Click on a icon next to a poem to read its English translation
AUSIAS MARCH (1397 - 1459)
L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0 | Nota biogràfica
.... Poemes d'Ausiàs March interpretats per Raimon
-
- [1]
- Així com cell qui en lo somni es delita
- e son delit de foll pensament ve,
- ne pren a mi, que el temps passat me té
- l'imaginar, que altre bé no hi habita.
- Sentint estar en aguait ma dolor,
- sabent de cert que en ses mans he de jaure,
- temps d'avenir en negun bé em pot caure:
- aquell passat en mi és lo millor.
-
- Del temps present no em trobe amador,
- mas del passat, que és no res e finit.
- D'aquest pensar me sojorn e em delit,
- mas, quan lo perd, s'esforça ma dolor,
- sí com aquell qui és jutjat a mort
- e de llong temps la sap e s'aconhorta
- e creure el fan que li serà estorta
- e el fan morir sens un punt de record.
-
- Plagués a Déu que mon pensar fos mort
- e que passàs ma vida en dorment:
- malament viu qui té lo pensament
- per enemic, fent-li d'enuigs report,
- e, com lo vol d'algun plaer servir,
- li'n pren així com dona ab son infant,
- que, si verí li demana plorant,
- ha tan poc seny que no el sap contradir.
-
- Fóra millor ma dolor soferir
- que no mesclar poca part de plaer
- entre aquells mals, qui em giten de saber
- com del passat plaer me cové eixir.
- Llas, mon delit dolor se converteix,
- doble és l'afany aprés d'un poc repòs,
- sí co el malalt qui, per un plasent mos,
- tot son menjar en dolor se nodreix.
-
- Com l'ermità qui enyorament no el creix
- d'aquells amics que tenia en lo món
- e, essent llong temps que en lo poblat no fon,
- per fortuit cas un d'ells li apareix
- qui los passats plaers li renovella
- sí que el passat present li fa tornar,
- mas, com se'n part, l'és forçat congoixar,
- lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
-
- Plena de seny, quan amor és molt vella,
- absença és lo verme que la guasta,
- si fermetat durament no contrasta
- e creure poc, si l'envejós consella.
-
- [11]
- ¿Quins tan segurs consells vas encercant,
- cor malastruc, enfastijat de viure?
- Amic de plor e desamic de riure,
- ¿com soferràs los mals qui et són davant?
- Acuita't, doncs, a la mort, qui t'espera
- e per tos mals te allongues los jorns:
- aitant és lluny ton delitós sojorns
- com vols fugir a la mort falaguera.
-
- Braços uberts és eixida a carrera,
- plorant sos ulls per sobres de gran goig.
- Melodiós cantar de sa veu oig
- dient: "Amic, ix de casa estrangera!
- En delit prenc donar-te ma favor,
- que per null temps home nat l'ha sentida,
- car jo defuig a tot home que em crida,
- prenent aquell qui fuig de ma rigor."
-
- Ab ulls plorant e cara de terror,
- cabells rompent ab grans udulaments,
- la vida em vol donar heretaments
- e d'aquests dons vol que sia senyor,
- cridant ab veu horrible i dolorosa
- tal com la mort crida al benauirat,
- car, si l'hom és a mals aparellat,
- la veu de mort li és melodiosa.
-
- Bé em maravell com és tan ergullosa
- la voluntat de cascun amador!
- No demanant a mi qui és amor,
- en mi sabran sa força dolorosa.
- Tots, maldient, sagramentejaran
- que mai amor los tendrà en son poder
- e, si els recont l'acolorat plaer,
- lo temps perdut, sospirant, maldiran.
-
- Null hom conec, o dona, a mon semblant,
- que, dolorit per amor, faça plànyer:
- jo son aquell de qui es deu hom complànyer,
- car, de mon cor, la sang se'n va llonyant.
- Per gran tristor que li és acostada,
- seca's tot jorn l'humit qui em sosté vida
- e la tristor contra mi és ardida
- e, en mon socors, mà no s'hi troba armada.
-
- Llir entre cards, l'hora sent acostada
- que civilment és ma vida finida:
- puix que del tot ma esperança és fugida,
- ma arma roman en aquest món damnada.
