Noms propis

Sebastià Juan Arbó

Noms propis

Sebastià Juan Arbó

N'han dit...

Em proposo d'escriure una història fosca, una història de violència i de nit. Els personatges, per a acostar-se a la veritat del que succeí, hi haurien de passar com sota el buf d'una contínua tempestat, car així passaren per la vida. Per aquesta causa la meva ploma romania indecisa des de molt temps, de por que la narració no es malmetés entre les meves mans i no quedés desproveïda d'aquella senzilla grandesa, unida a un profund dramatisme, que adquiria en llavis d'aquells de qui vaig sentir-la referir allà al poble, a Amposta: amb aquella emoció tan humana i tan viva que només pot conservar en les paraules dels qui foren testimonis dels fets i sofriren i es compadiren amb el dolor de les criatures. Tan viva era aquesta de què es revestia per a mi la història, que encara avui, a través dels anys transcorreguts, em fa estremir d'horror i de pietat; és com si al davant meu, davant de la meva ànima, passés un grup de persones, en torb vertiginós, arrabassades per un obscur destí, cap a la nit del sofriment i de la mort; és com si passessin empesos per una força invencible, i un els mirés i es trobés impotent per a llargar-los una mà; per llançar al seu pas un advertiment pietós: com un que estigués lligat de peus i mans i veiés com davant els seus ulls s'atropellava un innocent.

Sebastià J. Arbó, proemi a l'edició definitiva de Tino Costa (Barcelona, Club Editor, 1968)

La consternació que va crear a la societat literària catalana la publicació de les primeres novel·les de Sebastià Juan Arbó ha condicionat per sempre més la recepció que es fa d'aquest autor.

Sant Carles de la Ràpita, 1902 - Barcelona 1984. Novel·lista, dramaturg, biògraf i traductor

L'inútil combat (1931), Terres de l'Ebre(1932), Hores en blanc (1933) i Camins de nit (1935) van convertir Arbó en "l'escriptor de l'Ebre" i en "el petit Dostoievski", dos encunys que diuen molt de l'essència d'aquests llibres però que, com qualsevol encuny, limiten de manera llastimosa la dimensió d'un escriptor naturalment més complex.

Les definicions que Sebastià Juan Arbó va donar d'ell mateix en memòries, entrevistes i columnes d'opinió donen una idea força coherent de la seva personalitat i de les seves preferències estètiques. Per començar, quan la revista Mirador (30-6-1932) l'interroga sobre el símptoma de la seva vocació literària, dóna aquesta resposta de signe inconfusiblement romàntic: "Una cançó que us ha cantat al cor en una nit de desvetllament...

Una tendresa misteriosa que us ha arrencat sanglots, un sentiment d'angoixa indefinida i de tristesa que necessitàveu comunicar, una vibració sobtada de joies exultants que es tornaven himne." I d'acord amb aquestes pautes, al primer llibre de memòries relaciona el so dels corns amb què les barques feien saber la seva arribada al port, i que ell sentia des de la seva finestra infantil, amb la vocació literària: "Con ellas parecía sumergirme en un extraño mundo de misterio y de poesía; como suspenso entre la noche de donde venía y la noche adonde iba, (...) con una llamada misteriosa que no sabía entender, con no sé qué dependencia estelar y profunda, como si viniendo del pre-mundo me llamase a las delicias de una felicidad perdida o soñada; como si en el son de las caracolas escuchase la llamada de mi verdadera patria, la patria de mi espíritu, en el cual estuviese el fundamento cierto de mis anhelos y de mis nostalgias". La importància de la vocació, el caràcter gairebé sagrat de l'escriptura, queda també remarcat quan l'home de vuitanta anys que era l'autor en el segon volum de memòries, Los hombres de la ciudad (1982), passa balanç: "...mi fidelidad a mi vocación en lucha con las circunstancias más adversas. Es creo lo más importante de mi vida, es la plena justificación."

Però la literatura no és només una vocació i una justificació, sinó també una catarsi personal. Això és el que l'autor reconeix que va representar per a ell l'escriptura de les dues novel·les que anomenem existencialistes, L'inútil combat i Hores en blanc. Trenta anys després d'escriure aquestes novel·les, el 1967, quan publica L'espera, en el pròleg, diu que hi ha "la meva ànima en un dolorós esforç cap a la sinceritat", ja que l'originalitat no prové de "adoptar d'una manera artificiosa i forçada aquesta o altra tècnica", sinó que "l'originalitat consisteix en un to personal que ve de l'ànima." En aquest mateix pròleg Arbó s'empara en una tradició literària diferent de la que cita habitualment, i considera com a autors modèlics per la seva originalitat Allan Poe, Leopardi, Baudelaire, Dostoievski i Kafka.

Emili Rosales, "Arbó i la gran literatura", Centenari Sebastià Juan Arbó (Institució de les Lletres Catalanes, 2002)

Tanmateix, el que diferencia aquesta obra d'altres més tradicionals amb el mateix esquema i assenyala, a més, la seva filiació russa, és que el protagonista és una "ànima" -com tots els personatges d'altra banda-, torturada, estranya, rebel, problemàtica, que passa sense gairebé cap transició de la depressió a l'eufòria: "Una febre misteriosa em passa per la sang. A fora miro el cel del capvespre que s'empal·lideix, i miro amb una unció religiosa, amb un arrovament místic de joies inefables, l'ànima concentrada en aquell demà; d'un demà ple de llum, engalanat amb banderes de festa.

