Click on a icon next to a poem to read its English translation
 

AUSIAS MARCH (1397 - 1459)

 

L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0 | Nota biogràfica

....Música de poetes Poemes d'Ausiàs March interpretats per Raimon

 
 
Música de poetes [1]

Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l'imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d'avenir en negun bé em pot caure:
aquell passat en mi és lo millor.
Del temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D'aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s'esforça ma dolor,
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s'aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en dorment:
malament viu qui té lo pensament
per enemic, fent-li d'enuigs report,
e, com lo vol d'algun plaer servir,
li'n pren així com dona ab son infant,
que, si verí li demana plorant,
ha tan poc seny que no el sap contradir.
Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals, qui em giten de saber
com del passat plaer me cové eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l'afany aprés d'un poc repòs,
sí co el malalt qui, per un plasent mos,
tot son menjar en dolor se nodreix.
Com l'ermità qui enyorament no el creix
d'aquells amics que tenia en lo món
e, essent llong temps que en lo poblat no fon,
per fortuit cas un d'ells li apareix
qui los passats plaers li renovella
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se'n part, l'és forçat congoixar,
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la guasta,
si fermetat durament no contrasta
e creure poc, si l'envejós consella.
 
 
[11]

¿Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plor e desamic de riure,
¿com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita't, doncs, a la mort, qui t'espera
e per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.
Braços uberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig
dient: "Amic, ix de casa estrangera!
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l'ha sentida,
car jo defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor."
Ab ulls plorant e cara de terror,
cabells rompent ab grans udulaments,
la vida em vol donar heretaments
e d'aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa
tal com la mort crida al benauirat,
car, si l'hom és a mals aparellat,
la veu de mort li és melodiosa.
Bé em maravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador!
No demanant a mi qui és amor,
en mi sabran sa força dolorosa.
Tots, maldient, sagramentejaran
que mai amor los tendrà en son poder
e, si els recont l'acolorat plaer,
lo temps perdut, sospirant, maldiran.
Null hom conec, o dona, a mon semblant,
que, dolorit per amor, faça plànyer:
jo son aquell de qui es deu hom complànyer,
car, de mon cor, la sang se'n va llonyant.
Per gran tristor que li és acostada,
seca's tot jorn l'humit qui em sosté vida
e la tristor contra mi és ardida
e, en mon socors, mà no s'hi troba armada.
Llir entre cards, l'hora sent acostada
que civilment és ma vida finida:
puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada.
 
 
[13]

Colguen les gents ab alegria festes,
lloant a Déu, entremesclant deports,
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes,
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d'altre que mi en son contínuu plant.
Cascú requer e vol a son semblant,
per ço no em plau la pràtica dels vius:
d'imaginar mon estat són esquius,
sí com d'hom mort de mi prenen espant.
Lo rei xiprè, presoner d'un heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai finat,
de mon desig no em porà guarir metge.
Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge
e per tots temps brota la carn de nou
e en son menjar aquell ocell mai clou,
pus fort dolor d'aquesta em té lo setge,
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,
e llur treball no es porà enterrompre
sinó ab ço que d'haver se defensa.
E, si la mort no em dugués tal ofensa:
fer mi absent d'una tan plasent vista,
no li graesc que de terra no vista
lo meu cos nuu, qui de plaer no pensa
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir,
e, si em cové mon derrer jorn finir,
seran donats térmens a ben amar.
E, si en lo cel Déu me vol allogar,
part veure a Ell, per complir mon delit
serà mester que em sia dellai dit
que d'esta mort vos ha plagut plorar,
penedint vós com per poca mercè
mor l'ignocent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l'arma vol departre
si ferm cregués que us dolríeu de me.
Llir entre cards, vós sabeu e jo sé
que es pot bé fer hom morir per amor:
creure de mi que só en tal dolor
no fareu molt que hi doneu plena fe.
 
 
[23]

Lleixant a part l'estil dels trobadors
qui, per escalf, trespassen veritat
e sostraent mon voler afectat
perquè no em torb, diré el que trop en vós.
Tot mon parlar als qui no us hauran vista
res no valrà, car fe no hi donaran,
e los veents que dins vós no veuran
en creure a mi llur arma serà trista.
L'ull de l'hom pec no ha tan fosca vista
que vostre cos no jutge per gentil;
no el coneix tal com lo qui és subtil:
hoc, la color, mas no sap de la llista.
Quant és del cos menys de participar
ab l'esperit, coneix bé lo grosser:
vostra color i el tall pot bé saber,
mas ja del gest no porà bé parlar.
Tots som grossers en poder explicar
ço que mereix un bell cos e honest:
jóvens gentils, bons sabents, l'han request
e, famejants, los cové endurar.
Lo vostre seny fa ço que altre no basta,
que sap regir la molta subtilea.
En fer tot bé s'adorm vostra perea.
Verge no sou perquè Déu ne volc casta.
Sol per a vós basta la bona pasta
que Déu retenc per fer singulars dones.
Fetes n'ha assats molt sàvies e bones,
mas compliment dona Teresa el tasta,
havent en si tan gran coneiximent
que res no el fall que tota no es conega:
a l'hom devot sa bellesa encega,
past d'entenents és son enteniment.
Venecians no han lo regiment
tan pacific com vostre seny regeix
subtilitats que l'entendre us nodreix
e del cos bell sens colpa el moviment.
Tan gran delit tot hom entenent ha
e ocupat se troba en vós entendre
que lo desig del cos no es pot estendre
a lleig voler, ans com a mort està.
Llir entre cards, lo meu poder no fa
tant que pogués fer corona invisible.
Meriu-la vós. Car la qui és visible
no es deu posar lla on miracle està.
 
 
[25]

No em fall record del temps tan delitós
que és ja passat: pens que tal no venrà.
Si el conseguesc, mercè no em fallirà,
car pietat fet haurà pau ab vós.
Preareu mi, qui en temps antic preàveu
e confessent que us dolíeu de mi.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
Plus que dabans me trobe desijós
e lo desig en mi jamés morrà,
car per sa part mon cos lo sostendrà;
l'enteniment no em serà despitós.
Vós, desijau a mi, qui desijàveu,
per tal voler del qual jo em contentí.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
E, si raó fon que benvolgut fos,
mills ho meresc, mon ull no em desmentrà,
car per gran dol moltes veus ne plorà
e, no plorant, mostrava'm dolorós.
E vós, de goig, lo tedèum cantàveu:
llagremejant, maldicions cantí.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
Contar no deig les passades dolors,
car poca fe per vós tost hi serà:
qui és menys d'amor altra amor no sentrà,
car no ha esguard lo rient al plorós.
Si ben amat lo terç d'un jorn passàveu,
hauríeu grat del que per vós passí.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
Reclam a tots los meus predecessors,
cells qui amor llur cor enamorà,
e los presents e lo qui naixerà
que per mos dits entenguen mes clamors.
E, si en vós coneixença ajustàveu,
mal grat haureu del que fés un matí.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
Plena de seny, si el cor me cartejàveu,
trobàreu clar que us amaré sens fi.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
 
 
[27]

Sobresdolor m'ha tolt l'imaginar.
L'enteniment no es dol ni es pot esbatre:
aitant dolt és que l'ha calgut abatre
e mon afany plorant no es pot mostrar.
No trop remei, car ma dolor és tanta
que mon voler en parts ne tinc partit
ne en sol un lloc lo'm trobe aünit
sinó en morir e viure que es decanta.
Sí com l'ho flac qui l'és forçat triar
ab qual de dos hòmens forts s'ha combatre
no sap pensar ab qual deja debatre
e, espaordit, sos comptes no pot far,
ne pren a me, que lo viure m'espanta
e lo morir me serà gran despit:
com viure vull, la mort prenc en delit;
com vull morir, la vida tinc per santa.
Sí com aquell qui és verí donant
al mestre seu e, quan veu sa dolor,
ha pietat del mal de son senyor
e sobre aquell vol ésser ajudant,
vós, pensament, per qui mon seny s'absenta
per los treballs dant-li alterament,
a son afany donau acorriment,
puix que, sos mals, per mitjà vostre els senta.
Jo contrafaç nau en golf perillant,
l'arbre perdent e son governador,
e per contrast de dos vents no discorr;
los mariners embadalits estan
e cascú d'ells la sua carta tempta
e són discords en llur acordament
(u volgra ser prop terra passos cent,
l'altre, tan lluny com vent pot dar empenta):
ma voluntat, ab què en la mar fui mes,
fallida és, e pogra'm fer ajuda;
ja ma raó de son lloc és caiguda;
mos pensaments, contraris m'han atès;
ja mos desigs no saben elegir,
vida ne mort, qual és la millor tria.
Natura en mi usa de maestria
e pren la mort per major dan fugir.
Plena de seny, no es pot ben soferir
vida i dolor sense pendre algun espai.
Lo meu desig se converteix en glai,
quan me record que res vos haja a dir.
Plena de seny, lo cos meu departir
de l'espirit veurets ans que us desam.
En l'aire alt farà cridant un clam
pensant en vós si us volrets penedir.
 
