PERE GIMFERRER (n. 1945)
L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0 | Nota biogràfica

Els Miralls

Un joc de miralls
permet veure l'altra banda del poema.
Joan Brossa
PARANYS
Poetry is the subject of the poem.
Wallace Stevens
I

Diuen que Apollinaire escrivia
aplegant fragments de converses
que sentia als cafès de Montmartre: perspectives cubistes,
com els retalls de diari de Juan Gris,
paranys
quan el fons és més nítid que la figura central, a primer terme, una mica
estrafeta, ben bé reduïda a an-
gles i espirals -els colors són més vius als finestrals
del capvespre: un dring
a la cabana de la infància -d'això parlava Hölderlin
i eren salons: preceptor, domassos vermells, el mirall
venecià
Wozu Dichter in dürftiger Zeit, i Goethe escriuria a Schil-
ler que aquell noi amic seu
encara que una mica tímid i amb la natural manca d'ex-
periència
(tot, en el to de la lletra, fa veure el benèvel menyspreu
del vell davant la poesia d'un jove: ell ja n'havia fet,
de versos, i -li semblava-molt més serens, o mi-
llors, o, si més no, amb aquell classicisme que en ga-
rantiria la perpetuïtat),
perquè l'art clàssic es mantindrà sempre: Hölderlin, als
darrers anys, a la seva mare,
li escrivia molt respectuosament, amb les fórmules apre-
ses de petit,
i només li demanava uns calçotets, un parell de mitjons
mal cosits, coses petites i òbvies
com les de Rimbaud a Abissínia, o a l'hospital
-Que je suis donc devenu malheureux!
i els poetes acaben així ferits, anul.lats, morts-vius, i per
això en diem poetes.
Així? La crucifixió d'alguns no és potser més que un
signe,
i és l'equilibri d'altres la grandesa i la mort.
i la fosforescència de Yeats (Bizanci, com un gong al
crepuscle) el preu que es paga
per aquell que tenia el nom a l'aigua escrit.
Perquè algun preu cal pagar, podeu estar-ne certs: Eurí-
dice encara és morta
damunt els commutadors elècrics i la blavor d'una sala
tèbia com la caixa d'un piano de coaba.
El món d'Orfeu és el de darrera els miralls: la caiguda
d'Orfeu,
com el retorn d'Eurídice dels inferns, les bicicletes, els
nois que venien de jugar al tennis i mastegaven che-
wing gum,
rosses esquenes, cossos daurats -delicats-, les noietes
de mitjons vermells i ulls blaus d'Adriàtic que bevien
gin amb taronja,
les que es banyaven nues a les novel.les de Pavese i en
dèiem noies topolino.
(el topolino, no sé si l'heu conegut: era un cotxe de
moda, o freqüent, als happy forties),
però ara ja sóc més vell, per bé que dir vell sigui inexac-
te, però el color del gin amb taronja
où sont où sont the dreams that money can buy?
II

Aquest poema és
un seguit de paranys: per al
lector i per al
corrector de proves
i per a
l'editor de poesia.
És a dir,
que ni a mi no m'han dit allò
que hi ha darrera els paranys, perquè
fóra com dir-me el dibuix
del tapís, i això
ja ens ha ensenyat Henry James que no
és possible.

Foc cec
... d'aquell cech foch qui.ls amadors s'escalfen
Ausias March
COMBAT D'AMOR

Em té l'amor tan subjecte al seu regne
que ara la nit m'és congost o planura;
erm, el boscam, tot d'incerta tenebra.
Temo la mort que les passes m'atura.

¿Qui, de l'amor, els penyals i congestes
de cert coneix, i les balmes? Obscura,
la nit s'afua. Rocalles esquerpes,
fosques cruïlles de llamps i malura.

En creu l'amor em tenia i em té.
Sóc vinant que la creu no conjura.
Reto homenatge, en paratge foscant,
al viu punyal que l'amor em procura.

Més foc al pit, més foc al pit, més foc
al pit! L'amor ¿fa patir si fulgura?
I el cel ¿no pot, de tants núvols, obrir
un diamant, fosc de neu i sutzura?

Al pit, joiell conquerit! Sóc cabdill.
Tota de nit és la meva armadura.
Negre com sóc, ni la nit em reté.
És fosc ivori la meva figura.

L'amor té signes i emblemes. La nit:
astres glaçats en heràldica pura.
Mou un navili l'alè de l'espai.
Blau, sóc l'abisme, i l'abisme m'endura.

Ha de ser negre aquest blau. I demà,
tot fosc d'abisme, com eina madura,
- la llum als pàmpols, de mort averany -
del fosc imperi d'amor tindré cura.

Darrers poemes
ART POÈTICA

Alguna cosa més que el do de síntesi:
veure en la llum el trànsit de la llum.
CACERA

Signes de mort, llebrers, tant de temps l'alta caça
pels estramps buits del cel escampava senyals:
al saló de les boires la llum ens amenaça,
com el joiell més viu d'un parament d'or fals.

És de debò la mort en aquesta rabassa,
amb panteixar que crema la gorja i els ullals,
quan els llebrers esquincen la pell nua que es glaça
i una claror de cossos s'estavella als fondals.

Aquest revolt, aquesta cantonada, ja encalça
la meva joventut i la verema d'anys
mal garbellats tan d'hora!, quan el vespre s'esbalça

i el barnús de la nit posa encara paranys
als ulls enamorats d'un no res, pell descalça
d'aquella adolescència: verger en flames, afanys

que l'esbarzer cremat de les brases rescata
per oferir el silenci en un didal de plata.

Altres poemes
LLUM DE VELINTÒNIA

Present en la claror suspesa, aquest jardí
és l'estança del temps.
Brolla de la tenebra
el fonament del cel deshabitat,
puixances, pulsions que germinen i esclaten
en la flora de l'aire.
És invisible el temps
com la llum del jardí: és visible el jardí
darrera els vidres, no la imatge del jardí
en la llum successiva de temporalitat.
Però és visible un altre jardí: no un lloc real
que fou, tampoc un lloc que existeix en la ment,
no la successió dels temps en un sol lloc,
sinó la permanència d'un temps intemporal.
Alzinat des d'un fons invisible, el jardí
fa visible la llum.
Si la veu anomena
la claror d'aquest arbre, si al reixat unes mans
ingressen en la llum d'un lloc levitatori,
si trepitgem el centre d'un remolí instantani,
som, sense llum ni temps, en la invisibilitat.
La paraula d'un home fa visible el real:
en la llum, podrem veure com a jardí el jardí.

A Vicente Aleixandre