el XVII] fou l'edat de la imaginació: hi floriren els poetes i els prejudicis; el nostre és el de la raó». Una postura efectivament aplicada, com ho demostren els mots clau que suren als textos il·lustrats: en una posició privilegiada, al costat de «natura» o «raó», les paraules «útil», «utilitat» justificaven una teoria inicialment sincera i despresa, combinada, però, amb unes deduccions pràctiques principalment materialistes (com la resposta beneficiosa a la burocràcia centralitzadora o el manteniment del mercat americà castellanoparlant pels llibreters i impressors catalans).

En aquest context, el conjunt del material ideològic explica que les opcions més freqüents i fecundes es decantessin cap a les branques no literàries: acadèmies científiques o mèdiques, amb la Junta de Comerç barcelonina, aplegaven els grups verament il·lustrats, encapçalats per homes de prestigi europeu (Andreu Piquer, Salvà i Campillo, Martí i Franquès), reforçats per tertúlies o cenacles d'estrats socials progressistes, lectors de llibres estrangers (sobretot francesos i molts d'ells prohibits.

Enmig d'aquestes activitats científiques, la història (mai no perfectament deslligada de la polèmica història eclesiàstica) se situà en un lloc privilegiat i desmarcat alhora. Pertanyia a l'esperit del segle en tant que renovadora i crítica, i fou representada per un estol brillant, seguint la iniciació metodològica del valencià Jacint Segura (1736), i represa, al Principat, per l'impuls del bisbe Ascensi Sales. En castellà o en llatí, aquesta escola històrica havia d'influir al seu torn molt pregonament sobre la literatura i la política del país. Quant a les lletres pures, la nova mentalitat considerava en efecte que l'obra havia de ser útil o no ser. En derivava un menyspreu raonat de la lírica gratuïta; i la màxima consideració era obtinguda (amb els ja esmentats d'història o de polèmica religiosa) pels textos de moral o de pedagogia, cosa que explica l'èxit de la novel·la de l'alacantí P. Montengon Eusebio, hereu cristià de l'Émile de Rousseau.

Si la utilitat es considerava segons l'efecte obtingut o la difusió desitjada, el castellà fornia el vehicle d'expressió literària. Si es valorava millor el prestigi, la funció era compartida amb el llatí, fins al 1770 almenys: quan la il·lustració, hereva de lluites anteriors dels «moderns» contra els «antics», féu triomfar arreu les llengües vulgars. D'aquí la dificultat d'acceptar plenament la qualitat d'il·lustrats atribuïda a crítics i erudits com Gregori Mayans o Josep Finestres, tan aferrats al passat i al seu símbol, el llatí. Tot el que precedeix menaria a la conclusió òbvia que no existí literatura il·lustrada en llengua catalana, com també a l'evidència de la mediocritat d'una escriptura en llengües manllevades. Amb tot, de la complexitat dels factors se'n deduiran unes matisacions obligades: la realitat divergí de la pura aplicació del bloc doctrinal en algun punt capital. Bastida en part amb el fervor del jansenisme didàctic, alimentada pel nacionalime necessari a l'episcopalisme i el regalisme de moda (recuperats a l'espanyolisme en bona part, però no definitivament), la doctrina bàsica, recolzada de primer sobre un fred realisme historicocientífic, fou aviat sapada i desviada per un subconscient col·lectiu encara vibrant de la lluita civil i la desfeta de 1714; i es metamorfosejà progressivament en afanys preromàntics. Comencà afavorint estudis erudits sobe la gènesi i el desenvolupament de la llengua (un dels objectius de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona), en passarà a les apologies (I. Ferrera) i conduirà a les polèmiques i les exaltacions de final de segle (J. P. Ballot, I. Torres Amat). Amb aquest itinerari, el problema de la llengua quedava plantejat analíticament (en realitat sentimentalment) quant a la literatura pròpiament dita. Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre la Il·lustració a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/periode/la-illustracio>

 
   
>>
Poesia dibuixada
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra