MIQUEL COSTA I LLOBERA (1854-1922)

L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0

Música de poetes Poemes de Miquel Costa i Llobera interpretats per Maria del Mar Bonet i altres

Primeres poesies
Música de poetes EL PI DE FORMENTOR

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àquila marina,
o del voltor que puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espola damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...
O vida, o noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.
TEMPORAL

Trista l'auba se desperta.
Damunt la costa deserta
llança l'àguila son crit;
i, pel vent espellissades,
passen negres nuvolades
com a robes esqueixades
del vel immens de la nit.

La mar creixent s'avalota,
la negror que l'encapota
claps de sol fan llambrajar;
i corrent a la ribera,
entre espessa polseguera
encrespen la caballera
los blancs cavalls de la mar.

Ronca la cova rodona,
fingint a cada cop d'ona
bramuls de monstre furiós;
i xucla l'aigua i la llança:
si el sol a ferir-la alcança,
per entre l'escuma dansa
un iris meravellós.

Allà on la mar més s'arbora
dins l'escuma bullidora,
els monstruosos esculls
cobrar la vida pareixen...
i guaiten i desapareixen,
com a molars qui es deleixen
entre les ones reülls.

La fantàstica muntanya
més alta sembla i estranya
amb lo front mig encobert.
La roca immòbil, aspriva,
per que guaiti pensativa
com aguaita el temps que arriba
la gran Esfinx del desert.

Allà baix, dins la calanca,
jau damunt l'arena blanca
el llaüt del pescador.
Vola planyent la gavina;
i àgil l'àguila marina
revolta el cap que s'empina,
formidable Adamastor.

O tu, que amb art fatigosa
cerques la forma grandiosa
de lo sublim enyorat,
vina a veure una vegada
nostra ribera escarpada,
obra de Déu que, inspirada,
va esculpint la Tempestat.

I aquesta és l'hora, oh poeta!
Quan la ventada desfeta
vola damunt del Senyor,
dins la nuvolada obscura
la ribera es transfigura!
També la santa natura
té son moment de Tabor!
L'ARPA

I
Pujaren al castell. L'augusta porta
oberta al vent de la tardor estava;
allà la Reina, deturant sa filla,
signà la mar de l'orient llunyana.
I entraren al palau. Sales immenses
mostraven fondes la buidor que esglaia,
i al so de les petjades, s'estremien
els negres cavallers qui les guardaven.
Ai! aquells negres cavallers de ferro
no mouran mai sa poderosa llança...
Al cruixir de les buides armadures
la Reina sospirava.

II
Dins la cambra reial, trista i polsosa,
un trone d'or hi resplandia encara:
la Reina hi va pujar i s'hi va asseure
amb lo record de majestat passada.
Allà baix d'ella s'assegué la jove
i mirava amb tristor l'antiga sala...
-Mare, tos fills i ton poder finiren!
-Filla, tu vius per a conhort encara.
-Què resta, mare, d'aquell temps, que resta...?
La Reina aquí, sense dir mot, plorava;
i fent signe llavores a sa filla
li va mostrar una arpa.

III
L'arpa era antiga que en els jorns de glòria
davant els reis en el castell sonava:
encara dins la pols d'aquelles cordes
notes dormien de dolçura pàtria.
La jove prengué l'arpa, i tremolosos
els sons primers, com a gemecs pujaven.
Després va rompre un torrental de notes,
com fonda pena que plorahnt esclata.
I els ecos, feels qui sempre vetlen,
repetiren la veu tan enyorada,
i es movia dins l'ombra una bandera,
i l'òliba xiulava.

IV
Estols de notes màgiques sortien
de dins les mans de la princesa blanca,
com los aucells aletejant nasqueren
de dins les mans puríssimes de l'auba.
Baixos els ulls, la Reina consirosa
bevia el so de l'harmonia estranya,
i per moments parlava com en somnis,
i sos fills, que ren morts, anomenava...
Tard era ja. La lluna blanca i freda
guaità tranquilament a dins la cambra.
I ningú sap, ai Déu! fins a quin'hora
durà el ressò de l'arpa.

Noves poesies
Música de poetes DINS UN JARDÍ SENYORIAL

Plau-me avançar per un jardí desert
quan creix l'ombra dels arbres gegantina,
vegent sota el ramatge que s'inclina
com lluny blaveja l'horitzó entrobert,

veient muntanyes de contorn incert,
i en la pols d'or amb que la llum declina
daurada vagament qualque ruïna
dins la planura que en la mar es perd ...

Plau-me veure de marbres rodejat
l'estany, on neden sobre l'aigua pura
bells cignes de plomatge immaculat.

I plau-me omplir la quietud obscura
de mon cor, amb la triple majestat
de la història, de l'art i la natura.
Música de poetes CANÇÓ DE NA RUIXA MANTELLS

Passant gemegosa com fa la gavina
que volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp de Marina
vorera de mar.

Descalça i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.

Color de mar fonda tenia les nines,
corones se feia de lliris de mar,
i arreu enfilava cornets i petxines
per fer-se'n collar.

Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.

"La mar jo avorria mes ja l'estim ara
des que hi té l'estatge l'amor que em fugí.
No tinc en la terra ni pare ni mare,
més ell és aquí!

"Un temps jo li deia:pagès te voldria,
pagès, anc que fosses pastor o roter;
i dins la mar ampla, com ell no n'hi havia
d'airós mariner.

"Bé prou li diria cançons la sirena
quan ell a la lluna sortia a pescar:
per'xò ma finestra deixava sens pena,
sortint a la mar.

