MIQUEL COSTA I LLOBERA (1854-1922)
L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0
Poemes de Miquel Costa i Llobera interpretats per Maria del Mar Bonet i altres
Primeres poesies
-
- EL PI DE FORMENTOR
- Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
- més poderós que el roure, més verd que el taronger,
- conserva de ses fulles l'eterna primavera,
- i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
-
- com un gegant guerrer.
- No guaita per ses fulles la flor enamorada,
- no va la fontanella ses ombres a besar;
- mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
- i li donà per terra l'esquerpa serralada,
-
- per font la immensa mar.
- Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
- no canta per ses branques l'ocell que encativam;
- el crit sublim escolta de l'àquila marina,
- o del voltor que puja sent l'ala gegantina
-
- remoure son fullam.
- Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
- revincla per les roques sa poderosa rel;
- té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
- i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
-
- de les amors del cel.
- Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
- domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
- per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
- el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
-
- per glòria i per delit.
- Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
- i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
- llavors ell riu i canta més fort que les onades
- i, vencedor, espola damunt les nuvolades
-
- sa cabellera real.
- Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
- com a penyora santa duré jo el teu record.
- Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
- i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...
-
- O vida, o noble sort!
- Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
- i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
- Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
- i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada
-
- com l'au dels temporals.
- TEMPORAL
- Trista l'auba se desperta.
- Damunt la costa deserta
- llança l'àguila son crit;
- i, pel vent espellissades,
- passen negres nuvolades
- com a robes esqueixades
- del vel immens de la nit.
- La mar creixent s'avalota,
- la negror que l'encapota
- claps de sol fan llambrajar;
- i corrent a la ribera,
- entre espessa polseguera
- encrespen la caballera
- los blancs cavalls de la mar.
- Ronca la cova rodona,
- fingint a cada cop d'ona
- bramuls de monstre furiós;
- i xucla l'aigua i la llança:
- si el sol a ferir-la alcança,
- per entre l'escuma dansa
- un iris meravellós.
- Allà on la mar més s'arbora
- dins l'escuma bullidora,
- els monstruosos esculls
- cobrar la vida pareixen...
- i guaiten i desapareixen,
- com a molars qui es deleixen
- entre les ones reülls.
- La fantàstica muntanya
- més alta sembla i estranya
- amb lo front mig encobert.
- La roca immòbil, aspriva,
- per que guaiti pensativa
- com aguaita el temps que arriba
- la gran Esfinx del desert.
- Allà baix, dins la calanca,
- jau damunt l'arena blanca
- el llaüt del pescador.
- Vola planyent la gavina;
- i àgil l'àguila marina
- revolta el cap que s'empina,
- formidable Adamastor.
- O tu, que amb art fatigosa
- cerques la forma grandiosa
- de lo sublim enyorat,
- vina a veure una vegada
- nostra ribera escarpada,
- obra de Déu que, inspirada,
- va esculpint la Tempestat.
- I aquesta és l'hora, oh poeta!
- Quan la ventada desfeta
- vola damunt del Senyor,
- dins la nuvolada obscura
- la ribera es transfigura!
- També la santa natura
- té son moment de Tabor!
- L'ARPA
- I
- Pujaren al castell. L'augusta porta
- oberta al vent de la tardor estava;
- allà la Reina, deturant sa filla,
- signà la mar de l'orient llunyana.
- I entraren al palau. Sales immenses
- mostraven fondes la buidor que esglaia,
- i al so de les petjades, s'estremien
- els negres cavallers qui les guardaven.
- Ai! aquells negres cavallers de ferro
- no mouran mai sa poderosa llança...
- Al cruixir de les buides armadures
- la Reina sospirava.
- II
- Dins la cambra reial, trista i polsosa,
- un trone d'or hi resplandia encara:
- la Reina hi va pujar i s'hi va asseure
- amb lo record de majestat passada.
- Allà baix d'ella s'assegué la jove
- i mirava amb tristor l'antiga sala...
- -Mare, tos fills i ton poder finiren!
- -Filla, tu vius per a conhort encara.
- -Què resta, mare, d'aquell temps, que resta...?
- La Reina aquí, sense dir mot, plorava;
- i fent signe llavores a sa filla
- li va mostrar una arpa.
- III
- L'arpa era antiga que en els jorns de glòria
- davant els reis en el castell sonava:
- encara dins la pols d'aquelles cordes
- notes dormien de dolçura pàtria.