Mentrestant, la nit baixava anguniosa, llarga inacabable". De fet, la foscor de la nit, la tenebra, esdevé en Arbó símbol de l'angoixa, del patiment, del trasbals -pensem en Camins de nit-, mentre que la lluminositat, la claror del dia, ho és de felicitat; i notem que no es succeeixen l'una a l'altra en els universos d'Arbó, sinó que coexisteixen sense gairebé transició, gairebé en un mateix moment. Però, el que resulta més innovador és que el protagonista de L'inútil combat, que estima profundament una mare que es desviu per ell i els seus, és, també un ésser malaltís -una malaltia real-, i, sobretot, menyspreable i abjecte: és capaç de robar-la i de fugir amb els diners que ella amb tantes dificultats ha aconseguir estalviar. L'heroi, doncs, esdevé una antiheroi, el que acostuma a ser el protagonista en la novel·la contemporània. Un antiheroi que confessa públicament, a través de l'escriptura, la seva maldat. I aquest tret de la confessió és ben característica del poble rus, capaç d'humiliar-se públicament, que tendeix a la confessió d'allò més amagat i pervers. S'apunta, doncs, el valor catàrtic de l'escriptura, una escriptura també precursora en Arbó en haver aconseguit expressar de manera convincent aquest món íntim i subterrani de l'home, aquesta complexitat i contradicció, tan característica de la mateixa condició humana.

Carme Arnau, "Els personatges de Sebastià Juan Arbó: arrelament i universalitat", Centenari Sebastià Juan Arbó (Institució de les Lletres Catalanes, 2002)

Cronologia

Màrius López

1902 Neix el matí del 27 d'octubre de 1902 a Sant Carles de la Ràpita, primer fill de Sebastià, jornaler del camp, i de Francesca, filla d'uns pescadors.

1909 La família es trasllada a Amposta. Va a l'Escola Graduada i l'any següent al Centro Moral e Instructivo.

1915 Entra a treballar al despatx dels Carvallo.

1919 Primer intent literari: L'àngel que s'adormí.

1920 Escriu "Terres de l'Ebre", un conte que abandonarà.

1921 Comença L'inútil combat, dedicat a la mort del seu germà Josep.

1924 Conflicte del Marroc. És cridat a files.

1930 Marxa a Barcelona amb l'únic bagatge d'unes quartilles manuscrites. Treballa com a corrector i traductor per a Edicions Proa.

1931 Primera obra publicada: L'inútil combat, a Edicions Proa.

1932 Catalònia li publica Terres de l'Ebre, la seva novel·la emblemàtica. Treballa a les editorials Iberia i Miracle. Assessor de teatre, literatura i publicacions de la Secció de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

1933 La Col·lecció Balagué publica Notes d'un estudiant que va morir boig (després Hores en blanc, 1935).

1934 Premi Fastenrath de la Real Academia de la Lengua per Terres de l'Ebre. Tradueix Boris Gudonov i L'abadessa de Castro. Mor el seu pare.

1935 Proa publica Camins de nit, premi Ciutat de Barcelona. Quaderns Literaris publica l'obra teatral La ciutat maleïda.

1936 Esclata la guerra civil. És militaritzat amb destí al Servei Cultural.

1937 Se li mor la mare. Estrena Despertar, representada pel Grup Escènic "Mossén Cinto". Quaderns Literaris publica Nausica, teatre. La vida és difícil a Barcelona, torna a Amposta.

1938 Fuig pel port de Sant Carles dos dies abans d'entrar les tropes franquistes.

1939 L'exèrcit comandat pel general Yagüe ocupa Barcelona.

1942 Es casa amb Teresa Bes Guim.

1943 La luz escondida, publicada per Iberia-J. Gil.

1944 Neix la seva filla Maite. Membre de la Junta Directiva de l'Ateneu Barcelonès.

1945 Biografia Cervantes. Editorial Zodíaco, traduïda a una dotzena d'idiomes. Janés li dóna treball de correcció, traduccions, etc.

1947 J. Janés i l'Editorial Àncora publiquen Tino Costa, en català i castellà.

1948 Guanya el Premi Nadal amb Sobre las piedras grises, que publicarà Destino el 1949.

1950 És nomenat fill adoptiu d'Amposta.

1951 Aedos publica Verdaguer. El poeta, el sacerdot i el món. Aixeca una viva polèmica.

1954 Maria Molinari d'Editorial Destino.

1955 A Buenos Aires, Editorial Sudamericana publica La hora negra.

Plaza publica la primera part de Martín de Caretas.

1957 Editorial Éxito publica Nocturno de alarmas.

Martín de Caretas (trilogia completa en un sol volum) Ed. Cid, Madrid.

1960 Biografia: Oscar Wilde, Editorial Cid.

1961 Argos publica Los hombres de la tierra y el mar, memòries.

1963 Planeta publica Pio Baroja y su tiempo, Premio Nacional Miguel de Unamuno.

1965 Selecta publica Narracions del Delta. Editorial Mateu, Relatos del Delta.

1966 Prometeo publica Entre la tierra y el mar, primer premi Blasco Ibáñez. Edicions 62 inicia la publicació de les seves Obres Completes, però només n'arribarà a editar un volum.

1967 El Club dels Novel·listes publica L'espera.

1968 Membre del jurat del Premio Planeta. Edisven Picazo publica Hechos y figuras, recull d'articles.

1970 Planeta publica La vida trágica de mosén Jacinto Verdaguer.

1972 Espasa-Calpe publica Martín de Caretas, en tres volums de la col·lecció Austral.

1975 Selecta publica La masia (premi Ciutat de Girona 1974) Janés publica La tempestad.

1981 Plaza y Janés publica El segundo del Apocalipsis.

1982 Editorial Planeta publica Los hombres de la ciudad, memòries.

1984 El 2 de gener mor a Barcelona.