 
Música de poetes [28]

Lo jorn ha por de perdre sa claror:
quan ve la nit que expandeix ses tenebres,
pocs animals no cloen les palpebres
e los malalts creixen de llur dolor.
Los malfactors volgren tot l'any duràs,
perquè llurs mals haguessen cobriment.
Mas jo, qui visc menys de par en turment
e sens mal fer, volgra que tost passàs.
E, d'altra part, faç pus que si matàs
mil hòmens justs menys d'alguna mercè,
car tots mos ginys jo solt per trair me.
E no cuideu que el jorn me n'excusàs,
ans en la nit treball rompent ma pensa
perquè en lo jorn lo traïment cometa:
por de morir ne de fer vida estreta
no em tol esforç per donar-me ofensa.
Plena de seny, mon enteniment pensa
com aptament lo llaç d'amor se meta.
Sens aturar, pas tenint via dreta,
vaig a la fi, si mercè no em defensa.
 
 
Música de poetes [29]

Sí com lo taur se'n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l'ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.
 
 
Música de poetes [46]

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets:
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran.
E en lo perill no em caureu de l'esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.
Jo tem la mort per no ser-vos absent,
per què amor per mort es anul.lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del mon delit,
car, nos vivint, no creu se pusca fer:
après ma mort, d'amar perdau poder
e sia tots en ira convertit.
E jo, forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vos no veer.
Oh Déu, ¿per què terme no hi ha en amor,
cap prop d'aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant, de l'avenidor!
Jo son aquell pus extrem amador
apres d'aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d'amor jo só dispost,
mas, per mon fat, fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.
Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m'aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d'un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs, les gents, no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.
Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pijor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.
 
 
[63]

¿Qui em tornarà lo temps de ma dolor
e em furtarà la mia llibertat?
Catiu me trop, llicenciat d'amor,
e, d'ell partit, tot delit m'és llunyat.
Sí co el senyor avorreix lo servent
que null castic ne càrrec li vol dar,
així l'amor me da abandonament
que son poder en mi no el plau mostrar.
En ira està de Déu lo pecador
com en est món treball no li és dat;
dels béns de Déu no sia esperador:
no ha lloguer qui no ha treballat.
Així d'amor qui no sent lo turment
en sos delits no es cure delittar.
Tot amador prenga en açò esment,
que sens tristor no es pot molt alegrar.
Dolor és gran de tot fin amador
com desesper li és davant posat,
mas per mercè amor l'és donador
que d'esperar delit no és llançat.
Goig e tristor li estan de present,
esper e por lluny li volen mostrar
son mal o bé, dels quals u tostemps sent
e lo que perd aprés torna a cobrar.
Aprés lo mal qui sent de bé sabor
no pot ser dit del tot malauirat:
lo past d'amor no ha tanta amargor
que sus tot dolç no sia estimat.
De tal sabor no em conec sentiment
e pus amarg que fel he de gustar,
car jo sofir dolor d'enyorament
ne veig camí per algun bé esperar.
Qui l'amor fuig d'ell és encontrador
e jo, qui el cerc, dins mi no l'he trobat;
en llocs lo veig difamat per traidor,
e fuig de mi, qui l'he més que altre honrat.
Jo no el deman dona en lo món vivent
mas que dins mi ell vulla reposar:
sembla la mort, que encalça lo fugent
e fuig d'aquell qui la vol encontrar.
Cremat vull ser, d'amor, per sa calor,
car dins son foc jo em trobe refrescat,
sí com lo sant havent en Déu ardor
en son turment se troba consolat.
Tant quant amor és fort i en mi potent
lo seu delit prop mi sent acostar;
si el trop escàs, altre m'ha fer content:
fora de mi mon delit he trobar.
Aitant pot fer, d'amor, sa gran favor
que bastarà fer que, l'enamorat,
no el tocarà esperança ne por,
tant estarà en goig present torbat.
Jo em só oblidat havent tal sentiment:
propri és a mi tal estat desijar;
a l'ignorant, desig no el ve en esment:
enemic és de amor, ignorar.
L'home no pot ser al món vividor
si de humor mal serà netejat:
lo bo i el mal conserven la calor
d'hom radical, que sens ells és gastat.
Així, d'amor, qui lo seu mal no sent,
no pot en ell sa passió durar:
desig lo té, qui és de bé falliment,
i, el bé atès, tal desig ha cessar.
Amor, amor, jo só ver penident
com de ingrat vos he volgut reptar
per no trobar lloc a mi convinent:
és lo defalt com jo no pusc amar.
 
 
Música de poetes [68]

No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc, d'estiu, com la calor se met,
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.
Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge
e en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.
Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entès com dins en mon coratge
los pensaments no em devallen avall.
 
 
[76]

¿On és lo lloc on ma pensa repose?
¿On serà, on, que mon voler contente?
Ab escandall jo cerc tot fons e tempte
e port no trob on aturar-me gose.
Lo que dabans de tot vent me guardava
és envers mi cruel plaja deserta;
vagabund vaig la casa qui m'és certa;
treball és gran en part on jo vagava.
¿On és aquell delit quan jo pensava
ésser amat de la qui m'entenia
tot mon voler i el seu no em defenia
d'amar en tant com son poder bastava?
Tots los senyals que amor donen a entendre
en ella viu, no tolent-ne l'obra.
¿Qui és aquell que en amor tant descobra
que no en pogués, d'ella, sentiment pendre?
Ja res del món dolor no em pot defendre,
perdut és ja tot lo goig de mon viure,
a mos amics de tristor puc escriure,
no em basta temps a poder-me'n rependre.
Tant la tristor ha afalagat ma pensa
que tot m'és trist quant puc oir ne veure,
tant, que m'és greu que jo vinga en creure
que a tristor jo pusca haver defensa.
Puix que amor ab lo cor ferm dispensa
que, sos delits, follament los espere
e per açò del món me desespere,
car sens amor tot delit m'és ofensa,
l'arma coman a Déu, lo qui l'ha feta,
lleixant lo cos desastruc per mal astre:
ja no li plau de sos volers lo rastre,
puix ab dolor viu per ell no discreta.
S\355 com, l'hom vell qui en son temps vida ha feta
sats plaentment en alguna art apresa
e per fort cas aquella l'és defesa,
no sap en què son giny de viure meta,
ne pren a mi, que no sé com me visca
perquè d'amor me veig tancada porta
ne sé pus fer ne el voler me comporta
que d'aquest ús per altre jo em desisca.
Oh folla amor, malament se arrisca
qui per virtuts vol amar nulla dona:
sa qualitat i el lloc la fan ser bona,
car, en raó, ¿qual serà la que hi visca?
 
 
Música de poetes [81]

Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant
e veig a vós, bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.
 
 
[84]

Tant he amat que vinc en desamar,
sí com aquell qui amics ha tengut
per llur defalt havent-lo decebut
a tot lo món se gira en aïrar.
La gran amor porta ab si càrrec gran,
viure no pot sens gran sosteniment:
lo seu semblant voler l'és sostinent
i, aquell no ferm, amor va tremolant.
Qui ama poc no deu ser desijant
que son amat li sia extrem volent,
car poc voler no és delit sintent
del gran voler que li porta l'amant.
Sol per amor se desija altra amor:
per si mateix no porta a altre delit
e dóna cels dant congoixós despit,
si lo delit de ser amat no encor.
Ja en amor no seré durador,
car son afany sobrepuja el delit.
Al temps antic jo degra ser eixit,
que ignocent era tot amador
e l'home vell solia ser fadrí,
i en temps present és vell qui barba met.
Cascuna amor vol temps sens cald ne fred:
jo crem d'hivern e d'estiu tremolí.
Lo meu voler en amor no fartí
de ser entès e molt menys satisfet:
Déu, mi e el món a tot oblit tramet
e és molt escàs lo grat que jo en sentí.
Per aquell preu que amor deu ser venut,
jo dant aquell, no viu que l'atengués:
aquell voler que sens dir és entès
per mal sentir no fon bé conegut.
Ab gran voler de parlar, jo fui mut,
per no trobar raó qui em satisfés
a ma dolor que bastament digués
e per ço fui hom sens amor tengut.
Mon cor sostrac la paraula de se,
ma boca tenc aquella no passàs,
vergonya i por guardaren aquest pas
e no fon vist com d'amor tal cas ve!
Menys mal d'aquest, ¿qual fort cor lo sosté?
¿Qui és aquell qui sobtós no esclatàs
que sa dolor a mostrar no bastàs
e fos cregut hom sens amor e fe
e son voler vengués ésser jutjat
per saber gros e voler deslleal,
l'entendre seu, veent-lo cominal,
que fos entès d'enteniment tapat?
Si ans de teps só vist blanc e ruat
e lo meu cos mostra haver passat mal,
serà per ço com amor ja no val
a aquell a qui natura ha enamorat.
Per Déu, a mi solament jo no planc,
mas a cascú qui en tal cas se verà!
Bé son jo cert que en tot no em semblarà,
car, per honor, jo em sec en pus alt banc.
Amor, amor, vostre poder és manc
o de sens grat ésser podeu reptat.
Qual d'aquests noms voleu en vós posat,
de qualsevol costat jaeu en fang.
 
 
[86]

Si em demanau lo greu turment que pas,
és pas tan fort que em lleva el dir què passe
i és d'admirar, passant, com no em trespasse
ingratitud, portant-me el contrapàs.
Mai retrauré de vostra amor un pas,
puix en seguir a vós, honesta, medre
i si raó me fa contrast desmedre
i és-me lo món sens vós present escàs.
Passe, penant, un riu de mort lo dia
i en ser per vós me dol fer curta via.