-
- [13]
- Colguen les gents ab alegria festes,
- lloant a Déu, entremesclant deports,
- places, carrers e delitables horts
- sien cercats ab recont de grans gestes,
- e vaja jo los sepulcres cercant,
- interrogant ànimes infernades,
- e respondran, car no són companyades
- d'altre que mi en son contínuu plant.
-
- Cascú requer e vol a son semblant,
- per ço no em plau la pràtica dels vius:
- d'imaginar mon estat són esquius,
- sí com d'hom mort de mi prenen espant.
- Lo rei xiprè, presoner d'un heretge,
- en mon esguard no és malauirat,
- car ço que vull no serà mai finat,
- de mon desig no em porà guarir metge.
-
- Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge
- e per tots temps brota la carn de nou
- e en son menjar aquell ocell mai clou,
- pus fort dolor d'aquesta em té lo setge,
- car és un verm qui romp la mia pensa,
- altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,
- e llur treball no es porà enterrompre
- sinó ab ço que d'haver se defensa.
-
- E, si la mort no em dugués tal ofensa:
- fer mi absent d'una tan plasent vista,
- no li graesc que de terra no vista
- lo meu cos nuu, qui de plaer no pensa
- de perdre pus que lo imaginar
- los meus desigs no poder-se complir,
- e, si em cové mon derrer jorn finir,
- seran donats térmens a ben amar.
-
- E, si en lo cel Déu me vol allogar,
- part veure a Ell, per complir mon delit
- serà mester que em sia dellai dit
- que d'esta mort vos ha plagut plorar,
- penedint vós com per poca mercè
- mor l'ignocent e per amar-vos martre,
- cell qui lo cos de l'arma vol departre
- si ferm cregués que us dolríeu de me.
-
- Llir entre cards, vós sabeu e jo sé
- que es pot bé fer hom morir per amor:
- creure de mi que só en tal dolor
- no fareu molt que hi doneu plena fe.
-
- [23]
- Lleixant a part l'estil dels trobadors
- qui, per escalf, trespassen veritat
- e sostraent mon voler afectat
- perquè no em torb, diré el que trop en vós.
- Tot mon parlar als qui no us hauran vista
- res no valrà, car fe no hi donaran,
- e los veents que dins vós no veuran
- en creure a mi llur arma serà trista.
-
- L'ull de l'hom pec no ha tan fosca vista
- que vostre cos no jutge per gentil;
- no el coneix tal com lo qui és subtil:
- hoc, la color, mas no sap de la llista.
- Quant és del cos menys de participar
- ab l'esperit, coneix bé lo grosser:
- vostra color i el tall pot bé saber,
- mas ja del gest no porà bé parlar.
-
- Tots som grossers en poder explicar
- ço que mereix un bell cos e honest:
- jóvens gentils, bons sabents, l'han request
- e, famejants, los cové endurar.
- Lo vostre seny fa ço que altre no basta,
- que sap regir la molta subtilea.
- En fer tot bé s'adorm vostra perea.
- Verge no sou perquè Déu ne volc casta.
-
- Sol per a vós basta la bona pasta
- que Déu retenc per fer singulars dones.
- Fetes n'ha assats molt sàvies e bones,
- mas compliment dona Teresa el tasta,
- havent en si tan gran coneiximent
- que res no el fall que tota no es conega:
- a l'hom devot sa bellesa encega,
- past d'entenents és son enteniment.
-
- Venecians no han lo regiment
- tan pacific com vostre seny regeix
- subtilitats que l'entendre us nodreix
- e del cos bell sens colpa el moviment.
- Tan gran delit tot hom entenent ha
- e ocupat se troba en vós entendre
- que lo desig del cos no es pot estendre
- a lleig voler, ans com a mort està.
-
- Llir entre cards, lo meu poder no fa
- tant que pogués fer corona invisible.
- Meriu-la vós. Car la qui és visible
- no es deu posar lla on miracle està.
-
- [25]
- No em fall record del temps tan delitós
- que és ja passat: pens que tal no venrà.
- Si el conseguesc, mercè no em fallirà,
- car pietat fet haurà pau ab vós.
- Preareu mi, qui en temps antic preàveu
- e confessent que us dolíeu de mi.
- Ara que us am plus que jamés amí,
- tornau-vos lla on de primer estàveu.
-
- Plus que dabans me trobe desijós
- e lo desig en mi jamés morrà,
- car per sa part mon cos lo sostendrà;
- l'enteniment no em serà despitós.
- Vós, desijau a mi, qui desijàveu,
- per tal voler del qual jo em contentí.
- Ara que us am plus que jamés amí,
- tornau-vos lla on de primer estàveu.
-
- E, si raó fon que benvolgut fos,
- mills ho meresc, mon ull no em desmentrà,
- car per gran dol moltes veus ne plorà
- e, no plorant, mostrava'm dolorós.
- E vós, de goig, lo tedèum cantàveu:
- llagremejant, maldicions cantí.
- Ara que us am plus que jamés amí,
- tornau-vos lla on de primer estàveu.
-
- Contar no deig les passades dolors,
- car poca fe per vós tost hi serà:
- qui és menys d'amor altra amor no sentrà,
- car no ha esguard lo rient al plorós.
- Si ben amat lo terç d'un jorn passàveu,
- hauríeu grat del que per vós passí.
- Ara que us am plus que jamés amí,
- tornau-vos lla on de primer estàveu.
-
- Reclam a tots los meus predecessors,
- cells qui amor llur cor enamorà,
- e los presents e lo qui naixerà
- que per mos dits entenguen mes clamors.
- E, si en vós coneixença ajustàveu,
- mal grat haureu del que fés un matí.
- Ara que us am plus que jamés amí,
- tornau-vos lla on de primer estàveu.
-
- Plena de seny, si el cor me cartejàveu,
- trobàreu clar que us amaré sens fi.
- Ara que us am plus que jamés amí,
- tornau-vos lla on de primer estàveu.
-
- [27]
- Sobresdolor m'ha tolt l'imaginar.
- L'enteniment no es dol ni es pot esbatre:
- aitant dolt és que l'ha calgut abatre
- e mon afany plorant no es pot mostrar.
- No trop remei, car ma dolor és tanta
- que mon voler en parts ne tinc partit
- ne en sol un lloc lo'm trobe aünit
- sinó en morir e viure que es decanta.
-
- Sí com l'ho flac qui l'és forçat triar
- ab qual de dos hòmens forts s'ha combatre
- no sap pensar ab qual deja debatre
- e, espaordit, sos comptes no pot far,
- ne pren a me, que lo viure m'espanta
- e lo morir me serà gran despit:
- com viure vull, la mort prenc en delit;
- com vull morir, la vida tinc per santa.
-
- Sí com aquell qui és verí donant
- al mestre seu e, quan veu sa dolor,
- ha pietat del mal de son senyor
- e sobre aquell vol ésser ajudant,
- vós, pensament, per qui mon seny s'absenta
- per los treballs dant-li alterament,
- a son afany donau acorriment,
- puix que, sos mals, per mitjà vostre els senta.
-
- Jo contrafaç nau en golf perillant,
- l'arbre perdent e son governador,
- e per contrast de dos vents no discorr;
- los mariners embadalits estan
- e cascú d'ells la sua carta tempta
- e són discords en llur acordament
- (u volgra ser prop terra passos cent,
- l'altre, tan lluny com vent pot dar empenta):
-
- ma voluntat, ab què en la mar fui mes,
- fallida és, e pogra'm fer ajuda;
- ja ma raó de son lloc és caiguda;
- mos pensaments, contraris m'han atès;
- ja mos desigs no saben elegir,
- vida ne mort, qual és la millor tria.
- Natura en mi usa de maestria
- e pren la mort per major dan fugir.
-
- Plena de seny, no es pot ben soferir
- vida i dolor sense pendre algun espai.
- Lo meu desig se converteix en glai,
- quan me record que res vos haja a dir.
-
- Plena de seny, lo cos meu departir
- de l'espirit veurets ans que us desam.
- En l'aire alt farà cridant un clam
- pensant en vós si us volrets penedir.
-
- [28]
- Lo jorn ha por de perdre sa claror:
- quan ve la nit que expandeix ses tenebres,
- pocs animals no cloen les palpebres
- e los malalts creixen de llur dolor.
- Los malfactors volgren tot l'any duràs,
- perquè llurs mals haguessen cobriment.
- Mas jo, qui visc menys de par en turment
- e sens mal fer, volgra que tost passàs.
-
- E, d'altra part, faç pus que si matàs
- mil hòmens justs menys d'alguna mercè,
- car tots mos ginys jo solt per trair me.
- E no cuideu que el jorn me n'excusàs,
- ans en la nit treball rompent ma pensa
- perquè en lo jorn lo traïment cometa:
- por de morir ne de fer vida estreta
- no em tol esforç per donar-me ofensa.
-
- Plena de seny, mon enteniment pensa
- com aptament lo llaç d'amor se meta.
- Sens aturar, pas tenint via dreta,
- vaig a la fi, si mercè no em defensa.
-
- [29]
- Sí com lo taur se'n va fuit pel desert
- quan és sobrat per son semblant qui el força
- ne torna mai fins ha cobrada força
- per destruir aquell qui l'ha desert,
- tot enaixí em cové llunyar de vós,
- car vostre gest mon esforç ha confús:
- no tornaré fins del tot haja fus
- la gran paor qui em tol ser delitós.
-
- [46]
- Veles e vents han mos desigs complir
- faent camins dubtosos per la mar.
- Mestre i ponent contra d'ells veig armar:
- xaloc, llevant, los deuen subvenir,
- ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
- fent humils precs al vent tramuntanal
- que en son bufar los sia parcial
- e que tots cinc complesquen mon retorn.
-
- Bullirà el mar com la cassola en forn,
- mudant color e l'estat natural,
- e mostrarà voler tota res mal
- que sobre si atur un punt al jorn.
- Grans e pocs peixs a recors correran
- e cercaran amagatalls secrets:
- fugint al mar on són nodrits e fets,
- per gran remei en terra eixiran.
-
- Los pelegrins tots ensems votaran
- e prometran molts dons de cera fets:
- la gran paor traurà al llum los secrets
- que al confés descuberts no seran.
- E en lo perill no em caureu de l'esment,
- ans votaré al Déu qui ens ha lligats
- de no minvar mes fermes voluntats
- e que tots temps me sereu de present.
-
- Jo tem la mort per no ser-vos absent,
- per què amor per mort es anul.lats,
- mas jo no creu que mon voler sobrats
- pusca esser per tal departiment.
- Jo só gelós de vostre escàs voler
- que, jo morint, no meta mi en oblit.
- Sol est pensar me tol del mon delit,
- car, nos vivint, no creu se pusca fer:
-
- après ma mort, d'amar perdau poder
- e sia tots en ira convertit.
- E jo, forçat d'aquest món ser eixit,
- tot lo meu mal serà vos no veer.
- Oh Déu, ¿per què terme no hi ha en amor,
- cap prop d'aquell jo em trobara tot sol?
- Vostre voler sabera quant me vol,
- tement, fiant, de l'avenidor!
-
- Jo son aquell pus extrem amador
- apres d'aquell a qui Déu vida tol:
- puix jo son viu, mon cor no mostra dol
- tant com la mort, per sa extrema dolor.
- A bé o mal d'amor jo só dispost,
- mas, per mon fat, fortuna cas no em porta:
- tot esvetlat, ab desbarrada porta,
- me trobarà faent humil respost.
-
- Jo desig ço que em porà ser gran cost
- i aquest esper de molts mals m'aconhorta;
- a mi no plau ma vida ser estorta
- d'un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
- Lladoncs, les gents, no els calrà donar fe
- al que amor fora mi obrarà:
- lo seu poder en acte es mostrarà
- e los meus dits ab los fets provaré.
-
- Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
- de què la part pijor me'n romandrà,
- e de vós sap lo qui sens vós està:
- a joc de daus vos acompararé.
-
- [63]
- ¿Qui em tornarà lo temps de ma dolor
- e em furtarà la mia llibertat?
- Catiu me trop, llicenciat d'amor,
- e, d'ell partit, tot delit m'és llunyat.
- Sí co el senyor avorreix lo servent
- que null castic ne càrrec li vol dar,
- així l'amor me da abandonament
- que son poder en mi no el plau mostrar.
-
- En ira està de Déu lo pecador
- com en est món treball no li és dat;
- dels béns de Déu no sia esperador:
- no ha lloguer qui no ha treballat.
- Així d'amor qui no sent lo turment
- en sos delits no es cure delittar.
- Tot amador prenga en açò esment,
- que sens tristor no es pot molt alegrar.
-
- Dolor és gran de tot fin amador
- com desesper li és davant posat,
- mas per mercè amor l'és donador
- que d'esperar delit no és llançat.
- Goig e tristor li estan de present,
- esper e por lluny li volen mostrar
- son mal o bé, dels quals u tostemps sent
- e lo que perd aprés torna a cobrar.
-
- Aprés lo mal qui sent de bé sabor
- no pot ser dit del tot malauirat:
- lo past d'amor no ha tanta amargor
- que sus tot dolç no sia estimat.
- De tal sabor no em conec sentiment
- e pus amarg que fel he de gustar,
- car jo sofir dolor d'enyorament
- ne veig camí per algun bé esperar.
-
- Qui l'amor fuig d'ell és encontrador
- e jo, qui el cerc, dins mi no l'he trobat;
- en llocs lo veig difamat per traidor,
- e fuig de mi, qui l'he més que altre honrat.
- Jo no el deman dona en lo món vivent
- mas que dins mi ell vulla reposar:
- sembla la mort, que encalça lo fugent
- e fuig d'aquell qui la vol encontrar.
-
- Cremat vull ser, d'amor, per sa calor,
- car dins son foc jo em trobe refrescat,
- sí com lo sant havent en Déu ardor
- en son turment se troba consolat.
- Tant quant amor és fort i en mi potent
- lo seu delit prop mi sent acostar;
- si el trop escàs, altre m'ha fer content:
- fora de mi mon delit he trobar.
-
- Aitant pot fer, d'amor, sa gran favor
- que bastarà fer que, l'enamorat,
- no el tocarà esperança ne por,
- tant estarà en goig present torbat.
- Jo em só oblidat havent tal sentiment:
- propri és a mi tal estat desijar;
- a l'ignorant, desig no el ve en esment:
- enemic és de amor, ignorar.
-
- L'home no pot ser al món vividor
- si de humor mal serà netejat:
- lo bo i el mal conserven la calor
- d'hom radical, que sens ells és gastat.
- Així, d'amor, qui lo seu mal no sent,
- no pot en ell sa passió durar:
- desig lo té, qui és de bé falliment,
- i, el bé atès, tal desig ha cessar.
-
- Amor, amor, jo só ver penident
- com de ingrat vos he volgut reptar
- per no trobar lloc a mi convinent:
- és lo defalt com jo no pusc amar.
-
- [68]
- No em pren així com al petit vailet
- qui va cercant senyor qui festa el faça
- tenint-lo cald en lo temps de la glaça
- e fresc, d'estiu, com la calor se met,
- preant molt poc la valor del senyor
- e concebent desalt de sa manera,
- veent molt clar que té mala carrera
- de canviar son estat en major.
- Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,
- quan les més gents festegen prop los focs
- e pusc haver ab ells los propris jocs,
- vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
- servint senyor qui jamés fon vassall
- ne el venc esment de fer mai homenatge
- e en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
- solament diu que bon guardó no em fall.
- Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
- herbes no es fan males en mon ribatge.
- Sia entès com dins en mon coratge
- los pensaments no em devallen avall.
-
- [76]
- ¿On és lo lloc on ma pensa repose?
- ¿On serà, on, que mon voler contente?
- Ab escandall jo cerc tot fons e tempte
- e port no trob on aturar-me gose.
- Lo que dabans de tot vent me guardava
- és envers mi cruel plaja deserta;
- vagabund vaig la casa qui m'és certa;
- treball és gran en part on jo vagava.
-
- ¿On és aquell delit quan jo pensava
- ésser amat de la qui m'entenia
- tot mon voler i el seu no em defenia
- d'amar en tant com son poder bastava?
- Tots los senyals que amor donen a entendre
- en ella viu, no tolent-ne l'obra.
- ¿Qui és aquell que en amor tant descobra
- que no en pogués, d'ella, sentiment pendre?
-
- Ja res del món dolor no em pot defendre,
- perdut és ja tot lo goig de mon viure,
- a mos amics de tristor puc escriure,
- no em basta temps a poder-me'n rependre.
- Tant la tristor ha afalagat ma pensa
- que tot m'és trist quant puc oir ne veure,
- tant, que m'és greu que jo vinga en creure
- que a tristor jo pusca haver defensa.
-
- Puix que amor ab lo cor ferm dispensa
- que, sos delits, follament los espere
- e per açò del món me desespere,
- car sens amor tot delit m'és ofensa,
- l'arma coman a Déu, lo qui l'ha feta,
- lleixant lo cos desastruc per mal astre:
- ja no li plau de sos volers lo rastre,
- puix ab dolor viu per ell no discreta.
-
- S\355 com, l'hom vell qui en son temps vida ha feta
- sats plaentment en alguna art apresa
- e per fort cas aquella l'és defesa,
- no sap en què son giny de viure meta,
- ne pren a mi, que no sé com me visca
- perquè d'amor me veig tancada porta
- ne sé pus fer ne el voler me comporta
- que d'aquest ús per altre jo em desisca.
-
- Oh folla amor, malament se arrisca
- qui per virtuts vol amar nulla dona:
- sa qualitat i el lloc la fan ser bona,
- car, en raó, ¿qual serà la que hi visca?
-
- [81]
- Així com cell qui es veu prop de la mort,
- corrent mal temps, perillant en la mar,
- e veu lo lloc on se pot restaurar
- e no hi ateny per sa malvada sort,
- ne pren a me, qui vaig afanys passant
- e veig a vós, bastant mos mals delir:
- desesperat de mos desigs complir,
- iré pel món vostre ergull recitant.
-
- [84]
- Tant he amat que vinc en desamar,
- sí com aquell qui amics ha tengut
- per llur defalt havent-lo decebut
- a tot lo món se gira en aïrar.
- La gran amor porta ab si càrrec gran,
- viure no pot sens gran sosteniment:
- lo seu semblant voler l'és sostinent
- i, aquell no ferm, amor va tremolant.
-
- Qui ama poc no deu ser desijant
- que son amat li sia extrem volent,
- car poc voler no és delit sintent
- del gran voler que li porta l'amant.
- Sol per amor se desija altra amor:
- per si mateix no porta a altre delit
- e dóna cels dant congoixós despit,
- si lo delit de ser amat no encor.
-
- Ja en amor no seré durador,
- car son afany sobrepuja el delit.
- Al temps antic jo degra ser eixit,
- que ignocent era tot amador
- e l'home vell solia ser fadrí,
- i en temps present és vell qui barba met.
- Cascuna amor vol temps sens cald ne fred:
- jo crem d'hivern e d'estiu tremolí.
-
- Lo meu voler en amor no fartí
- de ser entès e molt menys satisfet:
- Déu, mi e el món a tot oblit tramet
- e és molt escàs lo grat que jo en sentí.
- Per aquell preu que amor deu ser venut,
- jo dant aquell, no viu que l'atengués:
- aquell voler que sens dir és entès
- per mal sentir no fon bé conegut.
-
- Ab gran voler de parlar, jo fui mut,
- per no trobar raó qui em satisfés
- a ma dolor que bastament digués
- e per ço fui hom sens amor tengut.
- Mon cor sostrac la paraula de se,
- ma boca tenc aquella no passàs,
- vergonya i por guardaren aquest pas
- e no fon vist com d'amor tal cas ve!
-
- Menys mal d'aquest, ¿qual fort cor lo sosté?
- ¿Qui és aquell qui sobtós no esclatàs
- que sa dolor a mostrar no bastàs
- e fos cregut hom sens amor e fe
- e son voler vengués ésser jutjat
- per saber gros e voler deslleal,
- l'entendre seu, veent-lo cominal,
- que fos entès d'enteniment tapat?
-
- Si ans de teps só vist blanc e ruat
- e lo meu cos mostra haver passat mal,
- serà per ço com amor ja no val
- a aquell a qui natura ha enamorat.
- Per Déu, a mi solament jo no planc,
- mas a cascú qui en tal cas se verà!
- Bé son jo cert que en tot no em semblarà,
- car, per honor, jo em sec en pus alt banc.
-
- Amor, amor, vostre poder és manc
- o de sens grat ésser podeu reptat.
- Qual d'aquests noms voleu en vós posat,
- de qualsevol costat jaeu en fang.
-
- [86]
- Si em demanau lo greu turment que pas,
- és pas tan fort que em lleva el dir què passe
- i és d'admirar, passant, com no em trespasse
- ingratitud, portant-me el contrapàs.
- Mai retrauré de vostra amor un pas,
- puix en seguir a vós, honesta, medre
- i si raó me fa contrast desmedre
- i és-me lo món sens vós present escàs.
- Passe, penant, un riu de mort lo dia
- i en ser per vós me dol fer curta via.