La Il·lustració

(Nou diccionari 62 de la literatura catalana)

Valent-se de les armes d'un raonament assessorat per l'experiència, la il·lustració europea (també anomenada il·luminisme) partia d'uns postulats relativament simples, com eren l'atac frontal contra el criteri d'autoritat, l'especulació pura i qualsevol dogmatisme i rutina, amb vista a assolir una nova societat més justa bastida sobre normes naturals i viable per obra dels progressos científics i tècnics.

El moviment, en evolucionar, no deixà de complicar-se i fins de contradir-se en raó d'antinòmies congènites. Per citar-ne de bàsiques: la irracionalitat mateixa de la naturalesa, l'encaminament del dubte metòdic vers l'escepticisme o com a mínim el relativisme, l'encarament de l'egoisme pragmàtic contra l'altruisme o les aspiracions a la justícia social, o la incompatiblitat entre l'objectiu natural cosmopolita i el realisme nacional.

Que unes tals discordances es plantegessin més enllà de les fronteres ja implica una major complexitat del fenomen als Països Catalans, on s'agreujaria per l'addició d'una constant pertorbadora: la llengua del país hi era progressivament foragitada com a vehicle de l'expressió escrita. Amb el problema de la llengua sempre existent, la situació es presentava, aquí, d'antuvi, com la definia sentenciosament i esquemàtica un Antoni de Capmany jove: «El segle passat [el XVII] fou l'edat de la imaginació: hi floriren els poetes i els prejudicis; el nostre és el de la raó». Una postura efectivament aplicada, com ho demostren els mots clau que suren als textos il·lustrats: en una posició privilegiada, al costat de «natura» o «raó», les paraules «útil», «utilitat» justificaven una teoria inicialment sincera i despresa, combinada, però, amb unes deduccions pràctiques principalment materialistes (com la resposta beneficiosa a la burocràcia centralitzadora o el manteniment del mercat americà castellanoparlant pels llibreters i impressors catalans).

En aquest context, el conjunt del material ideològic explica que les opcions més freqüents i fecundes es decantessin cap a les branques no literàries: acadèmies científiques o mèdiques, amb la Junta de Comerç barcelonina, aplegaven els grups verament il·lustrats, encapçalats per homes de prestigi europeu (Andreu Piquer, Salvà i Campillo, Martí i Franquès), reforçats per tertúlies o cenacles d'estrats socials progressistes, lectors de llibres estrangers (sobretot francesos i molts d'ells prohibits.

Enmig d'aquestes activitats científiques, la història (mai no perfectament deslligada de la polèmica història eclesiàstica) se situà en un lloc privilegiat i desmarcat alhora. Pertanyia a l'esperit del segle en tant que renovadora i crítica, i fou representada per un estol brillant, seguint la iniciació metodològica del valencià Jacint Segura (1736), i represa, al Principat, per l'impuls del bisbe Ascensi Sales. En castellà o en llatí, aquesta escola històrica havia d'influir al seu torn molt pregonament sobre la literatura i la política del país. Quant a les lletres pures, la nova mentalitat considerava en efecte que l'obra havia de ser útil o no ser. En derivava un menyspreu raonat de la lírica gratuïta; i la màxima consideració era obtinguda (amb els ja esmentats d'història o de polèmica religiosa) pels textos de moral o de pedagogia, cosa que explica l'èxit de la novel·la de l'alacantí P. Montengon Eusebio, hereu cristià de l'Émile de Rousseau.

Si la utilitat es considerava segons l'efecte obtingut o la difusió desitjada, el castellà fornia el vehicle d'expressió literària. Si es valorava millor el prestigi, la funció era compartida amb el llatí, fins al 1770 almenys: quan la il·lustració, hereva de lluites anteriors dels «moderns» contra els «antics», féu triomfar arreu les llengües vulgars. D'aquí la dificultat d'acceptar plenament la qualitat d'il·lustrats atribuïda a crítics i erudits com Gregori Mayans o Josep Finestres, tan aferrats al passat i al seu símbol, el llatí. Tot el que precedeix menaria a la conclusió òbvia que no existí literatura il·lustrada en llengua catalana, com també a l'evidència de la mediocritat d'una escriptura en llengües manllevades. Amb tot, de la complexitat dels factors se'n deduiran unes matisacions obligades: la realitat divergí de la pura aplicació del bloc doctrinal en algun punt capital. Bastida en part amb el fervor del jansenisme didàctic, alimentada pel nacionalime necessari a l'episcopalisme i el regalisme de moda (recuperats a l'espanyolisme en bona part, però no definitivament), la doctrina bàsica, recolzada de primer sobre un fred realisme historicocientífic, fou aviat sapada i desviada per un subconscient col·lectiu encara vibrant de la lluita civil i la desfeta de 1714; i es metamorfosejà progressivament en afanys preromàntics. Comencà afavorint estudis erudits sobe la gènesi i el desenvolupament de la llengua (un dels objectius de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona), en passarà a les apologies (I. Ferrera) i conduirà a les polèmiques i les exaltacions de final de segle (J. P. Ballot, I. Torres Amat). Amb aquest itinerari, el problema de la llengua quedava plantejat analíticament (en realitat sentimentalment) quant a la literatura pròpiament dita.

Restarien naturalment exclosos de la vitalitat renovadora de la il·lustració: tant els vestigis del barroc, per raó de la seva irracionalitat, com l'academicisme i el neoclassicisme, per massa tenallats al passat i a les regles, i tots ells pel seu pecat de gratuïtat. Unes consideracions contextuals hauran de mitigar aquí també l'afirmació. De fet, nosaltres estimem en les obres assenyalades de l'època -rarament reeixides (Menorca)- menys el valor intrínsec que la consideració que els autors atorgaven a la llengua, quan continuaven considerant-la digna de la seva ambició i els seus esforços. Una valoració paral·lela de llenguatges vulgars havia estat percebuda a d'altres països, amb un plantejament lingüístic diferent, i més per esnobisme que no per una convicció profunda i raonada. Al Rosselló l'utilitarisme afavorí finalment la imposició jacobina del francès. Com la del castellà a la resta dels Països Catalans, la literatura de l'Il·luminisme va adoptar sovint solucions estètiques híbrides, amb predomini de les formes neoclàssiques o preromàntiques. Les mostres d'aquesta literatura en català, però, són escasses i aïllades.

Deixant de banda la literatura «culta», roman el conjunt dels gèneres populars com a portaveus més qualificats del temps. En prosa: el teatre jocós i satíric (entremesos) i, més que tot, els textos (la majoria inèdits) redactats per no professionals: epistolaris, narracions privades, dietaris reflecteixen la mentalitat de l'època, encara que n'ocupi un primer rengle el Calaix de sastre, l'autor del qual, el baró de Maldà, se situava al pol oposat dels il·lustrats. La poesia popular, sobretot, espontània i multiforme, conferí a la literatura del segle xviii uns títols de noblesa de vegades superiors als assolits per les temptatives cultes. Aquí també sense nexes gaire estrets amb la il·lustració: aquells només que li reconeixerien el fet de desenvolupar-se sota els signes de «natura» i de «llibertat», amb independència de normes acadèmiques i mantenint contra tot obstacle l'associament legítim amb la llengua del poble.

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA