Qui sóc i per què escric

Barcelona, 1962. Periodista, guionista i escriptor




Escric perquè ho he fet sempre i és probable que no deixi mai de fer-ho. Escric perquè ho necessito i perquè no sé si sabria viure d’una altra manera. I escric, sobretot, perquè m’agrada explicar històries de la manera que vull explicar-les i perquè espero que a d’altres persones els agradi llegir-les, com a mínim gairebé tant com m’agrada escriure-les i, si pot ser, una mica més.


He fet feina de periodista, de guionista i de copy, però només eren trucs per guanyar-me la vida amb l’ofici d’escriure. M’hi he dedicat per la mateixa raó que, a més dels llibres que publico, també he escrit articles i receptes, notícies i informes, tuits i discursos, reportatges i eslògans, apunts i conferències, cartes i projectes, resums i exàmens, versos que no llegirà mai ningú i uns quants noms que força gent coneix. He intentat sempre que em paguessin per escriure o per fer coses que a mi em semblés que no se n’apartaven gaire i he fet d’aquesta manera de viure la meva manera de viure.


O sigui que escric perquè sóc escriptor i sóc escriptor perquè escric. Si hagués mentit amb qualsevol altra resposta més brillant, potser semblaria més bon escriptor. Però he preferit mentir d’aquesta altra manera, perquè quedés clar que mentia.


Aquesta és l’única veritat: no preguntis mai a un escriptor per què escriu. Perquè l’única manera encertada de contestar aquesta pregunta m’obligaria a escriure una altra vegada tots els llibres que he publicat i a publicar massa de pressa els llibres que encara no he escrit.

No ho voldré contestar mai perquè això ja ho contesto sempre, quan escric. Escric perquè els llibres que pots llegir t’expliquin històries molt millors que la història de les raons que tinc per escriure. Quan ja no escrigui res més, totes les històries que hauré escrit t’explicaran, també, per què escric. Serà mentida, però és la millor veritat que et puc oferir.



N’han dit...


Les darreres novel·les de Carreras aborden la ficció des d’una perspectiva professional, en el bon sentit: busquen l’atractiu per al públic, paisatges interessants, la dimensió humana, amb un toc psicològic i perspectiva social. En aquest sentit, Joan Carreras i Eduard Màrquez (que ha seguit una trajectòria semblant i que també ha escrit una novel·la de Bòsnia) han obert una línia que comença a trobar els seus lectors.

Un llenguatge culte, exquisit, pausat, de paraula justa i clarivident, permet també, amb petites i grans pinzellades, completar un retaule de idiosincràsia holandesa. Enriqueix una història agredolça i potent, que deixa petjada a l’amant de la literatura.

Amb aquesta novel·la Joan Carreras aconsegueix la maduresa narrativa que ja s’intuïa en llibres anteriors, bàsicament en l’aplec de relats La bassa del gripau , i les novel·les L’home d’origami i Carretera secundària.

Joan Carreras ens introdueix una investigació policíaca, però no cau tampoc en la temptació del gènere. No som davant d’una novel·la negra, sinó d’una reflexió sobre la impunitat, sobre la impossibilitat d’eradicar el mal. Per dir-ho curt, hi ha un crim, sí. I quan ens sembla que hem entrat dins una novel·la de Simenon, resulta que més aviat ens trobem en una novel·la de Modiano, que sempre ha estat un mestre a l’hora de conjugar intriga i misteri. Hi ha novel·les d’intriga que no encomanen misteri. Hi ha novel·les que, en canvi, creen una gran atmosfera, però no t’inoculen el cuquet de la intriga, les ganes de saber què passarà la pàgina següent. Intriga i misteri. Carreras sap servir totes dues coses en una mateixa tassa.

La investigació policíaca, gairebé artesanal, fa caure les màscares que els protagonistes de la novel·la s’havien anat construint i ens mostra la seva faç real, amb deformacions i ferides de tota mena. Unes caricatures que havien estat belles gràcies als silencis, mentides, enveges i fins i tot traïcions bastides per amagar les frustracions que la vida quotidiana va anar erigint en el seu entorn. Un món creat amb una comunicació deformada de la realitat que és la base de la incomunicació que pateixen moltes relacions sentimentals, familiars i d’amistat de la societat actual.

Un llenguatge ric i directe, una habilitat narrativa punyent, uns diàlegs ben tramats i sorpreses successives van enriquint una novel·la atractiva en el seu conjunt.

En la seva última novel·la, L'home d'origami, Carreras explorava una relació tortuosa. Amb Carretera secundària s'endinsa en un món menys rebuscat, retrata uns personatges que no resulten tan diferents dels nostres veïns, dels nostres familiars. És en aquestes ficcions pròximes on la seva capacitat d'observació i de recreació resulta més convincent. Pocs autors són capaços de construir uns diàlegs que facin avançar l'acció de manera natural, que descriguin sense provocar el déjà vu, que moguin els personatges amb sòlida delicadesa.

L’home d’origami (...) compleix els tres requisits que es poden exigir a una novel·la. En primer lloc, la llengua llisca sense grinyols ni escarafalls. En segon lloc, el muntatge sembla el millor possible: el material narratiu no se situa en una previsible successió cronològica, sinó que les històries que semblen independents acaben acoblant-se amb una elegància enèrgica que recorda els guions dels germans Coen. En tercer lloc, l’autor aborda els temes més difícils: l’amor i la mort, sí, el desamor i l’agonia també, i altres de tan ardus com el sadomasoquisme i els abusos a menors. (...)

El protagonista del llibre és un escriptor que ha creat un personatge esquemàtic que ha fet fortuna, i que, a més de permetre la prosperar, li facilita una màscara darrere de la qual es pot ocultar. Després d’una experiència que l’enfronta amb si mateix, l’escriptor s’adona que ha d’escriure sobre «un home sol que no sap estimar i a qui ja se li fa tard per aprendre’n». Aquest és l’home d’origami: un home fet de plecs i replecs, que està concentrat en si mateix i que ofereix una figura bella i fràgil, artística i vulnerable.

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA