JOAN MARGARIT (n. 1938)
L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0
Poemes de Joan Margarit interpretats per Xavier Ribalta
L'ombra de l'altre mar
-
- -
- Hauràs de tornar a escriure
- l'obscur epíleg de la teva lògica,
- ja que ignores, encara, noms d'ocells
- I d'eines oblidades de conreu.
- El déu de les mans buides ha tornat
- cercant el que no has escrit encara.
- Hauràs de prendre al desencís la pròpia,
- desitjada grandesa, ja que, sempre,
- a les teves històries hi surten
- columnes i ponents,
- un vell costum de solitari.
- -
- Recull el patrimoni del matí
- damunt la sorra on els petits cargols
- mostren la simetria
- de l'espiral, centre de llur bellesa.
- Mira dins teu: petxines de la nit,
- nacre de la claror, roc del silenci.
- Tot trencat per tempestes de la llum
- i retornat amb cura a les arenes
- d'aquest tardà coneixement de tu.
- -
- No hi ha aparat en el ponent, a l'illa.
- Queda un verd tendre als ametllers i parres
- i un argentat llunyà a les oliveres.
- Els murs de pedra tenen transparències
- d'oblit i el cel, il.luminat pre l'aigua
- immòbil però viva dels aljubs,
- té el color exacte de la tolerància.
- Sols queden breus esclats als llocs més alts,
- com aquesta flor roja al magraner
- que s'exalta amb el raig de sol que sotja
- durant un temps molt breu entre uns balustres.
- No hi ha aparat en el ponent. Conec
- la dignitat d'aquestes hores baixes.
- -
- Graduaràs la llum
- i tu seuràs a l'ombra.
- Si obres o bé ajustes porticons,
- si corres una mica les cortines.
- Potser també encenent algun dels llums
- en un racó perdut. Si ho fas amb cura
- podràs aconseguir de formar part
- de la penombra i rebre les visites.
- Però si hi ha un bell rostre entre els qui vénen
- i tots en són de bells els que tu estimes -
- obriràs les finestres
- perquè la cambra s'ompli de la música
- que fa la llum en colpejar el silenci.
- -
- Oh, com m'estimo aquest profund silenci,
- quan tot resta suspès però tranquil
- i sense desitjar cap desenllaç.
- Un cec ahuca els gossos de l'atzar
- i l'aiguaneix dels mots travessa ocult
- vilorda i sotabosc. Amb fil d'aguait
- com un estel de nit sostinc la lluna.
- Oh, com m'estimo aquest profund silenci
- tan ordenat i clar, fet de maons
- de silenci tan ben aparellats.
- Ell ablaneix aquesta por de segles
- que m'espesseix la sang. Paüra d'ésser
- com un dau que a la taula d'un vaixell
- rodola sol amb el vaivé del mar.
- -
- Vinyes de malvasia i macabeu
- de les clares cançons que la teva àvia
- et cantava al crepuscle, quan tornàveu
- al llarg de la riera, vora els horts.
- Al filat de la mort hi ha llençols
- prop de l'obscur racó d'un safareig,
- però el silenci i prou és qui t'honora
- si recordes la brisa entre les canyes,
- la puresa de l'aire de secà
- i les cançons on, cap al tard, sortien
- vinyes de malvasia i macabeu.
- -
- Onsevulga que siguis, les paraules
- recordaran la mar si hi ha memòria.
- Recordaran aquests ponents que esclaten
- a la muralla blava de la tarda.
- Recordaran aquest taüt de sol
- a la plaça oblidada del migdia.
- Recordaran lladrucs llunyans.
- Res mai no oscarà el fil d'aquest silenci
- i arreu trobaràs l'illa si llampurna
- claror de nit d'estiu ens els teus ulls.
- No oblidis que on tu vagis trobaràs
- un port en una mar on tot fa cap.
- I que hi ha unes drassanes on fa temps
- es basteix un vaixell amb el teu nom.
- Onsevulga que sigui el port on moris
- en altre mar recorda't d'aquest mar.