Sebastià Juan Arbó

Em proposo d'escriure una història fosca, una història de violència i de nit. Els personatges, per a acostar-se a la veritat del que succeí, hi haurien de passar com sota el buf d'una contínua tempestat, car així passaren per la vida. Per aquesta causa la meva ploma romania indecisa des de molt temps, de por que la narració no es malmetés entre les meves mans i no quedés desproveïda d'aquella senzilla grandesa, unida a un profund dramatisme, que adquiria en llavis d'aquells de qui vaig sentir-la referir allà al poble, a Amposta: amb aquella emoció tan humana i tan viva que només pot conservar en les paraules dels qui foren testimonis dels fets i sofriren i es compadiren amb el dolor de les criatures. Tan viva era aquesta de què es revestia per a mi la història, que encara avui, a través dels anys transcorreguts, em fa estremir d'horror i de pietat; és com si al davant meu, davant de la meva ànima, passés un grup de persones, en torb vertiginós, arrabassades per un obscur destí, cap a la nit del sofriment i de la mort; és com si passessin empesos per una força invencible, i un els mirés i es trobés impotent per a llargar-los una mà; per llançar al seu pas un advertiment pietós: com un que estigués lligat de peus i mans i veiés com davant els seus ulls s'atropellava un innocent.

Sebastià J. Arbó, proemi a l'edició definitiva de Tino Costa (Barcelona, Club Editor, 1968)

La consternació que va crear a la societat literària catalana la publicació de les primeres novel·les de Sebastià Juan Arbó ha condicionat per sempre més la recepció que es fa d'aquest autor. L'inútil combat (1931), Terres de l'Ebre(1932), Hores en blanc (1933) i Camins de nit (1935) van convertir Arbó en "l'escriptor de l'Ebre" i en "el petit Dostoievski", dos encunys que diuen molt de l'essència d'aquests llibres però que, com qualsevol encuny, limiten de manera llastimosa la dimensió d'un escriptor naturalment més complex.

[...]

Les definicions que Sebastià Juan Arbó va donar d'ell mateix en memòries, entrevistes i columnes d'opinió donen una idea força coherent de la seva personalitat i de les seves preferències estètiques. Per començar, quan la revista Mirador (30-6-1932) l'interroga sobre el símptoma de la seva vocació literària, dóna aquesta resposta de signe inconfusiblement romàntic: "Una cançó que us ha cantat al cor en una nit de desvetllament...

Una tendresa misteriosa que us ha arrencat sanglots, un sentiment d'angoixa indefinida i de tristesa que necessitàveu comunicar, una vibració sobtada de joies exultants que es tornaven himne." I d'acord amb aquestes pautes, al primer llibre de memòries relaciona el so dels corns amb què les barques feien saber la seva arribada al port, i que ell sentia des de la seva finestra infantil, amb la vocació literària: "Con ellas parecía sumergirme en un extraño mundo de misterio y de poesía; como suspenso entre la noche de donde venía y la noche adonde iba, (...) con una llamada misteriosa que no sabía entender, con no sé qué dependencia estelar y profunda, como si viniendo del pre-mundo me llamase a las delicias de una felicidad perdida o soñada; como si en el son de las caracolas escuchase la llamada de mi verdadera patria, la patria de mi espíritu, en el cual estuviese el fundamento cierto de mis anhelos y de mis nostalgias". La importància de la vocació, el caràcter gairebé sagrat de l'escriptura, queda també remarcat quan l'home de vuitanta anys que era l'autor en el segon volum de memòries, Los hombres de la ciudad (1982), passa balanç: "...mi fidelidad a mi vocación en lucha con las circunstancias más adversas. Es creo lo más importante de mi vida, es la plena justificación."

Però la literatura no és només una vocació i una justificació, sinó també una catarsi personal. Això és el que l'autor reconeix que va representar per a ell l'escriptura de les dues novel·les que anomenem existencialistes, L'inútil combat i Hores en blanc. Trenta anys després d'escriure aquestes novel·les, el 1967, quan publica L'espera, en el pròleg, diu que hi ha "la meva ànima en un dolorós esforç cap a la sinceritat", ja que l'originalitat no prové de "adoptar d'una manera artificiosa i forçada aquesta o altra tècnica", sinó que "l'originalitat consisteix en un to personal que ve de l'ànima." En aquest mateix pròleg Arbó s'empara en una tradició literària diferent de la que cita habitualment, i considera com a autors modèlics per la seva originalitat Allan Poe, Leopardi, Baudelaire, Dostoievski i Kafka. Continua llegint...