"La mar el volia, jamai assaciada
de vides, fortunes, tresors i vaixells;
i d'ell va fer presa dins forta ventada
Na Ruixa-mantells.

"Na Ruixa és la fada d'aquestes riberes,
que allà a les grans coves, endins, té l'hostal
amb arcs i figures, amb llits i banyeres
de nacre i coral.

"Per bous de sa guarda dins fondes estables
allà té Na Ruixa clapats vellsmarins;
si vol per son carro cavalls incansables,
allà té delfins.

"Quan surt, va vestida de seda blavosa,
amb totes les tintes del cel i la mar,
i blanc com la cresta de l'ona escumosa
son vel fa volar.

"De l'arc que entre núvols promet la bonança,
la faixa ella imita per fer son cinyell...
Mes ai del qui rema, quan ella li llança
son ample mantell!

"Perdut és el nàufrag quan ella el socorre
i el pren entre els signes del vel florejat...
La roca feresta serà ja la torre
on quedi encantat.

"Allà té Na Ruixa mon bé, dia i nit,
on ell cosa humana no veu ja ni sent.
Ai, si ell m'escoltava, bé prou sortiria
de l'encantament!"

.......................................

Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.

Un vespre d'pratge finí son desvari:
son cos a una cala sortí l'endemà;
i en platja arenosa, redòs solitari,
qualcú l'enterrà.

No té ja sa tomba la creu d'olivera,
mes lliris de platja bé en té cada estiu,
i sols ja hi senyala sa petja lleugera
l'aucell fugitiu...

Horacianes
XII. ALS JOVES

Fills d'una raça dreturera i forta
que unia el seny amb l'ímpetu,
no renegueu de vostra sang ... Oprobi
pel fill qui n'és apòstata!
Per honra té ésser bord. Son cor espuri
sols posa arrels paràsites:
no té l'arrel que del terrer dels avis
ne beu saba llegítima.
Per ell és pàtria una buidor coberta
d'algun mantell de púrpura,
un tros de mapa, una abstracció volàtil,
un mot de la retòrica...

Enfora, oh joves, d'aqueix centre exòtic
a on la lluita bàrbara,
jugant la vida i mort d'homes i bèsties.
se'n fa festa sacrílega.
Amb tuf de sang, carnatge i vil cridòria
la multitud embriaga-s'hi
tumultuosa, contagiant-se amb febres
de decadència pútrida ...
Enfora, enfora del variat prosceni
la mímica faràndula
que sols ja furga pels femers, cercant-hi
la rialla estúpida.
Llavis i orelles que va ungir l'aroma
de les cançons indígenes,
no us profaneu amb cançoneig imbècil,
rebuig de lletra i música!

Fills d'una gent tan curta de paraules
com era de fets pròdiga,
no us encanteu amb les buidors lluentes
d'una eloqüència frívola.
És la bambolla de sabó, que inflant-se
al buf d'un nin, esplèndida,
s'irisa al punt, mes a l'instant no forma
ni sols gotes efímeres.
Alluny d'aquí la inanitat rotunda
d'estrofes i de clàusules,
la coloraina, l'oripell, pomposos
tresors de la misèria!

Mes ah! fugint d'inveterats contagis,
no entreu plagues novíssimes,
oh joves que ara meditau corpresos
quimeres hiperbòries.
Alluny, allluny aqueixa boira eterna,
mortalla tenebrívola
que nostre sol rebutja! No us imposi
l'Esfinx sempre enigmàtica
que posa obscur lo clar, i per profundes
vol vendre coses tèrboles ...
Jovent, aqueixa copa d'art vesànic
i subtils filtres, llança-la,
que et brinda l'opi del Nirvana búdic
o el vi de les Eumènides.
Elles, crinades de serpents, ompliren
de llur verí tal pàtera:
qui en beu, un cap d'Orestes a les Fúries
ha consagrat per víctima!
Alluny també, deliqüescent cosmètic,
untor de formes flàcides
de l'art caduc! Alluny, ximplesa insulsa
fingint candors ingènues!...

L'art veritable és sa, gallard i noble,
tal com Apol.lo amb cítara
i amb sageta potent. Té la bellesa,
la joventut de l'ànima,
la claretat, l'ardida força, l'hàbil
maneig de fibra harmònica,
i l'arc terrible del bon dret qui mata
la serp del fang malèfica.

Tal vos somriga l'ideal, oh joves,
unint el seny amb l'ímpetu,
i amb gran serenitat, que és la divisa
del la potència màxima.
Ah! Els forts vénen de forts. Alçau l'emblema
de l'avior llegítima,
que cada poble sols ateny son astre
seguint per la seva òrbita.

Siau qui sou; mes no atiant vells odis
de raça, ni amb emfàtiques
declamacions lloant tot lo que és vostre,
fins les mateixes úlceres ...
Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols,
dins una llar històrica
sens horitzons. Volau sobre les terres
enfora, amunt com l'àguila!
Ella ama el niu de les maternes roques,
però amb gran vol arranca-s'hi
i, travessant mil horitzons, domina
espais de llum esplèndida.
Per planes, mars, abismes i muntanyes,
amb vista potentíssima,
tantost afina desitjada presa,
impetuosa llança-s'hi
de la regió del llamp. Mes no trasmuda
d'essència l'au indòmita.
Ans bé, de tot lo que trescant aferra,
gustant-ne fibres íntimes,
se n'assimila la potència, i torna
cap a son niu més àguila.