Ets a:

Joan Margarit

Laura Borràs

Una poesia seriosa i terrible

El segon principi de la termodinàmica és un principi, en paraules de Joan Margarit, seriós i terrible. Un principi que assevera l'augment de l'entropia, que estableix que les transformacions o canvis físics en l'univers sempre es realitzen en el sentit creixent del desordre i, doncs, que els processos espontanis que es produeixen sense la intervenció de cap agent extern són irreversibles. Un principi que fixa també la relació entre la glòria literària i la mort, és a dir, el pas del temps, la pervivència, la lluita contra l'oblit. La poesia de Joan Margarit és també una poesia seriosa i terrible i, tanmateix, real i humana. És una poesia necessària, irreversible, que l'ha tingut a ell d'agent extern a l'hora de mutilar-la, escapçar-la, depurar-la, netejar-la, polir-la, desvestir-la, reduir-la al necessari, a l'essencial.

Sanaüja, 1938. Poeta i arquitecte

Sense vacuïtats, sense coses supèrflues, sense cap tipus de frivolitat. Una poesia dura i seca, que moltes vegades té l'efecte d'un cop de puny a la boca de l'estómac.

Un poeta "poc normal": una poesia nascuda del silenci

Margarit, nascut a Sanaüja, a La Segarra, l'any 1938 i "viscut" a Barcelona, a Rubí, a Girona o a Tenerife és un poeta "gens habitual". La seva és una poesia nascuda del silenci. Hi ha uns versos de "Vespre", de Mar d'hivern que diuen així: "...perquè l'oblit és transparent com l'aigua: pura tecnologia del silenci, (p. 39). I la seva poesia lluita contra l'oblit transparent i, fent-ho, es converteix en pura tecnologia del silenci. Perquè la seva poesia prové també del pes de la vida i, alhora, del pas de la vida per les ànimes de les persones. La seva és una poesia sorgida de la necessitat d'explicar-se i explicar-se el món `com acostuma a passar sempre amb la bona poesia-. Una poesia que té aparentment dues llengües, català i castellà, quan de fet, el que passa és que es tracta d'una única poesia expressada primer en una llengua, el castellà, després explorada en una altra llengua, el català, que finalment va ser acceptada com a llengua poètica i vessada, traslladada, recreada pel mateix poeta al castellà. Aquesta és, simplificant una mica, la trajectòria lingüisticopoètica del nostre poeta. La descoberta de l'autèntica, la primigènia llengua poètica li ha permès adonar-se que el poeta ha de trobar la seva pròpia veu, atès que no és fins llavors que comença la seva pròpia poesia. A Joan Margarit li va costar prop de cinquanta anys trobar-la a causa del bilingüisme. Un bilingüisme que ell -a diferència de Rilke, per exemple, que era txec i ha acabat essent el gran poeta alemany i que en cap de les seves pàgines expressa el més mínim dubte al respecte- va pair malament. Margarit ha viscut a la pròpia pell el conflicte llengua materna/llengua de cultura i s'ha adonat que s'havia equivocat i que la poesia té un component acultural que no es pot negar, un component, fins i tot, d'irremediabilitat, d'inexorabilitat.

En Margarit la poesia recupera dos dels grans sentits definitoris que ha tingut al llarg del temps. Perquè, si des d'Aristòtil es considerava la poesia, i per extensió la literatura, com una representació mitjançant la paraula, i aquesta és la primera gran definició de literatura; l'altra gran definició és la romàntica, la moderna, és a dir, la que considera la poesia, la literatura com un ús intransitiu del llenguatge, com un art del llenguatge. Joan Margarit va més enllà de la representació de la realitat mitjançant la paraula, tot i que la utilitza per a representar-la o recrear-la o reescriure-la..., alhora que es refugia en les paraules per a fer-ne art.

Arquitectura i poesia. Poesia i arquitectura: dues formes d'una sola construcció

Però la poesia és sempre construcció i Joan Margarit, el poeta o l'arquitecte, perquè en el fons són dues formes d'una mateixa creació, està sempre construint, encara que per a fer-ho necessiti destruir, destruir-se. Perquè també cal, en algun moment, destruir per construir al damunt. I com que considera que les matemàtiques són la més exacta de les ciències i la poesia la més exacta de les lletres, la seva poesia és sempre objecte d'un càlcul estructural sever que vol depurar-la de qualsevol ornament, que és el que ha fet amb la retallada severa de la seva obra poètica. Margarit està convençut que amb la poesia s'ha d'aconseguir dir el màxim de coses amb la menor quantitat de recursos expressius. És a dir, que un poema ha de ser exacte. Però sobretot perquè la seva poesia brolla de la vida, però és cisellada pel seu estricte sentit de la consciència poètica, per la seva innegociable rigidesa envers el que és concís i exacte, necessari i essencial i el que és accessori, repetitiu, brut –perquè diu que els mals poemes no són neutrals, sinó que contribueixen a embrutar, a desordenar el món, de la mateixa manera que un bon poema contribueix a l'ordre i a la higiene del món. En aquest sentit, es podria considerar que Margarit, en un acte d'higiene poètica radical, més que fer d'arquitecte s'ha comportat amb la seva obra poètica com un cirurgià, quan amb el bisturí a la mà ha extirpat del cos poètic que ha de seguir vivint, allò que n'era perjudicial o entorpidor, dolent o sapròfit. Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Joan Margarit a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/joan-margarit>

 
   

multimèdia sobre l'autor

més

       
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra
Mestresclass
>>