- La jove prengué l'arpa, i tremolosos
- els sons primers, com a gemecs pujaven.
- Després va rompre un torrental de notes,
- com fonda pena que plorahnt esclata.
- I els ecos, feels qui sempre vetlen,
- repetiren la veu tan enyorada,
- i es movia dins l'ombra una bandera,
- i l'òliba xiulava.
- IV
- Estols de notes màgiques sortien
- de dins les mans de la princesa blanca,
- com los aucells aletejant nasqueren
- de dins les mans puríssimes de l'auba.
- Baixos els ulls, la Reina consirosa
- bevia el so de l'harmonia estranya,
- i per moments parlava com en somnis,
- i sos fills, que ren morts, anomenava...
- Tard era ja. La lluna blanca i freda
- guaità tranquilament a dins la cambra.
- I ningú sap, ai Déu! fins a quin'hora
- durà el ressò de l'arpa.
Noves poesies
-
- DINS UN JARDÍ SENYORIAL
- Plau-me avançar per un jardí desert
- quan creix l'ombra dels arbres gegantina,
- vegent sota el ramatge que s'inclina
- com lluny blaveja l'horitzó entrobert,
- veient muntanyes de contorn incert,
- i en la pols d'or amb que la llum declina
- daurada vagament qualque ruïna
- dins la planura que en la mar es perd ...
- Plau-me veure de marbres rodejat
- l'estany, on neden sobre l'aigua pura
- bells cignes de plomatge immaculat.
- I plau-me omplir la quietud obscura
- de mon cor, amb la triple majestat
- de la història, de l'art i la natura.
- CANÇÓ DE NA RUIXA MANTELLS
- Passant gemegosa com fa la gavina
- que volta riberes i torna a voltar,
- anava la boja del Camp de Marina
- vorera de mar.
- Descalça i coberta de roba esquinçada,
- corria salvatge, botant pels esculls;
- i encara era bella sa testa colrada,
- la flor de sos ulls.
- Color de mar fonda tenia les nines,
- corones se feia de lliris de mar,
- i arreu enfilava cornets i petxines
- per fer-se'n collar.
- Així tota sola, ran ran de les ones,
- ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
- anava la trista cantant per estones
- l'estranya cançó.
- "La mar jo avorria mes ja l'estim ara
- des que hi té l'estatge l'amor que em fugí.
- No tinc en la terra ni pare ni mare,
- més ell és aquí!
- "Un temps jo li deia:pagès te voldria,
- pagès, anc que fosses pastor o roter;
- i dins la mar ampla, com ell no n'hi havia
- d'airós mariner.
- "Bé prou li diria cançons la sirena
- quan ell a la lluna sortia a pescar:
- per'xò ma finestra deixava sens pena,
- sortint a la mar.
- "La mar el volia, jamai assaciada
- de vides, fortunes, tresors i vaixells;
- i d'ell va fer presa dins forta ventada
- Na Ruixa-mantells.
- "Na Ruixa és la fada d'aquestes riberes,
- que allà a les grans coves, endins, té l'hostal
- amb arcs i figures, amb llits i banyeres
- de nacre i coral.
- "Per bous de sa guarda dins fondes estables
- allà té Na Ruixa clapats vellsmarins;
- si vol per son carro cavalls incansables,
- allà té delfins.
- "Quan surt, va vestida de seda blavosa,
- amb totes les tintes del cel i la mar,
- i blanc com la cresta de l'ona escumosa
- son vel fa volar.
- "De l'arc que entre núvols promet la bonança,
- la faixa ella imita per fer son cinyell...
- Mes ai del qui rema, quan ella li llança
- son ample mantell!
- "Perdut és el nàufrag quan ella el socorre
- i el pren entre els signes del vel florejat...
- La roca feresta serà ja la torre
- on quedi encantat.
- "Allà té Na Ruixa mon bé, dia i nit,
- on ell cosa humana no veu ja ni sent.
- Ai, si ell m'escoltava, bé prou sortiria
- de l'encantament!"
- .......................................
- Així tota sola, ran ran de les ones,
- ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
- anava la trista cantant per estones
- l'estranya cançó.
- Un vespre d'pratge finí son desvari:
- son cos a una cala sortí l'endemà;
- i en platja arenosa, redòs solitari,
- qualcú l'enterrà.
- No té ja sa tomba la creu d'olivera,
- mes lliris de platja bé en té cada estiu,
- i sols ja hi senyala sa petja lleugera
- l'aucell fugitiu...
Horacianes
-
- XII. ALS JOVES
- Fills d'una raça dreturera i forta
-
- que unia el seny amb l'ímpetu,
- no renegueu de vostra sang ... Oprobi
-
- pel fill qui n'és apòstata!
- Per honra té ésser bord. Son cor espuri
-
- sols posa arrels paràsites:
- no té l'arrel que del terrer dels avis
-
- ne beu saba llegítima.
- Per ell és pàtria una buidor coberta
-
- d'algun mantell de púrpura,
- un tros de mapa, una abstracció volàtil,
-
- un mot de la retòrica...
- Enfora, oh joves, d'aqueix centre exòtic
-
- a on la lluita bàrbara,
- jugant la vida i mort d'homes i bèsties.
-
- se'n fa festa sacrílega.
- Amb tuf de sang, carnatge i vil cridòria
-
- la multitud embriaga-s'hi
- tumultuosa, contagiant-se amb febres
-
- de decadència pútrida ...
- Enfora, enfora del variat prosceni
-
- la mímica faràndula
- que sols ja furga pels femers, cercant-hi
-
- la rialla estúpida.
- Llavis i orelles que va ungir l'aroma
-
- de les cançons indígenes,
- no us profaneu amb cançoneig imbècil,
-
- rebuig de lletra i música!
- Fills d'una gent tan curta de paraules
-
- com era de fets pròdiga,
- no us encanteu amb les buidors lluentes
-
- d'una eloqüència frívola.
- És la bambolla de sabó, que inflant-se
-
- al buf d'un nin, esplèndida,
- s'irisa al punt, mes a l'instant no forma
-
- ni sols gotes efímeres.
- Alluny d'aquí la inanitat rotunda
-
- d'estrofes i de clàusules,
- la coloraina, l'oripell, pomposos
-
- tresors de la misèria!
- Mes ah! fugint d'inveterats contagis,
-
- no entreu plagues novíssimes,
- oh joves que ara meditau corpresos
-
- quimeres hiperbòries.
- Alluny, allluny aqueixa boira eterna,
-
- mortalla tenebrívola
- que nostre sol rebutja! No us imposi
-
- l'Esfinx sempre enigmàtica
- que posa obscur lo clar, i per profundes
-
- vol vendre coses tèrboles ...
- Jovent, aqueixa copa d'art vesànic
-
- i subtils filtres, llança-la,
- que et brinda l'opi del Nirvana búdic
-
- o el vi de les Eumènides.
- Elles, crinades de serpents, ompliren
-
- de llur verí tal pàtera:
- qui en beu, un cap d'Orestes a les Fúries
-
- ha consagrat per víctima!
- Alluny també, deliqüescent cosmètic,
-
- untor de formes flàcides
- de l'art caduc! Alluny, ximplesa insulsa
-
- fingint candors ingènues!...
- L'art veritable és sa, gallard i noble,
-
- tal com Apol.lo amb cítara
- i amb sageta potent. Té la bellesa,
-
- la joventut de l'ànima,
- la claretat, l'ardida força, l'hàbil
-
- maneig de fibra harmònica,
- i l'arc terrible del bon dret qui mata
-
- la serp del fang malèfica.
- Tal vos somriga l'ideal, oh joves,
-
- unint el seny amb l'ímpetu,
- i amb gran serenitat, que és la divisa
-
- del la potència màxima.
- Ah! Els forts vénen de forts. Alçau l'emblema
-
- de l'avior llegítima,
- que cada poble sols ateny son astre
-
- seguint per la seva òrbita.
- Siau qui sou; mes no atiant vells odis
-
- de raça, ni amb emfàtiques
- declamacions lloant tot lo que és vostre,
-
- fins les mateixes úlceres ...
- Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols,
-
- dins una llar històrica
- sens horitzons. Volau sobre les terres
-
- enfora, amunt com l'àguila!
- Ella ama el niu de les maternes roques,
-
- però amb gran vol arranca-s'hi
- i, travessant mil horitzons, domina
-
- espais de llum esplèndida.
- Per planes, mars, abismes i muntanyes,
-
- amb vista potentíssima,
- tantost afina desitjada presa,
-
- impetuosa llança-s'hi
- de la regió del llamp. Mes no trasmuda
-
- d'essència l'au indòmita.
- Ans bé, de tot lo que trescant aferra,
-
- gustant-ne fibres íntimes,
- se n'assimila la potència, i torna
-
- cap a son niu més àguila.